divendres, 25 de novembre de 2011

ESCRIPTORS AL TERRAT: VICENT USÓ I SILVESTRE VILAPLANA



Ahir, 24 de novembre, Escriptors al terrat presentava dos escriptors de primera línia del País Valencià: Vicent Usó (Vila-real, 1963) i Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969).

Després de ser presentats per Ramon Guillem, poeta i vicepresident de l’AELC, tots dos feren un recorregut per la seva trajectòria literària; des de com començaren a escriure dins a com conceben la gènesi de creació.

Usó ens confessava com una mena de casualitat el dugué a concebre la primera obra: una talla del seu poble, Vilareal, que tot i ser d’un gòtic exagerat l’havien classificada anacrònicament en un temps molt anterior. Allò el portà a fer-ne un conte i a guanyar un premi local, cosa que l’esperonà a continuar.

Vilaplana ens explicà el determinisme que el portà a assumir la decisió de ser escriptor: en l’adolescència passà a un col·legi mixt Allò de trobar-se xiques a l’aula en plena eclosió hormonal el portà a fer poemes d’amagat, a relligar-los més tard i a guanyar un premi.

Els premis literaris apareixen com a element fonamental perquè l’escriptor s’ho crega i continue per aquesta via. I en aquest cas, donà dos produccions d’altíssima qualitat.

Després feren una passejada per alguns de les seves obres i com les havien concebudes. Així Vicent Usó referencià les obres La mirada de Nicodemus (Ed. 3i4, 1995), La taverna del Cau de la Lluna (Ed. Tàndem, 2001), El músic del bulevard Rossini (Ed. Proa, 2009), que nasqué perquè s’obsessionà amb la mirada profunda d’un acordionista que tocava prop del metro per on passava cada dia o La ma de ningú (Proa, 2011).

Per la seva banda, Silvestre Vilaplana parlà de Les cendres del cavaller (Editorial Bromera, 2004), L’estany de foc (Ed. Bromera, 2010) o El quadern de les vides perdudes, darrer premi de la Diputació de València, que justament arreplegava poques hores abans. Afegí Vilaplana la necessitat que sent com a creador d’anar alternant els gèneres: poesia, novel·la juvenil i narrativa d’adults.

En acabant s’establí un diàleg amb el públic on destacà el paper que ha de jugar l’escriptor en aquest petit país entrela professionalització i la precarietat: disponibilitat de temps per escriure i promocionar l’obra, paper de les editorials, trencament de la unitat dels Països Catalans amb fronteres de mercat, polítiques institucionals, etc.
I com no, uns quants rematàrem la nit sopant a la pizzeria dels poetes (La Papardella), onomàstica batejada per l’escriptora i periodista Núria Cadenes.


Més informació dels autors:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...