Entre les sorpreses que ens ha regalat aquest inici d’any, amb número de mal auguri, està la publicació de la nova novel·la de l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, a qui la seva ciutat natal acaba de concedir la medalla d’or i ha nomenat filla predilecta.
Els invisibles passa a
engrandir el catàleg d’Amsterdam, segell literari d’Ara Llibres, i dic
conscientment engrandir perquè estem al davant d’un llibre gran que amaga
grans històries i grans personatges, malgrat que estan sentenciats a acabar en
els llimbs dels oblidats.
L’autora ens transporta a Volterà, un poble
fictici, alegoria del que és un poble, una ciutat, un país, amb les seves gents
i les seves vides plenes de petites felicitats, quotidianeïtat i, en molts
casos, misèria i cruesa. Volterà, un poble migpartit per una serp d’asfalt, una
carretera construïda pels interessos d’uns pocs i que cada any s’empassa la
vida d’uns quants habitants, una frontera artificial. Volterà, més que un
poble, un forat negre enmig d’un país també negre, que acull de bon grat la
gent que hi va a viure per engolir-se-la després, sense ni tan sols deixar el
cadàver del record. Volterà, una ciutat morta que calla, es conforma i oblida
els seus veïns.
La desaparició de Victòria, una nena de
quatre anys, quan anava d’excursió per la muntanya amb els pares, ens deixa ja
desolats des del començament del llibre. No de bades l’autora escull el nom
propi de Victòria per anunciar-nos que des del principi els volterans ja han perdut
una batalla, potser la guerra sencera. Desesperançador. Com de vegades ho és la
vida. I davant d’aquest fet, la culpa d’un poble sencer i el fracàs personal
per la incapacitat de no trobar aquesta Victòria real i metafòrica.
No és aquesta una història d’un sol
personatge, sinó de molts, cadascú amb la seva pròpia història, però totes
lligades per una mena de tela d’aranya que les uneix, les atrapa, les condemna,
a l’espera de l’aràcnid famolenc: el temps, i amb ell, l’oblit.
Els invisibles és un retrat
de la societat actual esculpit amb escenes i paraules punyents, on cap lector
no quedarà indemne, i sentirà a cada pàgina com algú li esgarrapa la pell de la
consciència; i és que l’autora, sense colpejar-nos amb cap bandera ni moralitat
gratuïta, ens convida a reflexionar sobre molts aspectes que potser necessiten
urgentment una revisió: la vida política, la justícia, les forces de seguretat,
les fronteres imposades, el concepte de llibertat... Una novel·la coral que, a
més, reivindica la memòria dels anònims, dels invisibles, que sempre hi són,
però que mai veiem: una nena que desapareix quan els seus pares es despisten
només uns minuts; un artista que ningú no reconeix, condemnat com Síssif a
repetir sense descans el seu destí: pintar amb obsessió per després destruir
els quadres a canvi d’aire i d’espai; les víctimes dels accidents de trànsit
que es repeteixen cada any per culpa d’una maleïda carretera, un polític
desterrat a un poble oblidat per interessos; una mare que perd part de vida a
canvi de la vida sencera de la filla...
I és que viure no pot ser solament anar passant pàgines fins que ja no en queden, de pàgines, al llibre. La vida per sí sola no té cap sentit,
potser, però el que no admet discussió és que l’home és qui ha d’injectar algun
sentit a la vida. En aquest aspecte, la novel·la ens convida a pensar, a
moure’ns, a no conformar-nos... a viure. Ara bé, és necessari tenir ben present
el passat per poder avançar cap al futur que volem. L’autora ens ho resumeix
amb unes poques paraules i ens dóna així una de les claus d’aquesta interessant
obra: Pots fer el que vulguis amb el teu futur, però amb
el teu passat no t’hi pots posar. El
futur no està escrit, escrivim-lo doncs. Som autors de les nostres vides.
Isabel-Clara Simó suma a la seva bibliografia una altra història
original i impactant, amb un bon grapat de personatges dibuixats amb mestratge
i on torna a evidenciar el gran domini de la psicologia. Una història
d’històries abillada amb una prosa madura, elegant, treballadíssima, escrita
amb un llenguatge realment colpidor, sentenciós i jaspiat de frases que ben bé
es podríem recopilar en un llibre d’aforismes, amb l’ús impecable del recurs no
gaire senzill i que ella domina a la perfecció de l’oralitat.
Publicat en el DGS
6 de març 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada