dimarts, 19 de març de 2013

AL PARE...


 
 
 
Recorde aquell conte que m’escrigueres quan només tenia set anys. Setembre, es deia. Em parlaves dels misteris del set i del nostre amor tan particular. M’explicaves, ple de paciència, que la vida de l’home es dividia en períodes de set anys. Jo ja havia superat el primer dels trams –la infantesa–, i ja em veies capaç d’entendre pensaments tan savis.

He après a estimar-me el set, però ara també el maleïsc. Comencen les primeres pluges de setembre. Amb quaranta-vuit anys Tànatos t’allunya de mi... No m’havies dit que set cicles completen l’existència de l’home!

Anònimes figures, abillades de dol, m’envolten, i em sé en una solitud infinita. Potser molta gent t’ha estimat –segur que sí– però ningú com jo. «No oblides la teva missió», m’has dit fa tan sols unes hores. Se’t dibuixa un somriure irònic i al rostre puc veure un sudari de tranquil·litat i de pau.

Viuràs en mi fins a l’últim sospir. Hi haurà, de bell nou, un elegit que, com jo, com tu,
haurà de mantenir-nos vius. I així, pare, la nostra estirp perdurarà i assolirem la immortalitat de què em parlaves.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...