dissabte, 1 d’agost de 2009

La solitud dels nombres primers (Paolo Giordano)

Sempre m’han agradat les novel·les i les pel·lícules que aparentment no obeeixen a una trama vasta, plena d’intrigues i peripècies; però que tanmateix et deixes acaronar per elles, per allò de real i d’entranyable que tenen les seves històries. Intimistes, plenes de silencis. Potser perquè ja fa temps que he entés que la vida és així, sense grans aventures i tanmateix, plena de dies.
La solitud dels nombres primers és una d’aquestes novel·les. Commovedora i tràgica alhora. Real. L’autor narra els instants més transcendentals de les vides d’Allice i en Mattia, dos antiherois traumatitzats des de la infantesa (no diré el motiu per no desvetllar cap dada important).
Tan sols he necessitat dues estones de sofà per a llegir-me-la. L’autor, un joveníssim Paolo Giordano, guanyador del premi Strega d’Itàlia, empra un llenguatge àgil amb un to intimista, sense resultar embafós en cap moment. L’estil indirecte és un dels trets més característics d’aquesta obra. T’endinses en ella de la mateixa manera que ho faries en els pensaments dels dos personatges, com si els pogueres escoltar. Directes, crus, reals; sense paràfrasis ni explicacions; tal com ragen.
Nostàlgica, podria ser la paraula que definira aquesta història de dos. Dos persones que s’estimen i es necessiten, però que mai acaben trobant-se. Com els nombres primers bessons, aquells que quasi estan de costat, però un nombre parell els impedeix tocar-se realment. “Nombres com l’11 i el 13, com el 17 i el 19; el 41 i el 43. Si es té la paciència de continuar comptant, es veu que aquestes parelles de mica en mica es van espaiant. Es troben nombres primers cada vegada més aïllats, perduts en aquell espai silenciós i ritmat fet únicament de xifres, i és fàcil arribar al pressentiment angoixant que les parelles que s’havien anat trobant fins aleshores eren un fet accidental, que el veritable destí és estar sols. Aleshores, quan un ja està a punt de rendir-se, quan ja no es tenen més ganes de continuar comptant, vet aquí que es troba una altra parella de bessons, ben arran l’un de l’altre”.
Molt recomanable.

4 comentaris:

Sandra D,Roig ha dit...

Un comentari magnífic Mercè, em poso a llegir llibres i acavo fent el que no havia fet mai, es com si no m'interessés res mes que el meu cap. Aquest el buscaré, prenc nota!
una abraçada

Joana ha dit...

Hola Merce, després de llegir el comentari que has fet sobre el llibre, no pose en dubte que ha de ser molt interessant, el llegiré. Si et passes pel bosc he penjat una ressenya sobre un llibre que a mi personalment m'ha semblat extraordinari.
Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

Totes les comparacions resulten odioses, però... he llegit "La solitud dels nombres primers" després del magnífic "El professor d'Història", de l'admirat J. F. Mira i m'he sentit tan decebuda...

"La solitud..." és ben escrit (no caldria sinó), però tan buit, tan allargassat en la seva visió minimalista dels espais, que no ha acomplert el que jo demano d'un llibre: satisfacció intel·lectual i literària.

Retrata certs ambients, i ben descrits, però no arriba a comunicar amb el lector, que és la primera qualitat que ha de tenir la narrativa.
El definiria així: literatura 'minimal'.

No us perdeu, sobretot, "El professor d'Història". J. F. Mira, Quico, és per ara el millor novel·lista que tenim, però moltes vegades ens enlluernem amb el que ve de fora.

Records a totes les lectores.

Olga Xirinacs

Mercè ha dit...

Hola Olga, m'apunte aquest títol del Joan Francesc Mira. Poser encara puga entrar en la meva llista de llibres d'estiu.
Una abraçada.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...