ESPERANT UNA ESTRELLA
Palplantada al balcó comença a impacientar-se. Fa dues setmanes que guarda totes les monedetes roges que els iaos li donen. Ha comprat una bossa plena de xiclets del quiosc de baix de casa, això sí, més de la meitat els ha utilitzat per aprendre a fer bombolles. Aquella vesprada la seua boca ha dit prou quan s’ha introduït el vuitè.
–Què fas tanta estona al balcó? –li pregunta el pare.
–Mire com el cel va fent-se fosc –a les paraules els costava trobar un buit per on sortir.
–I per què? –ara semblava ell el nen amb tant d’interrogatori.
–Espere l’estrella on ha anat a viure la mare.
–...
–Creus que es tarda molt de temps en arribar-hi?
–...
–Vull dir-li que ja no em costa somriure cada dia, com ella volia.
3 comentaris:
És molt dolcet i molt tendre, Mercè, m'ha agradat molt.
Si m'ho permets, me l'emporte al blog del col·legi. Els xiquets ho agrairan, ens trobem tos en un moment molt delicat.
Moltes gràcies, Carme.
Iris, per descomptat. Ànims per uns moments, intuesc, que molt difícils.
Publica un comentari a l'entrada