dijous, 28 de febrer de 2013

Parlem amb Ivan Brull, autor de Guia de Perduts (Ed. Germania, 2012)

 
 
 
Fa dues setmanes Ivan Brull (València, 1978) viatjava amb el seu darrer poemari Guia de perduts a la comarca de l’Alcoià, per fer una presentació al Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi. Com que una servidora era l’encarregada de presentar-lo, vaig demanar-li si podia entrevistar-lo per al DGS. En primer lloc per aprofundir més en la seva obra i la seva manera d’entendre la poesia i, en segon lloc, amb l’esperança de reprendre les entrevistes als nostres autors valencians que vaig iniciar al diari fa uns mesos. Encara que una mica reticent al principi, opina que no hi ha res d’ell que puga interessar com no siga la poesia, cedeix a la proposta.
Ivan Brull publicà el seu primer llibre de poemes Cantaments (Onada, 2010) pel qual va obtenir el 13è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt i un bon grapat de bones crítiques. Dos anys després reapareix amb Guia de perduts (Germania, 2012), un conjunt de poemes que miren de copsar la realitat caòtica en l’instant fugisser en què el sentit s’esmuny.
 
1. Recordes el primer llibre que vas tenir a les mans? I als ulls? I el primer llibre de poemes?
No recorde el primer llibre que vaig tenir a les mans. Quan vaig nàixer ma mare tenia una llibreria. Recorde que jugava amb els llibres. Van ser l’escenari natural on es desenvolupaven les històries dels meus indis i vaquers.
El primer llibre de poemes que vaig llegir va ser un volum que arreplegava dos obres cabdals de César Vallejo: Trilce i Los heraldos negros. Era un dels llibres que ens vam quedar de la llibreria. No tinc sensacions d’eixa lectura, supose que no entendria res. 
 
2. Tens algun llibre fetitxista, vull dir, al que sempre tornes?
No. No sóc fetitxista ni mitòman. Visc el món literari amb molta naturalitat. No crec que hi haja cap llibre ni cap autor imprescindible, però n’hi ha de molt bons i el fet de poder trobar-ne més és un dels motius per a anar tirant malgrat tot.  
Però sí és cert que hi ha molts llibres que visite sovint. Qualsevol llibre que llig es converteix en una ferramenta més. No sempre són necessàriament llibres de poesia. No sé, recorde, per exemple el Càntic dels càntics, l’Odissea, alguns contes de Joyce... La llista és molt llarga.
 
 3. Quan i, sobretot, per què començares a escriure poesia?
Jo tenia set o huit anys quan vaig escriure els primers versos. No ho sé, supose que em va fer gràcia alguna poesia de l’escola. Ho recorde com un fet puntual, curiós, sense importància. Després em va venir la dèria de la lectura, i anava apuntant coses que ja no sé on paren. Els versos van reaparèixer en l’adolescència. Sí que recorde que feia lectures molt poc diferenciades. No llegia poesia especialment, llegia tot allò que trobava. Sé que m’empenyia el plaer. Vaig tenir sort que els meus pares tingueren una llibreria.
 
4. Quins són els teus poetes de capçalera?
No crec que tinga cap poeta de capçalera. Hi ha, però, poetes que sovint m’influeixen d’alguna forma, algun to, alguna modulació, no ho sé ben bé. Són poetes que recorde com una sensació interior i que vaig valorar molt per la seua amplitud. Podria dir Kavafis, Vallejo, Pessoa, Holan, Celan, Khayyam, Rumi. En català són molt importants per a mi Vinyoli, Estellés i Papasseit, en qualsevol ordre.
 
5. Quins autors destacaries de la poesia que està fent-se actualment en llengua catalana?
És una pregunta que deixe per als crítics.
 
6. Recordes algun vers, poema o poemari que t’hagen colpit especialment i que sense avisar-lo acut, de tant en tant, als teus pensaments?
Recorde la sensació de sinceritat que em va produir la lectura del versos de Yehuda Amikhai, el seu to bíblic i la seua ironia. Recorde poemes de Szymborska, la seua senzillesa lúcida.


7. A la solapa del teu primer llibre de poesia es defineix la poesia com a nits inconnexes, records dispersos, la solitud i la seua pròpia impossibilitat; i que els versos són “materials de construcció dels somnis. Es teva la definició? Continues pensant el mateix de la poesia? Quin paper juga en la teva vida?
 
Les definicions sempre tenen una eficàcia puntual. No vull definir la poesia, no sé com fer-ho, però hi ha tot de definicions possibles. En el meu cas, puc dir que extrec la molla dels poemes del que he viscut o del que he pensat que podia haver viscut. Necessite cert contacte amb allò que dic, he de saber o sentir que és veritat, sinó no m’interessa. 
 
8. El teu primer llibre de poesia meresqué el 13è Premi  de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt i obtingué molt bones critiques, com ara, en paraules de Manel Rodríguez Castelló “la cita que no voldríem perdre'ns de futurs treballs”. Què significà per a tu aquest premi? I aquesta rebuda tan efusiva?
Doncs, va significar moltes coses bones per a mi. Jo, llavors, em passava la vida llegint i cuidant de les dos filles. De tant en tant, escrivia, sempre per les nits. No sabia què feia exactament, vull dir, no tenia eixe sentit de responsabilitat pública que vaig descobrir després. Crec que el premi de Sagunt va donar direcció a una tasca de molts anys (amb canvi de llengua inclòs) que havia començat sense saber ben bé on em portava.
Manel va ser molt benvolent amb mi, sens dubte, en aquella ressenya. Jo només aspire a la dignitat de la meua veritat. La dignitat i la veritat sempre són coses que valen.
 
 9. En Guia de Perduts has travessat pel vers lliure, en aparença, a diferència de Cantaments, on per exemple, crec recordar, hi havia uns quants sonets. Una vegada el poeta i professor Jaume Pérez Muntaner em digué que abans de fer poesia (en majúscules) l’aspirant a poeta havia d’aprende a contar versos per a poder oblidar-se’n després. Què en penses d’aquesta afirmació?
No. No he fet vers lliure. He escrit versos parisíl·labs sobretot. Hi ha també una prosa. En algun poema el vers pot semblar lliure, però he tingut en compte les freqüències rítmiques. Per a mi, és important organitzar rítmicament el que dic. Molts del poemes els dic abans d’escriure’ls, en algun sentit me’ls dicte, i això també m’ajuda a comprovar l’eficàcia sonora dels versos.
Puc dir que tracte, quan escric, de posar ordre. Les meues experiències poètiques són experiències d’ordre, no de desordre ni de confusió panteista. Jo mire de transmetre la meua interacció amb el món i amb els altres poetes.
No sé, la veritat és que el ritme de la llengua és important, perquè contar síl·labes al remat és això: un mecanisme que ajuda la llengua a “caminar”. Contar síl·labes és una cosa que hom fa quan comença, després ja no cal, és natural, i et pots permetre “no saber” en alguns moments o en tots, però sempre sabent allò que voluntàriament ignores. La inconsciència en la poesia, com en totes les àrees en les quals intervé la creació humana, té resultats rarament destacables.
 
10. Si hagueres de parlar de la teva evolució com a poeta des que escrigueres els poemes de Cantaments fins a la publicació de Guia de perduts què en destacaries?
No ho sé. Crec que és massa prompte per a dir-ho amb certa sensació de veritat. Crec que la Guia de Perduts és un llibre més madur, més lliure i desordenat també, on hi ha diferents camins encetats que s’aniran quallant en propers llibres.   
 
11. El teu poemari Guia de Perduts comença amb una pregaria a les muses. Què en penses, de la inspiració, de les muses? Existeixen?
Sí, és clar que sí. No sé quin nom és preferible en la nostra realitat prefabricada que tendeix a banalitzar el món, però existeix un moment en el qual, per algun motiu, el nostre ànim sacralitza allò que produeix.
 
12. Per què aquest títol: Guia de Perduts? Creus que, en general, l’home està perdut o només ho està el poeta?
Mentre escrivia, sempre tenia a mà el volum de Maimònides, Guia de perplexos. Jo volia que el títol explicités un sentiment de desorientació i de pèrdua, i vaig decidir aprofitar el títol de Maimònides. No va ser fàcil, això ho vaig pensar al final, quan ja no sabia quin nom posar-li al llibre.  
El sentiment de desorientació és, crec, general en l’espècie. Apareix quan ens demanem pel sentit de l’existència, i en aquest punt, els poetes (però no tots) potser són més a prop de trobar-se perduts. A la gent no li agrada trobar-se perduda i per aquest motiu la poesia és minoritària. Al remat, la poesia no distrau, contrau.    
 
13. Mentre escrivies els poemes que conformen Guia de Perduts, ja sabies que formarien part d’aquest recull o per contra, hi hagué un procés de selecció quan ja veies que tenies un bon grapat de poemes al calaix?
No ho sé. No guarde mai els poemes que no m’agraden. Veig el poema com una entitat indivisible. Per a mi, és important no perdre de vista aquesta unitat global, encara que el poema no estiga acabat. Sé que si perd eixa sensació, l’hauré d’abandonar. Si no la perd, acabe el poema. Vull dir, no descarte poemes acabats, potser els desestime abans.
 
14. A què obeix l’estructura del poemari?
No sóc un escriptor de poemaris. Jo visc la poesia des del poema.  L’estructura, a la força en els meus llibres, és posterior als poemes, en certa forma contingent. Això potser explica l’agrupació temàtica que en faig o la diversitat formal que hi ha en alguns moments.
 
15. Escrius narrativa?
Sí. A hores d’ara, escric una novel·la. També he escrit contes, però de moment estan bé on estan. Però sí em trobe còmode escrivint narrativa.
 
16. Quina pregunta t’haguera agradat que et fera i no t’he fet? Ara, contesta-la.
Ui (riu), bé, a veure... Quins són els grans temes que com a poeta et preocupen? Jo crec que només hi ha un gran tema: el sentit de la vida. Des d’aquesta perspectiva, els temes de la poesia són, en realitat, subtemes, o més encara: posicions puntuals, peanyes voluntàries. Crec que és important dir-ho perquè sovint no hi ha una posició poètica presa en aquest sentit darrere dels poemes i això afecta el cor mateix de la poesia.
 
20 de febrer de 2013
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...