Jaume Cabré presenta "Jo confesso" a València

Ahir, 10 de novembre, l’escriptor Jaume Cabré va presentar el seu darrer llibre, Jo confesso, en un acte organitzat per Acció Cultural del País Valencià (ACPV) a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Toni Gisbert, secretari d’ACPV va donar la benvinguda en nom de l’entitat al nombrós públic assistent. Tot seguit Francesc Calafat, crític literari, i Núria Cadenes, escriptora i periodista establiren un diàleg –triàleg– amb l’escriptor.

Va ser un enorme plaer estar allí i poder escoltar Jaume Cabré. El primer que digué fou que estava molt content de veure tanta gent somrient. I era cert, jo estava allà asseguda i em sentia realment molt feliç, i en moltes ocasiones em vaig sorprendre a mi mateixa amb un somriure de satisfacció dibuixat a la cara.

Jaume Cabré és un home que estima amb passió la literatura, i això queda de manifest quan parla de la manera que té d’abordar les seves novel·les. Núria Cadenes comentà que l’imaginava en una habitació amb les parets plenes d’esquemes, apunts, fotos... (semblants als dels investigadors que vegem a les sèries americanes). Lluny d’això, Cabré confessa que ell s’escriu damunt. A la pregunta com es comença una història com Jo confesso, ell respon que senzillament... escrivint. Desconeix el tema, quin serà el personatge principal, com començarà i molt menys com acabarà el projecte encetat; però ell escriu i escriu; a partir d’un pensament o d’una imatge o d’una melodia o d’uns versos (es confessa amant de la música i de la poesia)... Després d’uns mesos d’escriure sense rumb –fins i tot, anys– Cabré s’adona que tot el caos que ha creat necessita un ordre; explica que fins i tot els personatges se li rebel·len. Llavors es pregunta: «tu de què vols parlar?». I explica, referenciant Villatoro, que si ell sabera de què parlarà faria un assaig, però com ho desconeix es dedica a novel·lar. També confessa que és un novel·lista maratonià, que si escriu de manera complicada és perquè necessita apassionar-se i que les històries vagen sorprenent-lo –com al lector– a mesura que escriu. Li agrada incloure citacions, fins i tot autocitacions, i referències de tot tipus. I és que Jaume Cabré no solament fa literatura, sinó que es permet la llicència de jugar amb ella.

Tenia por que es parlara massa de l’argument o que es desvetllaren aspectes importants del llibre. Tanmateix, després de més d’una hora d’escoltar Cadenes, Calafat i Cabré només sé que Jo confesso tracta d’un personatge que intenta escriure un assaig sobre el mal i no se’n surt. Ara bé, Núria Cadenes adverteix que la seva lectura té efectes secundaris, i que es necessiten unes setmanes per pair l'obra. També afirma que és literatura de pes, i no solament per les mil pàgines que té el llibre. Al seu compte de féisbuc, Núria Cadenes, unes setmanes abans, publicava: «Tan bon punt vaig començar a avançar per les seves pàgines, em va atacar una idea recurrent: jo, de gran, vull ser com en Jaume Cabré. Sense bigoti, però com en Jaume Cabré. Quan duia trenta o quaranta pàgines, vaig canviar de parer; sense condicions: si cal, em deixo bigoti, però vull ser com en Jaume Cabré».

Acabat el diàleg a tres, es va donar la paraula a un públic força interessat i participatiu. Finalment, l’autor va signar exemplars del llibre als assistents que així ho desitjaren.

Al final de la nit coincidírem amb Jaume Cabré, Toni Gisbert, Núria Cadenes i l’editor de Proa a la Papardella –a partir d’anit la pizzeria dels poetes (Núria, ens encanta)– i fer sobretaula amb ells. En privat ens dedicà el llibre i ens férem algunes fotos.

Jo confesso... que estic llegint-me damunt.