MELPOMENH

Una dolça cantarella interromp l’àpat de migdia. Et divise en un racó de la gèlida estança, sumptuosament vestida i calçada amb coturns. Al front, una diadema d’or evidencia l’imperi del teu poder. Entre les folgades mànigues intentes dissimular, sense sort, un punyal, i és que la sang de la fulla llueix com el carboncle. Tanmateix, encimbelles plena d’orgull una màscara de trets pèrfids, com l’estendard d’un exèrcit victoriós.
No veig ni sent els teus passos, però l’aire et sosté i t’apropa a mi. El teu rostre revela una actitud severa i patètica... Oh! Celestial dama d’arrogant mirada, potser la melodia del teu cant anuncia la tragèdia?
La cullera llenega dels meus dits tremolosos. El repic del metall contra els taulells esglaia alguns companys d’hores mortes. Puc intuir la proximitat d’un enèsim atac. Dos, tres... potser més minuts d’interminables convulsions.
Es desencadena la batalla final on et saps triomfadora. Nade en els abismes del Terror mentre t’implore Pietat! Únicament el control de les meves pupil·les... Dos llàgrimes s’aboquen al finestral de l’esguard... Captives de la fatídica aquarel·la, es neguen a morir i ni tan sols naixen... Sofriment i lluita queden reflectits, ja per sempre, a les meves faccions.