Avui a la Sala d'Actes de l'institut Cotes Baixes d'Alcoi hem retut merescudíssim homenatge al Poeta. Acompanyada per un grup d'alumnes de 2n de batxiller (a guitarra, piano i veu) hem recitat poemes d'Estellés i d'Espriu. Ha sigut força emotiu per a tots. Un dels poemes, com no podia ser d'altra manera, ha estat el poema 103 del llibre El gran foc dels garbons. Per tu, Vicent Andrés, que fa vint anys que no et treus les ulleres. Per tants versos, per tanta immortalitat!
Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d'aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després
tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l'hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M'agradaria, encara,
que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: "¿Que qui s'ha mort?"
I que li donen una breu notícia:
"És el fill del forner, que feia versos."
Més cultament encara: "El nét major
de Nadalet." Poseu-me les ulleres.
2 comentaris:
mai seran prous els homenatges als nostres grans poetes!
Tens raó, Elfree. Però m'agrada pensar que cada vegada que em passege pels seus versos, els estem tornant a la vida.
Petons.
Publica un comentari a l'entrada