dissabte, 14 de gener de 2012

ESCRIT INÈDIT: "Gener de 2002. L'assumpció"


(foto de la xarxa)

Gener de 2002. L’assumpció.

He tornat a abocar-me a la pàgina en blanc, als meus temors, a mi mateix. Sempre he escrit quan he sentit que em mancava quelcom per sentir-me feliç –és difícil definir la felicitat– almenys sí, tranquil. I ara em falta allò més important: temps.

Fa uns dies que torne a ser a casa, no sé molt bé quants, sembla que un parell de setmanes, potser menys. M’han extirpat un tumor cerebral: glioblastomanosequemés s’anomena el bitxo que ha volgut furtar-me la vida.

L’oncòleg m’informà que l’operació duraria quasi vuit hores. Mentre el meu cos patia jo m’he limitat a dormir. No recorde haver somniat res durant l’estança. M’he despertat en una sala menuda i connectat a un fum de màquines. El primer pensament que he tingut ha sigut estic viu. Sent una pressió espantosa al cap i veure el tub que em surt de l’embenatge no em tranquil·litza massa. El llit està situat una mica de gaidó i això encara augmenta la sensació de mareig i d’embotament.

Em diuen Joan Antoni Climent, tinc quaranta-quatre anys i m’acaben d’operar d’un tumor cerebral, em dic a mi mateix per comprovar que les facultats mentals han quedat intactes. Era un dels riscs, juntament a quedar-me en una cadira de rodes o, fins i tot, quedar-me fet un vegetal. Menege un dit, dos dits, la mà sencera. El braç dret. L’esquerre. No, pel moment no sóc un vegetal. Continuaré sent animal.

S’acosta a mi una dona jove vestida de verd. Em pregunta com estic mentre m’il·lumina les ninetes amb una llanterneta, tafaneja alguns botons de l’aparell i finalment em canvia l’ampolleta del degoter. No sé si espera resposta, però li dic que tinc molta set. Ella somriu, i diu que pel moment hauré d’estar unes hores sense ingerir líquids ni aliments. Amb el somriure encara dibuixat als llavis em diu, mira, assenyalant-me una finestreta que hi ha just enfront.

La meva dona, els meus fills, el meu germà. Què fa ací el meu sogre? Desapareix i apareix vestit de verd al meu costat. Em dóna paraules d’ànims. En un altre temps potser li haguera preguntat què fas ací, com és que entres abans que Adela i els meus fills. Ara, no. Només s’està uns segons. Sent entretallades les paraules dels meus fills que em parlen per una mena de telèfon. Papà, com estàs? Els tremola la veu i a estones fugen del marc de la finestra, per retornar amb els ulls rojos i enfonsats. Els somric i els dic que estic bé. Però, estic bé? Adela, que han dit els metges? li demane quan és ella la que emplena de verd l’habitació. Em diu que tot ha anat bé, que era un tumor benigne, però perquè no es torne a reproduir hauré de seguir un tractament de quimioteràpia i de radioteràpia. Vull creure’m això, però li he vist el dolor enganxat al rostre i l’absència de mirades darrere del vidre. No insistesc més, amb eixa “veritat” serà més fàcil.

Escrit publicat en la web

5 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Es pot tocar l'angoixa i el dolor d'aquest home en el relat....

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Un escrit dur i colpidor , però per desgràcia ben actual...No pensem en
la importància que té la salut, fins que ens adonem que la podem perdre.
Penso que en Joan Antoni se'n sortirà bé, sembla una persona positiva. Que
tingui molta sort.
M. Roser

Mercè ha dit...

Elfree, M. Roser gràcies per aturar-vos una estona a llegir aquest escrit.

Molts besets.

J.Policarp ha dit...

Si el poder dels desitjos, per algun moment es pogueren complir, et desitjo de veritat, tota la felicitat del món i que de veritat te'n surtis d'aquest tràngol que estàs passant.

Molta sort i molta màgia.

Mercè ha dit...

Gràcies J. Policarp. Alguns fantasmes no deixen de perseguir-me i em demanen que escriga sobre ells.
Fa uns quants anys, potser la màgia l'haguera salvat, ara ja no. Tanmateix, queda el record.

Una abraçada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...