Si em parles del desig, de Manel Alonso i Català ha estat guardonat amb el Premi de Poesia Antoni Matutano 2010 de la Vila d’Almassora i publicat per Onada edicions en 2010.
Allò primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre és el títol: Si em parles del desig. Es tracta de la pròtasi d’una oració subordinada condicional introduïda per la conjunció “si”. Però l’autor ens deixa a l’espera de l’oració principal, d’allò que vindrà. I conscientment empra el verb en indicatiu la qual cosa denota la condició de real i possible; i la segona persona, un tu proper, objecte passiu dels anhels i desitjos del jo poètic.
La cita inicial que obri el poemari: «Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància» de Josep Pla constitueix tota una declaració d’intencions. Quan ens aboquem a la lectura ben aviat ens sentim acaronats per totes les formes de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax..., però també hi trobem l’erotisme en la paraula: al llarg de tot el llibre hi ha un tractament exquisit del llenguatge cosa que demostra el gran mestratge que del gènere poètic té Manel Alonso.
Flor carnosa del seu entrecuix, llavis carnosos de la copa, pètals de vellut, tulipes obertes i rosades, estany de sucre i mel, rosa vermella del desig, pubis de fils d’atzabeja, tellina inerme, la vall estreta i la gruta fruital... Manel Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores per esmentar l’òrgan sexual femení, sempre amb elegància. De bell nou, l’erotisme en la paraula.
No obstant això, hom no pot deixar de percebre un deix de fragilitat i d’amargura que emanen dels versos que constitueixen la primera part del llibre. Així en algun moment el poeta dirà: «un dolor amarg de mascle vell o aleshores el vaig llepar golut fins a sadollar tanta i tanta set com patisc i a la qual estic condemnat». El sexe és per al jo poètic una espècie de bàlsam que possibilita l’oblit –momentani– de la realitat. La delectació del cos femení, el plaer en profanar-lo, en ocasions només és un desig d’atrapar el temps; així, la bellesa es converteix en imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
L’erotisme és una fina làmina de cristall on s’acaren els dos subjectes del desig: a una banda hi ha l’amant, que en tot moment observa i actua; a l’altra, l’amada, sempre observada i passiva en actes.
L’amant, que correspon al jo poètic, es defineix ja des del primer vers com un animal fràgil («Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada / i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre»). Aquest animal fràgil és capaç d’esdevenir vent, un trèmul bri de vent tot anhelant ser huracà per prendre el cos i els sentits a l’amada, i aigua de pluja que s’esllavissa per tota l’orografia femenina; i pintor que compon sobre el llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa; i piròman sempre disposat a encendre la primera flama que ocasiona l’incendi; i autodidacta en l’afer d’arrancar-li melodies a l’instrument desitjat; i deixeble de Ganimedes que s’aboca als llavis carnosos de la copa malgrat estar condemnat a patir la set eterna; i explorador insaciable de noves i inexplorades geografies dels sentits... Però per damunt de tot el jo poètic és un observador enamorat de la bellesa, fetitxista del cos de la DONA. Així explica en el poema que tanca la primera part: «L’ull provoca el cor i aquest / enceta el galop gairebé fins a desbocar-se... / L’ull provoca el cor però, també, / la força sensual del paisatge».
L’amada, l’objecte desitjat, sempre vista pels ulls del poeta, és descrita com a DÒCIL. «Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda», dirà Manel Alonso. Aquesta és la qualitat que la defineix al llarg dels versos: es despulla davant l’amant, es deixa observar per ell, s’ofereix al seu desig... Però el seu cos no només és trona de plaer i de desig consumat, també en ell el poeta hi veu la petja del seu propi dolor. Un dels poemes més sublims del llibre és:
Allò primer que ens crida l’atenció d’aquest llibre és el títol: Si em parles del desig. Es tracta de la pròtasi d’una oració subordinada condicional introduïda per la conjunció “si”. Però l’autor ens deixa a l’espera de l’oració principal, d’allò que vindrà. I conscientment empra el verb en indicatiu la qual cosa denota la condició de real i possible; i la segona persona, un tu proper, objecte passiu dels anhels i desitjos del jo poètic.
La cita inicial que obri el poemari: «Sovint de la poesia al llit no hi ha gaire distància» de Josep Pla constitueix tota una declaració d’intencions. Quan ens aboquem a la lectura ben aviat ens sentim acaronats per totes les formes de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax..., però també hi trobem l’erotisme en la paraula: al llarg de tot el llibre hi ha un tractament exquisit del llenguatge cosa que demostra el gran mestratge que del gènere poètic té Manel Alonso.
Flor carnosa del seu entrecuix, llavis carnosos de la copa, pètals de vellut, tulipes obertes i rosades, estany de sucre i mel, rosa vermella del desig, pubis de fils d’atzabeja, tellina inerme, la vall estreta i la gruta fruital... Manel Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores per esmentar l’òrgan sexual femení, sempre amb elegància. De bell nou, l’erotisme en la paraula.
No obstant això, hom no pot deixar de percebre un deix de fragilitat i d’amargura que emanen dels versos que constitueixen la primera part del llibre. Així en algun moment el poeta dirà: «un dolor amarg de mascle vell o aleshores el vaig llepar golut fins a sadollar tanta i tanta set com patisc i a la qual estic condemnat». El sexe és per al jo poètic una espècie de bàlsam que possibilita l’oblit –momentani– de la realitat. La delectació del cos femení, el plaer en profanar-lo, en ocasions només és un desig d’atrapar el temps; així, la bellesa es converteix en imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
L’erotisme és una fina làmina de cristall on s’acaren els dos subjectes del desig: a una banda hi ha l’amant, que en tot moment observa i actua; a l’altra, l’amada, sempre observada i passiva en actes.
L’amant, que correspon al jo poètic, es defineix ja des del primer vers com un animal fràgil («Em mire i veig un animal fràgil que em retorna la mirada / i amb les mans protegisc el meu nu d’ivori i nacre»). Aquest animal fràgil és capaç d’esdevenir vent, un trèmul bri de vent tot anhelant ser huracà per prendre el cos i els sentits a l’amada, i aigua de pluja que s’esllavissa per tota l’orografia femenina; i pintor que compon sobre el llenç les formes i els colors tangibles de la bellesa; i piròman sempre disposat a encendre la primera flama que ocasiona l’incendi; i autodidacta en l’afer d’arrancar-li melodies a l’instrument desitjat; i deixeble de Ganimedes que s’aboca als llavis carnosos de la copa malgrat estar condemnat a patir la set eterna; i explorador insaciable de noves i inexplorades geografies dels sentits... Però per damunt de tot el jo poètic és un observador enamorat de la bellesa, fetitxista del cos de la DONA. Així explica en el poema que tanca la primera part: «L’ull provoca el cor i aquest / enceta el galop gairebé fins a desbocar-se... / L’ull provoca el cor però, també, / la força sensual del paisatge».
L’amada, l’objecte desitjat, sempre vista pels ulls del poeta, és descrita com a DÒCIL. «Dòcil, aparentment derrotada, se sent ineluctablement recorreguda», dirà Manel Alonso. Aquesta és la qualitat que la defineix al llarg dels versos: es despulla davant l’amant, es deixa observar per ell, s’ofereix al seu desig... Però el seu cos no només és trona de plaer i de desig consumat, també en ell el poeta hi veu la petja del seu propi dolor. Un dels poemes més sublims del llibre és:
En eixe cos és tatuada la meua vida.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant convertir-se en sement del goig perpetu.
En cada solc traçat per l’inefable rella del temps
trobe la meua estima, el meu desig,
el meu plaer, el meu dolor, la meua fantasia
anhelant convertir-se en sement del goig perpetu.
Si em parles del desig té una segona part formada per 31 petits poemes eròtics, haikus la major part. Ara el plaer és descrit amb senzillesa aparent i gran dosi de subtilesa. No hi resta cap escletxa per al dolor o l’angoixa del després, precisament perquè no hi ha després en aquest instant fet de pur erotisme que ens evoca llibertat i eternitat.
Bella, suggerent
t’acostes a l’espelma,
t’acostes a l’espelma,
encens la flama.
5 comentaris:
sembla ser que la sensualitat li brolla fins i tot a la portada.....
potser que hi faci una ullada
Doncs, que en el teu post d'ahir vaig trobar a faltar precisament això, la teva presentació.
M'ha agradat llegir-la i el llibre també m'agradarà.
Mercè: Moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies pel detall que has tingut amb la meva filla i amb mí. En arribar a casa volgué que li'l llegira i el té guardadet a la seva prestatgeria dels llibres. Raquel i jo li diguerem que eixe conte és un tresor què ha de guardar i mantindre i de moment així ho fa. La dedicatòria és una meravella, Clàudia diu què ella és la xicona que escriu amb la llapisera i que les papallones li han ajudat a escriure. És una dedicatòria molt maca.
Quede eternament agraït i si alguna volta Francesc i tu visiteu Benaguasil m'agradaria que ens poguerem prendre un cafenet.
Moltíssimes gràcies.
Garbi, no podràs fer-li només una ullada. Gràcies per passar per ací.
Carme, sempre ets un encant. T'anime a llegir el poemari de Manel.
Besets.
Josep, no es mereixen.
M'alegra molt que a la teva xiqueta li agradara el dibuixet. Com que sabia que era petita vaig pensar que seria més oportú.
Segur que més tard o més prompte podrem prendre eixe cafenet.
Per cert, no són papallones allò del dibuix, són libèl·lules -pietes, cavallets del diable, parotets, damisel·les, espiadimonis, cuallargs...- el primer dibuixet que fa la protagonista del llibre al seu quadern màgic. Per a mi s'ha convertit en un element màgic des que vaig escriure aquesta història.
Una abraçada i fes-li un petonet a la Clàudia.
Publica un comentari a l'entrada