dimarts, 16 d’abril de 2013

Alexandre Ros, Enric Sanç i Hèctor Serra presenten els seus poemaris al Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi



Divendres passat tenia lloc al Centre Ovidi Montllor d’Alcoi una triple presentació poètica: Trèmolo, d’Hèctor Serra; El plany de les lletres ferides, d’Enric Sanç; i Rerefons, d’Alexandre Ros; tots ells publicats per l’editorial Germania.
Jo vaig tenir la immensa sort de fer d’amfitriona d’aquests tres poetes valencians, que venien de lluny per oferir-nos els seus versos.
Per ordre alfabètic de cognoms vaig anant presentant els escriptors (Ros, Sanç i Serra) i parlant de les seves obres. Un a un, anaren descobrint-nos en un primer torn de paraula com havien nascut alguns dels poemes, el procés seguit fins a tenir el llibre a les mans, la manera particular d'entendre l’escriptura i, sobretot, la poesia, com veien ells la situació actual del país i com ho acaraven en la seva obra... En una segona ronda els poetes ens delectaren amb alguns dels seus poemes.



Alexandre Ros i Ros (Bonrepós i Mirambell, 1968), llicenciat en Dret ha participat en les antologies: Solcs de Paraules (Llibres de l’Aljamia, 2000) i Ponts de Paraules (Amics de Joan Valls, 2008), i ha publicant, a més, en solitari el llibre Bé i avant. Recull vinarossenc (Antinea, 2004) i, juntament amb Francesc Pou, el volum De fil de Veu (Misèria i companyia, 2009). A la xarxa, des de 2006 publica el blog El cau de l’oroneta.

Rerefons és un poemari minimalista, format per 89 poemes, sense títols, només numerats, disposats en l’ordre en què van ser sentits i escrits. Són poemes curts, on podem trobar fins i tot poemes d’un vers, com el poema 17 que diu “I floriran les penes”, fins a un màxim de 13 versos.Llegir aquest llibre és com fullejar un àlbum, on cada poema és una instantània d’un sentiment viscut. Directes, colpidors, amb un cert to d’angoixa i desesperança. Poemes de versos lliures, plens d’espontaneïtat i intuïció. 
Rerefons és un poemari cubista, on el jo poètic construeix la seva obra a partir de fragments solts i esparsos d’allò que el fa sentir, per tornar a recompondre’s a sí mateix, el ésser que va ser o, segurament, un de nou, amb el pòsit que li ha pogut deixar l’experiència d’algunes situacions viscudes. Rerefons és un intent de trobar-se a si mateix en un estat de pèrdua, de desorientació.Al poemari podem apreciar alguns dels temes que preocupen el poeta: el gaudi de l’instant, el paisatge, l’emoció, el temps, l’amor, la desesperança, el pòsit que ens deixa l’experiència, la solitud, la impressió.
El poeta confessa que escriu per arribar a entendre’s, a arribar a ell mateix. Així que Alexandre Ros és creador i receptor alhora de la seva obra, escriu allò que intueix que sent i vers a vers, poema a poema, va despullant-se, descobrint-se, per vestir el nou home que serà. Envellit, ferit, però més savi, més fort. Sí, perquè malgrat l’halo de tristesa, d’angoixa, de desesperança que trobem al llarg dels 89 poemes, finalitza el seu Rerefons vestint-se amb un vel d’esperança transparent, reprenent el camí, però ho deixa ben clar, que no serà el mateix, perquè ell ja no serà el mateix.  


Enric Sanç i Ferrandis (València, 1976) llicenciat en Econòmiques. En 2012 publicà el seu primer poemari El plany de les lletres ferides, el títol del qual coincideix amb el nom del seu blog que obrí en abril de 2011 per publicar alguns del seus poemes. També ha col·laborat en una antologia Estels de paper. Vint-i-un poetes per al segle XXI en la col·lecció "Mil Poetes i un País", tots dos a l'Editorial Germania.

43 poemes conformen El plany de les lletres ferides, un llibre que abraça diferents temes amb ritmes, formes i tons molt variats, amb una clara estructura de díptic on la primera de les parts abraça els poemes amorosos i una segona part, on trobem els poemes més crítics i compromesos. 
Els temes que hi predominen són l’amor en totes les seves vessants, el fet d’escriure, la mort, els records, l’esperança, la crítica social, la crida a la lluita, la recerca de la llibertat... Tots ells amb el nexe comú la ferida, la nafra, l’escletxa, el descosit, la cicatriu. Però malgrat tantes i tantes ferides, el poemes ploren però no sagnen, perquè a dintre dels versos batega una esperança, un optimisme vital, unes ganes immenses de llegir, escriure, aprendre, estimar... viure. Poemes escrits amb tota la paleta de tons, des de la tendresa més exquisida fins al to més corrosiu i crític.

Enric Sanç té la capacitat de dominar les rimes i els ritmes, per la qual cosa es pot permetre la llicència de transgredir-los, i per tant ferir-los. Però no solament això, sap jugar amb les paraules, els ha ensenyat a ballar, a fer tombarelles, a parlar i a cridar, a emmudir si cal. I les lletres, en aquest sentit, no es planyen, que riuen, i de quina manera! una riallada ben sonora. Trobem en el llibre de Sanç un llenguatge acuradíssim abillat amb elegància d’aparents, d’oxímorons, de jocs de contraris, de mots inventats, d’encabalgaments... I tot per trenar la realitat i el record amb els somnis, les quimeres i els impossibles., a la recerca des de qualsevol espaitemps dels tresors més preats: la cultura i la llibertat. Amb llum sobre la foscor i esperança pel futur, malgrat els planys i les ferides.

Hèctor Serra Cubilles (Aldaia), llicenciat en Periodisme per la Universitat de València, és home inquiet, actiu, practicant d’un periodisme compromés amb la cultura i el país. Des de l’any 2003 col·labora en diferents mitjans de comunicació com ara Aldaia Ràdio, el periòdic quinzenal L’Accent o el digital cultural Núvol.com. A la xarxa manté actualitzat el blog “L’extrarradi”. Amb la publicació de Trèmolo, el seu primer poemari llarg, es posa de manifest, a més, la seva faceta de poeta combatiu, tant a nivell nacional com social.



Trèmolo, un poemari madur i madurat que irromp al panorama poètic del País Valencià amb la força d’un terratrèmol i el soroll d’un terrabastall. Un poemari que conté versos esculpits amb la delicadesa de l’assenyat artista, que no té cap pressa com no siga la de tenir entre els dits l’obra d’art perfecta i acabada. Un poemari on el vers vola lliure per fer-nos sentir el moviment, la sensació d’anar sempre a la deriva, d’estar naufragant entre dos espais i dos temps, sempre a sota d’unes plaques tectòniques enfurismades unes vegades, calmades d’altres.
Trèmolo s’estructura bàsicament en dos grans blocs, o millor seria dit en dos grans espais –Insular i Peninsular–, els límits dels quals sempre estan difusos, uns límits que defineixen els límits dels Països Catalans.  És en Insular on trobem els poemes d’aigua, simbolitzats per la mar, la pluja, els oceans, les llàgrimes, els estanys... fins i tot, per la humitat íntima. En Peninsular ens endinsem en els poemes de terra –una terra que se’ns mostra sempre banyada– on l’autor intenta plasmar la convivència entre la ciutat de sempre i la d’ara, uns poemes que caminen per la ciutat però sobretot per l’extraradi. Aquesta part alhora es divideix en dues coordenades temporals: Tradició i (Post)modernitat, on el poeta ens parla de contrastos: la terra, els costums, el temps d’abans, el temps que era... front a la ciutat, de l’actualitat, el temps d’ara, el temps que és...Trèmolo, en definitiva, és un corpus de textos per on davalla una escampadissa de fons i forma en un univers que calla i esclata alhora. On la vida pren contorns postrems i les coordenades dibuixen els atles dels sentiments.

La presentació acabà amb la signatura d'exemplars per part dels autors, i com que hi havia tan bon ambient, els autors juntament amb un bon grapat dels assistents arrodonírem la nit amb un bon sopar de germanor


2 comentaris:

E.S. ha dit...

Gràcies, novament, Mercè. Per la teva càl·lida acollida, amables presentacions i pel treball que t'hem donat aquests darrers dies. Forta abraçada, companya de somnis.

Mercè ha dit...

Un immens plaer, Enric. Tant de bo tots els treballs foren així.
Abraçada de tornada, company de lletres, somnis i quimeres.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...