Dignitat

On habita el desassossec,

Àgueda Climent.

Dignitat

Potser siga una pobra dona,
que ho ignorés tot,
una burla que tots fan seva,
una dona qualsevol que s’arrossega
pels carrers fins perdre l’alè.

Sóc una captaire que es mor
per una trista almoina de dolçor.
Ho he perdut tot i no tinc ningú,
no tinc res a la memòria,
ni tan sols el so amable del meu nom.

Ja, definitivament, no sóc ningú.
Però, malgrat tot, mai he de perdre
la meva dignitat que em diu que sóc humana,

capaç de sentir i d’estimar.

Fa uns dies vaig trobar aquest poema entre els apunts de 4t d'ESO. Recorde que era per a un treball d'informàtica, -pot semblar estrany-. Havia de fer un escrit sobre el valor de la dignitat fent ús del programa Word. Els versos causaren tan bona impressió al professor que em vaig guanyar el seu afecte incondicional durant tot el curs.

Perquè no es perda el trascric i l'acompanye d'un quadre de la pintora Àgueda Climent.

Valencià-català

L'altre dia fent-nos un barrejat (d'orxata i granissat de llima) ma mare ens va treure a taula un paquetet de neules per acompanyar -ai! mai no deixaran de cuidar-nos- concretament les de la caixa. Bé, el desfici per la llengua féu que encetàrem una conversa sobre el mot neula i la seva equivalència en castellà (barquillos, obleas...). Però quina fou la nostra sorpresa en veure a la part de darrere del paquet la llista d'ingredients en dos idiomes tan dispars com són el català i el valencià (2a i 3a línia). La curiositat ja ens havia picat -com al gat- i paraula per paraula analitzàrem les diferències que l'empresa havia trobat entre ambdues llengües. Quasi havíem arribat al final sense obtenir cap divergència, però ves per on en l'última paraula hi havia la solució al dilema: la diferència rau en la sufixació d'un substantiu.
En català -segons ells- diuen llimona i en valencià llimó.

Encara com i l'empresa DICAR no havia fet una despesa inútil amb el traductor i amb una etiqueta més gran per incloure els dos idiomes. Però ara a mi em surgeix un dubte: com és diu la llengua que jo parle i que utilitza per fer aquestes neules la llima? Aprofitant l'avinentesa m'oferisc a fer de traductora de valencià-català (o viceversa) per a aquesta empresa -o qualsevol altra tan preocupada per informar en totes les llengües de la Península- ja que fa poc vaig adquirir una bona fotocopiadora.

Convit estiuenc: va d'anelles

De bell nou al blog de Uendos, Greixets i Maremortes se’ns convida a un altre repte estiuenc: penjar la fotografia d’una anella i explicar a quina porta tocaríem i quina cosa demanaríem. Ben engrescador, doncs.

Aquesta és una anella per a tu, mare.
Avui toque a una porta que roman tancada des de fa ja massa temps, la de la teva alegria. Desitge que s’òbriga i que tota tu t’emplenes de felicitat, d’il·lusions renovades, de ganes de viure. Demane, ben alt, que el negre tan sols et siga un color més i no l’únic que pugues veure.

L’anella (o picaporta, no sabria afirmar com l’anomenem al meu poble) la podem trobar a l’Avinguda del País Valencià d’Alcoi.

Jocs populars: l'enxanc

Al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) trobem uns socarrats que il·lustren alguns jocs populars de la nostra terra. El de la imatge de seguida cridà la meva atenció. L'enciclopèdia catalana defineix xarranca com: "Joc consistent a saltar a peu coix damunt unes figures geomètriques dibuixades a terra, dividides en caselles o compartiments numerats, fent córrer a cops de peu un palet o un tros de teula que cal fer passar d'una casella a l'altra segons un ordre determinat". Ací, a la zona de València, tothom l'anomena sambori -o derivats d'aquest mot, com ara salambori- i, malauradament, encara no he coincidit amb cap persona que jugara, com jo, a l'enxanc. Fins i tot havia arribat a pensar que aquesta paraula passava de ser un localisme (de les comarques de l'Alcoià i del Comtat) a una invenció de la família del pare.

La troballa a Figueres a més de fer-me evocar aquell temps en què érem infants, em féu rememorar aquell concepte que creia perdut i que avui aprofite per a recuperar. És evident que tant la xarranca com l'enxanc reben el nom pels verbs eixarrancar-se i eixancar-se que defineixen l'acció de separar les cames.

Potser al llarg dels Països Catalans algun noi, al·lot o xiquet -o no tant- també juga, com jo, a l'enxanc.

Un altre convit estiuenc

A cals Uendos se'ns proposa un altre repte per a l'estiu, fer un sintagma de 2 a 5 paraules que tinga referència amb la fotografia.
Aquesta és la meva aportació:

Camí per a l'oblit

Camí d'amor a Prada

Presentació de la novel·la juvenil Camí d’amor (Ed. Perifèric) de Francesc Mompó a càrrec de l’autor i de les crítiques Mercè Climent i Beatriu Palmero a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada el dia 17 d'agost a les 6 de la tarda. Col·labora: Associació d’Amics i Amigues de la Universitat Catalana de Prada.

Més informació: http://www.uce.cat/

Un tast de la novel·la Camí d'amor ací.

La guia didàctica elaborada per Mercè Climent -jo mateixa- en aquest enllaç.

El meu "zulo"

Al blog de Xexu se'ns fa una proposició de confiança, obrir la nostra casa per mostrar el raconet on tafanegem per la xarxa i fem feina (que alguns també l'utilitzem per treballar). Aquest és el meu. Quan alce la vista ni tinc cap paisatge oníric, tanmateix tinc un panell de suro ple de versos i d'imatges; un quadre preciós que em regalà la meva germana i un poema "Tria't en un vers" que em recorda com d'especial sóc per a Ell. La finestra està a la dreta, amb vistes grises a un pati de llums; normalment roman tancada per no veure ni sentir com dotoregen les veïnes.

M'ha agradat aquesta proposta.

La solitud dels nombres primers (Paolo Giordano)

Sempre m’han agradat les novel·les i les pel·lícules que aparentment no obeeixen a una trama vasta, plena d’intrigues i peripècies; però que tanmateix et deixes acaronar per elles, per allò de real i d’entranyable que tenen les seves històries. Intimistes, plenes de silencis. Potser perquè ja fa temps que he entés que la vida és així, sense grans aventures i tanmateix, plena de dies.
La solitud dels nombres primers és una d’aquestes novel·les. Commovedora i tràgica alhora. Real. L’autor narra els instants més transcendentals de les vides d’Allice i en Mattia, dos antiherois traumatitzats des de la infantesa (no diré el motiu per no desvetllar cap dada important).
Tan sols he necessitat dues estones de sofà per a llegir-me-la. L’autor, un joveníssim Paolo Giordano, guanyador del premi Strega d’Itàlia, empra un llenguatge àgil amb un to intimista, sense resultar embafós en cap moment. L’estil indirecte és un dels trets més característics d’aquesta obra. T’endinses en ella de la mateixa manera que ho faries en els pensaments dels dos personatges, com si els pogueres escoltar. Directes, crus, reals; sense paràfrasis ni explicacions; tal com ragen.
Nostàlgica, podria ser la paraula que definira aquesta història de dos. Dos persones que s’estimen i es necessiten, però que mai acaben trobant-se. Com els nombres primers bessons, aquells que quasi estan de costat, però un nombre parell els impedeix tocar-se realment. “Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19; el 41 i el 43. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben nombres primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s’havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols. Aleshores, quan un ja està a punt de rendir-se, quan ja no es tenen més ganes de continuar comptant, vet aquí que es troba una altra parella de bessons, ben arran l’un de l’altre”.

Molt recomanable.

Coses de nens: Llavoretes

- Mamà vull un germanet!
- (Eh?)
- Mamà, quan vas a tindre la panxa grossa per al meu germanet?
- (Sense paraules)
-I no em digues que els xiquets els porta la cigonya perquè jo ja sé que això és mentida.
- (Glup!)
- Per cert mamà...

- (Oh! Oh!)

- ... com es queda una dona embarassada?
- (La pregunta del milió) Ehhh... les mares tenen xiquets perquè els pares donen una llavoreta a les mare...
- Com? Com? Com? Una llavoreta!... Com els paquets de pipes? Papà té un paquet de llavoretes en casa per a tenir xiquets?

- Nooooooooooo, les té dins del seu cos.
- Ooooon?
- Eeeh, mmmh, (pensant)... Dins de la boca. Papà es trau la llavoreta de la boca i li la dóna a mamà. Ella se l’engul i es queda embarassada. (Què bé m'ha quedat)
- Ahhhhhhhhhh, d’acord, ja ho entenc.
-(No ho tinc tant clar)
Un silenci incòmode les acompanya durant el trajecte fins a casa. A la sala d’estar troben son pare treballant i la xiqueta canvia el bes habitual per una proposició que el desconcerta força.
- Papà, papà trau-te la llavoreta de la boca perquè mamà tinga un xiquet...

XXXVII Fira del llibre a Torrent

Dijous passat, dia 23 de juliol, la Fira del llibre de Torrent arribava a la seva XXXVII edició. En una vesprada que tots recordarem per la forta ponentada i pel gran nombre d’incendis al llarg del país la caseta d’Els llibres de Sento reuní un bon grapat d’escriptors valencians: Toni Cucarella (homenot), Ramon Guillem, Francesc Mompó, Xavier Aliaga, Salvador Company, Berna Blanch i Llucià Vallés.
Entre parlaments, signatures i granissats les agulles del rellotge ens dugueren la nit –igual de calorosa– i amb ella el sopar a càrrec de l’homenot Sento que ens reunia a tots al voltant d’un vermudet, uns entrepans i moltes gerres de cervesa.
Malgrat seure en un dels extrems de la taula i, perdre així moltes xerrades, de segur ben interessants, ho passàrem de meravella i tinguérem l’oportunitat de parlar dels mes diversos temes: des de composicions japoneses, lires i sonets; passant per afonies, disfonies i impostacions; i acabant per l’amor, la vida en parella i el matrimoni. Com no, tot esguitat (o jaspiat com dirien alguns) de converses més pujades de to (era això impostar?).

Una altra crònica ací.

Coses de nens (IV)

L'altre dia parlava amb la meva germana Àgueda del nou animalet que havia creat la filla. Aquest era el cerdipótamo (a la imatge), meitat porc meitat hipopòtam. Aquesta bestiola es caracteritzava principalment perquè en obrir la boca d'hipopòtam emetia el grunyit d'un porc.

Això em va fer venir a la memòria aquell dia de col·le en què el mestre ens manà fer un dibuix que fóra el resultat de barrejar dos animals i després férem una breu descripció d'ell. Jo veia que els animals es repetien molt: lleons, tigres, gossos, gats... i, és clar, jo volia ser original. La meva creació fou el cisnoso -l'he reproduït des del record-, i tenia el cap d'un ós i el cos d'un cigne. Sí, era molt original, però també coent! L'única cosa que recorde de la descripció era que vivia en el mar i menjava núvols. Més coent encara. Ara, potser afegiria que patia molt de cervicals; com no vaig pensar en què el cisnoso patiria molt.

Us propose crear un zoològic d'espècies empeltades amb els vostres comentaris.

Potser alliberarem traumes infantis.
Continueu gaudint de l'estiuet.

CONVIT ESTIUENC

En el blog de Uendos, Greixets i Maremortes se'ns convida a fer un haiku sobre aquesta fotografia. No hi ha premi, però com diu ell, matarem un poc el desfici d'aquests dies de calor.
Aquesta és la meva proposta:

Les teves passes

allunyant-se en el blau;

només buidor.

Pep Gimeno "Botifarra" i les Mãedéus

Continuant amb l'últim post adjunte un vídeo que recull un dels millors moments de la nit, quan Pep Gimeno "Botifarra" acompanyà les Mãedéus amb la seva imponent veu i a ritme de postisses per cantar la cançó Colombaire, amb cert ressons de Jaume Sisa.

Espere que ho gaudiu, com els qui ho poguérem fer dimarts passat a l'Hort de Trénor de Torrent.