Continue enganxada a les imatges d'ahir... i als teus versos.
En el blog de Francesc podeu llegir la nostra particular història d'amor...
diumenge, 28 de febrer del 2010
dimarts, 23 de febrer del 2010
Regal de noces que ens ha fet la CARME
Juguem a ser sincers. Ja fa temps que em moria per tenir un dibuixet d'aquestos tan personals que fa la Carme Rosanas, del blog Colecció de moments. Tenia una miqueta d'enveja sana de veure que molts blogs estaven exquisidament decorats amb belles imatges de la Carme, i jo em preguntava què hauria de fer per tenir-ne un. I despús-ahir vaig tenir el gran honor de rebre aquest preciós ram de flors, ple de llum i de color. Com ja li he dit a ella, aquest no el pense llençar dissabte, el guardaré ací, a ca meva. I per què? Doncs perquè dissabte em case, i em case de debò, res d'estranyes OPES ni de matrimonis virtuals. I amb qui? Molts ja ho sabeu, i per als qui no diré que el nuvi és Francesc Mompó, del blog Uendos, Greixets i Maremortes. Per a ell també hi ha regalet, un clavell roig que ja decora la solapa del seu blog.
Ma que estem contents, Carme, amb els teus dibuixets!
Però Carme també ens ha regalat un poema de Miquel Martí i Pol, que 30 anys enrere escrigué amb motiu del casament de sa germana (la de Carme). De bell nou, moltes mercès!
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
Serem allò que vulguem ser.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
dilluns, 22 de febrer del 2010
Salvador Espriu, 25 anys en el teu somni
Per ser cantada en la meva nit
Perdut en l'aigua
callada del meu somni.
Jo sol, i l'ombra
dels xiprers, que m'espera
mirall endins de l'aigua
del meu somni.
Pedra, vent: em podríeu
allunyar del continu
pas de cristall, de l'aigua
del meu somni?
Enllà d'una profunda
nit sense veus, em nego
en el dolor de l'aigua
del meu somni.
Salvador Espriu
(10 de juliol de 1913 - 22 de febrer de 1985)
diumenge, 21 de febrer del 2010
dilluns, 15 de febrer del 2010
1r PREMI A LA MILLOR ENTRADA
Ha temps enrere el Ramon d'Un bloc de contes tingué la magnífica iniciativa d'organitzar el Premi a la millor entrada feta en un blog. Aquest concurs ens ha permés als participants salvar de l'oblit alguns dels nostres posts i conèixer d'altres blogaires. 36 participants i 99 entrades: tot un èxit! Des de ma casa virtual et felicite, Ramon.Fa uns minuts m'he assabentat que el post que vaig publicar el passat 2 de Novembre (Almenys un ram de paraules) ha estat guardonat amb el primer premi, i no puc estar-me de donar les gràcies a tots aquells que m'han votat i de bell nou, a l'organitzador.
Gràcies, moltes gràcies...
dimarts, 9 de febrer del 2010
JUGAR ALS PATACOTS
Recorde quan féiem una jugada dolenta de cartes o de dòmino i el meu iaio ens bonegava amb una expressió molt peculiar: Sembla que esteu jugant als patacots!
Però, què és això dels patacots (o com en altres moltes zones diuen patacons)?
Al diccionari un patacó es defeneix com a moneda d’una unça retallada; també com a conjunt de dos bocins de cartolina de carta de joc, doblegats encaixats dins l’altre, que serveix als infants per a certs jocs. Una de les modalitats es posar en terra un patacó –la “peça” que s’anomena– i anar tirant per torns els patacots des d’una certa distància intentant tocar la peça i fer-la firar, en aquest cas es guanyen tots els patacots de la parada, fora la peça que sempre és del seu propietari. (S’entén per tant que són com una mena de moneda que es pot guanyar, col·leccionar o bescanviar). Aquell joc seria l’originen dels tazos actuals, fitxes redones i de plàstic que es troben a les bosses dels snacks.
Però, què és això dels patacots (o com en altres moltes zones diuen patacons)?
Al diccionari un patacó es defeneix com a moneda d’una unça retallada; també com a conjunt de dos bocins de cartolina de carta de joc, doblegats encaixats dins l’altre, que serveix als infants per a certs jocs. Una de les modalitats es posar en terra un patacó –la “peça” que s’anomena– i anar tirant per torns els patacots des d’una certa distància intentant tocar la peça i fer-la firar, en aquest cas es guanyen tots els patacots de la parada, fora la peça que sempre és del seu propietari. (S’entén per tant que són com una mena de moneda que es pot guanyar, col·leccionar o bescanviar). Aquell joc seria l’originen dels tazos actuals, fitxes redones i de plàstic que es troben a les bosses dels snacks.
El nom del joc té l’origen en la paraula patac, onomatopeia del soroll sec d’un cop o d’una cosa que es trenca violentament i que després passà a designar un cop fort; el necessari per fer girar els trossets de cartó elaborats amb cartes. (Com ja hem anat veient, també anomenats peces, patacs, patacons o patacots).
Però els patacots amb què jugava mon pare eren d’una altra mena. Els feien amb els talons de les sabates velles i gastades. Clar, imagine jo que guanyar un d’aquests patacots tindria més valor que els fets amb cartró, ja que en aquella època de fam i de misèries no es llençarien les sabates al fem així com així.
Així, doncs, ja en sabeu una altra, d’expressions.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
