Il·lustració de Carme Sala
Quan sortí al mercat la segona edició de L'àvia necessita petonets, d'Ana Bergua i Carme Sala, llibre que acosta la realitat del Alzheimer als més menuts, les autores pensaren que crear un blog al voltant del llibre seria una bona idea. I tant! Especialment amb un blog tan dolcet com aquest. En la primera entrada ens convidaven a tots els lectors de crear un breu relat al voltant de la figura dels nostres avis. Jo els vaig enviar aquestes línies que la Carme Sala ha il·lustrat meravellosament. Gràcies, m'encanta.
"I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.
Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.
Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat".
2 comentaris:
vaig tenir el llibre ahir entre mans mentre compartia taula amb la Carme en una trobada blocaire. El vaig trobar genial i molt tendre.
Hola Mercè. M'interessa aquest llibre. El buscaré.
P.D: M'encanten els cocots. Per ací alguns ja comencen a dir "empanadilles", fins i tot gent adulta que sempre ha dit cocot!
Publica un comentari a l'entrada