Taula redona sobre l'obra de Ponç Pons

Ahir al Centre Octubre de València, emmarcat en la secció Espai Illes Balears, tIngué lloc una taula redona sobre l’obra del poeta menorquí Ponç Pons. Després d’alguns canvis en el guió, la taula finalment estigué formada per Francesc Calafat, crític literari; Jaume Pérez Montaner, poeta i assagista; i Ramon Guillem, poeta i vice-president de l’AELC, que feia de moderador.
Amb totes tres intervencions l’absent es feia un poc més present i el públic ens vam poder apropar a la seua obra. L’autor menorquí ha cultivat diversos gèneres a banda de la poesia: narrativa curta (Vora un balcó sota un mar inaudible, ed. Moll, 1981), teatre (Lokus, El Gall Editor, 2009), novel·la infantil i juvenil (Memorial de Tabarka, Cruïlla, 1993; Entre el cel i la terra, La Galera, 1993; El vampiret Draculet, Cruïlla, 1994). Ha traduït al català Salvatore Quasimodo i alguns poetes portuguesos. També ha escrit un dietari bastant polèmic, que no deixa indiferent ningú (Dillatari, Quaderns Crema, 2005).

Quant a la poesia, algunes de les obres que es van referenciar durant els col·loquis foren Desert encès, Quaderns Crema, 1989; On s'acaba el sender, Edicions 62, 1995; Pessoanes, Bromera, 2003; o Nura, Quaderns Crema, 2006.
En la poesia de Ponç Pons predomina el goig per la literatura -per tot art en general-, el goig d’escriure i el goig de viure. De fet, per a ell, escriure i viure són la mateixa cosa i és per això que inventà el mot escriviure. Així, el poeta dirà:

Per açò, retirat

de feruma, escrivisc

com si no hi hagués món

i fos l’últim parlant

d’una llengua ja morta.

Té la necessitat d’anar més enllà de la pròpia vida, escriu perquè el mot escrit perdurarà, per no desaparéixer totalment, com deia Paul Éluard Le dur désir de durer (El dur desig de durar). Això sí, en cada vers li va tota una vida. No es cansa de buscar-li els sentits i els matisos, de viure amb tota la intensitat.

Un altre terme que ha adoptat és el d’ecopoema, i és que la seua obra està plena de referències a l’illa estimada, per això els seus destructors no es salvaran de ser criticats.

M’agrada com defineix literatura:

Són paraules només,

però aguanten el món

i reviuen fulgents

el passat d'una llàgrima

que tremola en els ulls

mentre plou sobre el camp

de la infància i tot

es desfà convertit

en la cendra d'un foc

(alguns li diuen Déu,

altres literatura).

I també m’agrada com es planteja el fet d’escriure: ho fa de nit, a mà, sol a la seua caseta de camp, després d’haver-se amerat d’imatges durant el dia. Pérez Montaner, Guillem i Calafat arrodoniren l’acte recitant alguns versos de Ponç Pons on queda de manifest la seua filosofia literària / vital.