Visita a la Casa de la Dona de Silla

El passat dimecres 23 de gener em convidaren a La Casa de la Dona de Silla per xarrar sense pèls a la llengua de Somiant amb Aleixa, llibre que acabaven de llegir i, diria pels seus comentaris, també de gaudir. 

Xaro Alcaide, mestra de cerimònies, fou qui em presentà a la resta de companyes. Jo em sentia molt pagada perquè, com els vaig dir, aquell era –i ja ho serà sempre, és el que tenen les primeres vegades, que res els pot furtar el lloc– el primer club de lectura al que assistia com a convidada.

 

 Vaig parlar uns minutets de l’obra, tampoc no massa, perquè vaig saber de seguida que allò no seria una presentació convencional i de seguida s’establí un diàleg –o conversa, perquè van participar quasi tots els assistents. Em feren preguntes (de vegades innocents, d’altres un tant indiscretes, el caliu que es creà bé que convidava a les confessions), a donar-me les seves opinions, a explicar-me les seves experiències amb la lectura i el gènere eròtic, a ressaltar fragments del llibre que els havien colpit per la seva bellesa literària (era un goig escoltar amb veu de dona paràgrafs per on mil vegades vam passar i poder llegir als seus ulls les espurnetes només sap encendre l’emoció).

 

 

Vaig gaudir molt amb aquest grup de dones valentes, lluitadores, divertides, simpàtiques, sinceres... I encara volien donar-me les gràcies per anar-hi! Les que elles tenien, cada dia no ens regalen una vetllada tan meravellosa com aquella. I encara quedava el sopar de picaeta que havien preparat, amb treball i estima, es notava... Fins i tot Sento Beguer, el llibreter, vencé la vergonya de ser l’únic home entre tantes dones i s’hi quedà.

 

Quiemada i tot que feren per a l’ocasió. I és clar jo, com a convidada, vaig haver de llegir el conxuro. En gallec, faltaria més. Estic convençuda que així vaig espantar definitivament tots els mals de l’ànima, que des de gener em persegueixen. E cando esta queimada baixe polas nosas gorxas, quedaremos libres dos males da nosa alma e de todo embruxamento.

 

Vull agrair també al Centre Ocupacional Tola, que està al límit de la seva resistència, el regal tan maco que em feren: quatre llibretes precioses fetes amb materials reciclats i pintades a mà, just en el moment que acabava de ratllar la darrera de les pàgines en blanc del meu bloc. Molta força companys.