LLAÇOS

LLAÇOS

És com un somni,
em digueres quan l’atzar
començava a ofrenar-nos aquelles mars del sud
i, a canvi, jo et vaig anar regalant
totes les hores de la meva realitat.
Mentre la vida dormia
la seda vestia el bronze dels nostres cossos
i anava abillant-los de llaços,
ara ací, ara allà,
llaços que s’abraçaven sense avisar,
llaços que creaven més llaços,
llaços riallers i llaços enjogassats,
llaços grocs i llaços còmplices.
Com nosaltres, com aquells dies.
Vaig empresonar la nostra joia
en un grapat de fotografies mal enquadrades
a canvi del teu somriure
i ens vam decantar per la bona sort
escollint les pedres més precioses
que habitaven l’arena de totes les platge
que ens van visitar.

(A Mar, estiu 2012)

Aquest Sant Valentí regala erotisme...

 

Ja sé que els valencians no celebrem Sant Valentí, que ja tenim un dia dels enamorats (el 9 d'octubre), però de vegades ens posem "tontets" i no podem estar-nos de fer-li un regal ;)

 

Presentació Guia de Perduts, d'Ivan Brull al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi

 

 

Dijous dia 7 de febrer tingué lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi la presentació del darrer llibre d'Ivan Brull (Silla, 1978), Guia de perduts (Ed. Germania, 2012).

Tot nasqué d’una proposta (des)honesta de Brull i de Manel Alonso, director de la col·lecció de poesia de l'editorial, davant la idea de presentar aquest poemari a Alcoi. Per a mi tot un honor ser la connexió entre el meu poble i la poesia feta al nostre país.

Acceptar el repte de fer de presentadora em permeté aprofundir en l’escriptor i, és clar, en la seva obra. Una petita anècdota, dies abans li vaig demanar una petita biografia i em respongué amb un haikú: Biografia? / Li agraden els caquis / La poesia. Matisà que no li agraden els caquis. Sense saber-ho m’havia proporcionat la seva biografia. “Ivan Brull: poeta”. Però jo no en tenia prou, que anem sóc una dona famolenca de saber, així que vaig canviar d’estratègia i el vaig inflar a preguntes –diria que cap incontestable– sobre la seva manera d’entendre la poesia i la seva Guia de Perduts, on m'havia perdut les darreres nits.

No vaig voler fer una dissecció massa profunda del poemari. És tan fàcil perdre’s en elucubracions i desviar-te de la drecera quan estàs davant d’un poema o poemari. A més sempre viatja amb mi el consell que una vegada em digué el poeta de Catarroja Ramon Guillem: La poesia no s’explica, s’ha de llegir o escoltar. Però sí que volia que qui coneguera Ivan Brull el recordara i qui el sabera ja no l'oblidara. I quan parle d’Ivan Brull em referesc sobretot a la seva poètica.   

Guia de Perduts, ha estat publicat en 2012 per l’editorial Germania, en la col·lecció Plaerdemavida. Un títol que ja ens avança el sentiment de desorientació i de pèrdua que ens assolarà després de la lectura dels seus poemes. L'autor ens introdueix en el gran tema que el preocupa: el sentit de la vida, més be la recerca d’aquest sentit, una recerca sense fi. És per això que el jo poètic acaba trobant-se perdut quan no hi troba una resposta, segurament perquè no hi ha. Tanmateix sí que troba la bellesa, el vers, el poema. I s’hi conforma, la incertesa a canvi d’uns versos, la incertesa eterna a canvi de la fidelitat a la dama més desitjada: la Poesia. Brull l’estructura en cinc parts, però deixa clar que no és un escriptor de poemaris, sinó que viu la poesia des del poema; per tant, l’estructura és posterior als poemes. Segurament per això, s’aprecia certa diversitat formal que ja apreciàvem en el seu primer llibre de poemes Cantaments i que l’agrupació siga més bé temàtica. Cinc parts (Reressagues, Les torbes cel·lulars, Tots els cossos sagrats, Les nits i la misericòrdia, El pes de les ciutats) formades majoritàriament per poemes amb versos parisíl·labs, quan no lliures, encara que només en aparença, perquè sempre ha tingut en compte les freqüències rítmiques. I un prec a les muses, perquè el simple acte mortal d’acarar-se al blanc esdevinga acte sacre i done com a resultat el poema, l’ambrosia que no tots els habitants del Parnàs poden provar.

Ivan Brull ens desvetllà la raó d’alguns dels seus poemes i ens delectà amb el recital d’algun d’ells. Em vaig sorprendre embadalida escoltant-lo perquè dels seus llavis els versos significaven encara més. (El càmera de Diània.tv, de fet, em comentà que no havia mirat ni un sol moment a la càmera). També ens féu un petit tast del seu  llibre anterior, Cantaments (Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal de la Ciutat de Sagunt en 2010). Ivan Brull és un poeta sincer, interessat en la veritat, en allò que és vertader i en les vivències que li són pròpies o que pot arribar a percebre com a pròpies. Necessita cert contacte amb allò que diu, ha de saber o sentir que és veritat, sinó no li interessa.

ALCOI HOMENATJA L’OVIDI MONTLLOR

 

 

Comence a escriure aquest article un 4 de febrer, en aparença podria dir-se que és una data qualsevol que mai no recordaré. Escolte les cançons d’Ovidi Montllor, com també faig tants altres dies, però amb el sabor afegit que avui celebrem l’efemèride del seu aniversari. Sí, perquè un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi aquest homenot que representà la lluita, la llibertat, l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país.

 

Repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, a la censura, a la fam, a la misèria, a la por, a l'explotació, a la corrupció, a la precarietat laboral o als sous de misèria... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

 

Però jo volia parlar de l’homenatge que dissabte passat la ciutat d’Alcoi li retia, començant així a fer justícia a la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), cantant, poeta i actor, fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals humanistes i llibertaris, posant una placa a la casa on va nàixer i viure.

 

Encara coberta amb les quatre barres de la bandera de la ciutat, la placa bategava amb l’actuació del cantautor, també alcoià, d’Hugo Mas que interpretà El meu poble Alcoi i obria així l’acte.

 

 

 

Jordi Tormo, regidor de política lingüística, dirigia les primeres paraules a un poble emocionadíssim que li tenia igual el fred de neu o la pluja que començava a caure i que es combregava al número 15 del carrer Sant Joan de Ribera. Tormo deixà ben clar que Ovidi Montllor no és de ningú, sinó de totes i tots, i que per tant l’acte no era de ningú, sinó de tothom. I és que com diria Ovidi, que té paraules per a totes les situacions, “perquè tot és de tots”. Continuava explicant que Ovidi Montllor era patrimoni d’Alcoi i de Barcelona, patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans, patrimoni universal, dels seus familiars, dels amics, dels que l‘estimen, de les entitats culturals que des de la resistència l’han mantingut sempre viu front a les adversitats, patrimoni de la cançó, poesia, cinema i teatre. Totalment d’acord.

 

Després d’anunciar el guió de l’acte, s’adreçà molt emotivament al record de l’Ovidi i exclamà: “Amic s’han acabat les teves vacances, hui no ets qui se’n va, ets qui torna. Benvingut de nou, Ovidi”.

 

 

I la placa s’agitava...

 

El següent en parlar fou Vicent Lluna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor. Senzillesa i coherència, passió, serena violència, amb tan poques paraules féu un dibuix perfecte de qui fou aquest homenot a qui es retia homenatge. El Centre Cultural Ovidi Montllor des que obrí les seves portes en 2002 s’imposà entre els seus objectius principals donar a conèixer i difondre la seva obra. Lluna ens recordava que l’Ovidi mai no havia sigut de la devoció de la gent del puntet, desarrelats que tenien el desig que caiguera en l’oblit. Però res més lluny, malgrat les males arts i el poder, no ho han aconseguit. La vigència d’Ovidi Montllor, ja ho deia Francesc Bodí, no necessita justificació de cap classe, com els estels que veiem al cel, brilla intensament i persistent, i continua donant-nos llum amb la seva veu i el seu art.

 

Després de divuit anys de fer vacances i després que ciutats com ara Barcelona, Ontinyet, Aldaia, etc etc han posat el seu nom a places, carrers, avingudes i centres culturals, a Alcoi, la ciutat que el va veure néixer, a la que va cantar a tot arreu, la de costeres i ponts, música i telers, com deia Estellés, l’Alcoi que el desesperava i que alhora estimava tantíssim, es retroba amb un dels seus fills més il·lustres.

En nom del CCOM, Lluna concloïa el seu discurs afirmant que estaven satisfets, que donaven tot el suport a tots aquests actes i felicitaven al govern municipal per fer-lo possible.
 

 

I la placa es desbocava...

 

A continuació fou el torn del poeta David Peidro, que elaborà per a l’ocasió un panegíric a Ovidi i recità dos poemes seus: Als pares amb tota la impotència, per a ell una de les cançons més tendres i més crues alhora de l’Ovidi; i Voleu guerra? que dedicà a son pare.

 

Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva, llegí una carta que escrigué en el seu moment amb motiu del 70 aniversari del naixement de l’Ovidi, original perquè emprà únicament fragments inclosos a les cançons de l’Ovidi.
 

 

 

I la placa glatia...

 

Toti Soler, el guitarrista que tants anys el va acompanyar i el seu germà Xavier Montllor van descobrir la placa que s'amagava darrere la senyera d'Alcoi, encapçalada per uns versos de l’emblemàtica Cançó del cansat i on queda de manifest el seu treball en el camp de les arts i els seus valors cívics. L’altre Montllor digué que era un dia especial, agraí a l’Ajuntament aquell gest perquè creia que el seu germà bé que ho mereixia i afegí que, encara que l’Ovidi no era d’actes públics, haguera estat orgullós d’estar-hi en aquell moment.

 

 

El punt i final dels parlaments el posava el senyor batlle, Antoni Francés, que parlava d’aquest com un acte de Justícia i llevava tot mèrit al govern municipal per donar-li’l al poble, ja que gràcies a la veu i el clamor de la ciutat d’Alcoi es feien actes com aquest. I afegia que continuarien els propers mesos fent actes, no solament per homenatjar l’Ovidi sinó recuperar la seva veu que sempre estigué al costat dels oprimits i que té més vigència que mai.
 

 

Perquè aquest només és el primer pas, d'uns quants, per homenatjar la figura d’Ovidi Montllor, un dels fills més destacats de la ciutat, que no havia estat abans reconeguda per l'ajuntament, fins fa poc a mans del PP. La petició d'un carrer amb el seu nom també havia estat objecte d'una campanya a la xarxa, és per això que el nom del passeig del Viaducte passarà a anomenar-se Passeig d’Ovidi Montllor, nom que es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort. Paral·lelament, al jardí del passeig s'instal·larà l'Espai Ovidi Montllor, on s'exposaran textos escrits per unes quantes personalitats sobre la relació d'Ovidi amb el cinema, el teatre, la música i la poesia. Al passeig també s'hi inaugurarà una escultura d'Ovidi Montllor, que l'ajuntament ha encarregat a l'artista alcoià i amic Antoni Miró.

 

Alcoi retorna una mica a Ovidi Montllor tot el que ell ha fet pel nostre poble, país, llengua, cultura... Han passat molts anys i encara dura la vida dura, però nosaltres de part dels bons fins a la mort.

Article publicant en el DGS

6 de febrer de 2013

MIRACLE

 

 

MIRACLE

Buscaré l’unicorn i les volianes

i cultivaré amb gira-sols l’ermàs,

apagaré totes les flames

i encendré tots els sols.

Amb el treball de les mans

esculpiré el miracle,

les llàgrimes cessaran el plor,

el marbre esdevindrà gest 

i les paraules tornaran a significar

Et done els meus ulls...

 

 

El done els meus ulls

perquè des del meu rostre

només saben mirar el no-res,

aquest no-res

que és l'únic tot que ara hi veig.

OVIDI, VOLEM GUERRA!

 

Un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi un homenot que representà la lluita, la llibertat , l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país. Avui em pose les seves cançons, com també faig d'altres dies, i repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, la censura, la fam, la misèria, la por, l'explotació, la corrupció, la precarietat laboral o els sous de misèria... És evident que l'Ovidi -el nostre Ovidi, que també podríem anomanar-lo el clàssic- està de total actualitat, i si no escolteu la cançó Voleu guerra? I què em dieu, no és cert que, ara més que mai, ens calen més Ovidis?

 

 

Voleu guerra?
 

Un estómac cada volta més prim

més encongit i delicat, etc...

Unes despeses necessàries pel cap

cada colp més: aspirines, calmants.

Un cor més malaltís. Més cansat,

quotidianes angoixes i patirs

per notícies, per morts, per tot.

Va bé senyors? Va bé?

 

Una pell inclement marcada al viu

dura i aspra. Una pell cicatriu.

Uns ossos plens de reuma. Encarcarats.

Una sang canviada a poc a poc

ara ja no és sang bona. Mala sang!

Uns ulls cansats de veure fàstics,

bestieses. Imatges terrorífiques.

Unes orelles sordes de sentir

mentides. Paraules i sorolls.

Va bé senyors? Va bé?

 

Una boca mandrosa. Cansada.

Amiga de les mans: Tapa't la boca!

Un cervell desfet. Turmentat.

Uns pulmons a mig gas. Destrossats.

Una remor companya cada instant.

Terrible, que m'empeny al combat.

El darrer, el més fort, dia a dia.

Un fetge com un bou: demanant la topada.

I ara què senyors? Va bé? Va bé?

 

I una esperança que no em deixa mai:

Al capdavall morir-me content.

Concert per la Revolta: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia

 

Passió, valentia, compromís, il·lusió, voluntat, esperit combatiu, crítica, convicció... són alguns dels trets d’identitat de Ca Revolta, un espai de llibertat expressiva i artística, independent de les institucions, un referent de múltiples projectes, de diversitat, de pluralitat, generadors d’idees al servei de lluites i iniciatives diverses, amb la finalitat d’escapar de l’asfíxia cultural valenciana. Perquè sí que hi ha altres maneres de fer, d’estar, de relacionar-se, de viure, de combatre, i la família Ca Revolta és defensora d’aquesta filosofia, perquè saben que pot haver una altra València: una ciutat més viva, més crítica, més solidària, més amable. Un lloc emblemàtic situat al Barri del Carme on la gent, de tant en tant, es reuneix per escoltar música en directe, gaudir amb la presentació d’un llibre, emocionar-se amb un recital de poesia o, senzillament, fer una copa amb els amics i gaudir d’una bona conversa.

Però Ca Revolta no passa per un bon moment. Ve arrossegant des de fa alguns anys una cadena de ferro amb una bola molt feixuga en l’última de les seves baules: l’assetjament i l’ofegament econòmic a què els sotmet l’Ajuntament de la ciutat. De fet, van haver de fer front a més de 60.000 euros en multes i sancions, diuen aquells que per excés de música ambiental i no tenir el local en condicions (açò és no tenir el cartell d'avís sobre l'aforament del local o el de prohibició de venda d'alcohol a menors), a més del tancament del local, per sort, de manera provisional, o negar el permís d’activitats artístiques i musicals. El coordinador de Ca Revolta, Enric Valero, ja ha declarat en diferents ocasions que l'ajuntament els sotmet a una persecució des de fa anys, concretament 13, el temps que fa que van obrir.

Ofegar econòmicament una entitat com ca Revolta que no rep ajudes ni subvencions, que no té influències de cap partit polític, és la manera que tenen aquells de deixar-la morir i, de pas, delectar-se en la seva agonia. El mateix ofegament econòmic que ha patit Acció Cultural del País Valencià per les emissions dels repetidors de TV3 i també la Companyia Teatre Micalet, que va haver de tancar la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català. Sempre el mateix atac contra la llibertat d’expressió, contra la cultura no institucional, contra els drets mínims de convivència democràtica. Sempre els mateixos: aquells.

 

Malgrat les dificultats els de Ca Revolta no es creuen de braços, i acompanyats de tants i tants amics (persones i organitzacions), continuen amb la seva revolta, la nostra revolta. En aquest sentit, aquest dijous 31 de gener, tindrà lloc a la ciutat de València un concert solidari: Concert per la Revolta. Serà al Palau de Congressos, on hi caben més de mil quatre-centes persones, amb un cartell de luxe: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia, de fet quan encara mancaven dues setmanes per al concert, ja no hi havia entrades a la venda. Una gala que estarà presentada per Maria Minyana i Josep Manel Casany.

Quatre dels grans del nostre país –també gran, per molt que aquells el vulguen menut, ningunejat, callat i submís– es pugen a l’escenari per recolzar la causa de ca Revolta, que no és una altra que la de tots nosaltres, que cada dia lluitem per allò que creiem just: llengua, cultura, drets, igualtat...

Un concert especial per molts motius. En primer lloc per la finalitat solidària de l’acte en sí, però també serà un gaudi escoltar la formació Al Tall a València, quan fa molt poc de temps que han anunciat el seu comiat; el fred no impedirà que el públic desitge nedar en la mediterraneïtat de la Maria del Mar Bonet; els cors s’ompliran de joia amb la veu i les melodies del Joan Amèric que ens presenta nou treball –Directament– després de més de dotze anys de silenci discogràfic; i la sang serà saba, la pell escorça i els dits arrels quan Carles Dénia ens delecte amb cançons que tenen la saó de la terra.

Música al servei de la revolta.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

30 de gener de 2013

Visita a la Casa de la Dona de Silla

El passat dimecres 23 de gener em convidaren a La Casa de la Dona de Silla per xarrar sense pèls a la llengua de Somiant amb Aleixa, llibre que acabaven de llegir i, diria pels seus comentaris, també de gaudir. 

Xaro Alcaide, mestra de cerimònies, fou qui em presentà a la resta de companyes. Jo em sentia molt pagada perquè, com els vaig dir, aquell era –i ja ho serà sempre, és el que tenen les primeres vegades, que res els pot furtar el lloc– el primer club de lectura al que assistia com a convidada.

 

 Vaig parlar uns minutets de l’obra, tampoc no massa, perquè vaig saber de seguida que allò no seria una presentació convencional i de seguida s’establí un diàleg –o conversa, perquè van participar quasi tots els assistents. Em feren preguntes (de vegades innocents, d’altres un tant indiscretes, el caliu que es creà bé que convidava a les confessions), a donar-me les seves opinions, a explicar-me les seves experiències amb la lectura i el gènere eròtic, a ressaltar fragments del llibre que els havien colpit per la seva bellesa literària (era un goig escoltar amb veu de dona paràgrafs per on mil vegades vam passar i poder llegir als seus ulls les espurnetes només sap encendre l’emoció).

 

 

Vaig gaudir molt amb aquest grup de dones valentes, lluitadores, divertides, simpàtiques, sinceres... I encara volien donar-me les gràcies per anar-hi! Les que elles tenien, cada dia no ens regalen una vetllada tan meravellosa com aquella. I encara quedava el sopar de picaeta que havien preparat, amb treball i estima, es notava... Fins i tot Sento Beguer, el llibreter, vencé la vergonya de ser l’únic home entre tantes dones i s’hi quedà.

 

Quiemada i tot que feren per a l’ocasió. I és clar jo, com a convidada, vaig haver de llegir el conxuro. En gallec, faltaria més. Estic convençuda que així vaig espantar definitivament tots els mals de l’ànima, que des de gener em persegueixen. E cando esta queimada baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa alma e de todo embruxamento.

 

Vull agrair també al Centre Ocupacional Tola, que està al límit de la seva resistència, el regal tan maco que em feren: quatre llibretes precioses fetes amb materials reciclats i pintades a mà, just en el moment que acabava de ratllar la darrera de les pàgines en blanc del meu bloc. Molta força companys.

 

 

Eros i Lletres

El Levante es fa ressò de la vetllada literària Eros i Lletres que tingué lloc divendres a Ca Bassot, on participàrem tres dels guanyadors de l´únic premi de literatura eròtica que queda viu no solament als Països Catalans, sinó a tot l'estat espanyol: Carles Cortés amb "Sara i la dona sense atributs", Xavi Mínguez amb "La flor de Hanako" i jo mateixa amb "Somiant amb Aleixa".

LINA PANXOLINA ALS PREMIS TIRANT AVANT

 

Els alumnes de 4t B del CEIP Juan Carlos I d'Almenara obtingueren divendres passat el 2n premi en els Premis TIRANT AVANT a les Produccions Escolars Valencianes 2012-2013, amb l'adaptació cinematogràfica del meu llibre Lina Panxolina i el quadern màgic. La seua emoció és la meva. Enhorabona!

LLETRES I EROS

Lletres i Eros. Vetllada literària a ca Bassot (Burjassot) divendres 18 de gener. Sopar i presentació de les novel·les guanyadores de les tres últimes edicions del Premi de Literatura Eròtica la Vall d'Albaida. Véns?

4 GENER. EMOCIÓ.

I de sobte viatges en el temps... I ets una nena agafada de la mà dels pares, abillada amb bufanda i guants -encara que tu fa estona que no sents el fred. I et perds en la dansa del foc de les antorxes. I et meravelles amb aquells homes negres amb faixa, pitet i barret roig. I escoltes amb ulls oberts cada paraula de l'Ambaixador Reial que anuncia que demà vénen els Reis. I i el cor se t'ompli de joia quan saps la teva carta dins d'una de les bústies que carreguen les burretes. I fileres de formigues et fan caminets des del cabet fins els peus en imaginar els Reis de l'Orient, els patges i el seu seguici reial acampats en el Preventori, esperant que arribe demà, com tu, per fer el darrer tram d'un viatge tant llarg. I saps que esta nit no podràs dormir per l'emoció, pel neguit...