dilluns, 24 de gener de 2011

SOLIDARITAT PER LA INDEPENDÈNCIA A VALÈNCIA




Ahir 23 de gener tingué lloc l’acte de presentació de Solidaritat per la Independència a l’Hotel Astoria de València. Nosaltres que som de natura puntuals arribàrem a la Plaça Rodrigo Botet un poc abans d’onze –l’acte estava previst a les onze i mitja. Allà ja es concentrava una trentena de persones, d’estètica rància –com ho definí Laporta–, amb arguments tant intel·ligents com "Catalanistes terroristes", "som valencians mai catalans" o "Joan Laporta hijo de puta" i una pancarta on es llegis: "Laporta veste’n a ta casa, fora terroristes del regne" (es defineixen com a valencians i no saben ni escriure la seva llengua). A la porta de l’hotel també vam ser testimonis de l’actitud feixista de membres d’Espanya 2000, capaços de pagar una nit d’hotel, només pel pur plaer d’insultar i agredir des de dins. (I jo pense, que trista ha de ser la seva vida quan un diumenge de matí no tens altra cosa que fer). Això sí, ells se sentien orgullosos de ser espanyols, com lluïen a la samarreta.

Laporta fou rebut amb aplaudiments, música i crits d’Independència. Érem més, molts més, i la gentola ultradretana a males penes se’ls escoltava. El problema vingué quan accedírem a l’hotel, nosaltres hi érem, i vam passar por, i vam rebre empentes, i vam escoltar insults, i vam respirar el gas lacrimogen. Feia estona que un grup de gent hi era, entre ells l’energumen de Sentendreu (un altre que no tenia res millor a fer un diumenge pel matí). I em ve un altre dubte, qui pot tenir a casa gas lacrimogen? A cas es ven en Mercadona? La policia féu poc allà dins, per molt que els cridàrem i vam haver de recórrer uns metres, com ja he dit, sofrint empentes, insults i respirant un gas, que a mi almenys em deixà una mitja hora llarga sofrint els efectes.

Allà dins tot transcorregué amb normalitat, però jo vaig estar en tensió durant tot l’acte, i tement la sortida, tot s’ha de dir. Esta gent no va amb massa miraments.

La sala estava a gom i es podien escoltar tots els colors del català. També hi havia la televisió, periodistes i fotògrafs... És clar, era una fita important. I ho sabien. I ho sabíem. El terme Independència, sense més embuts, era posat sobre la taula. Els parlaments se succeïren durant dues hores, si fa no fa: Josep Guia, Isabel-Clara Simó, Antoni Strubell, Núria Cadenes, Uriel Bertran, Alfons López Tena i Joan Laporta, tots amb un mateix sentiment, tots defensant el mateix projecte: uns Països Catalans lliures. La inependència no es demana es pren, ens van recordar, mai l'Imperi opressor ens la donaria. Ens cal treballar, sí; ens cal creure, també; però tenim la intel·ligència, tenim la història que ens empara i tenim les ganes, les nostres i les dels nostres avantpassats.

L’acte finalitzà amb la interpretació de la Muixeranga, el públic dempeus i les mans alçades –com per poder tocar el nostre somni, cada cop més proper–.Nosaltres no ens vam quedar al dinar de germanor, però anàrem a un restaurant d’El Palmar per celebrar el moment històric que acabàvem de viure. La temor continuava instal·lada al cos, així que fins que no arribàrem al cotxe no vam mencionar res de l’acte.

Ací us deixe un vídeo amb el parlament de la Núria Cadenes:



5 comentaris:

Josep ha dit...

I recordeu, si el present és lluita, el futur és nostre.

Carme ha dit...

M'ha emocionat com ho expliques, per tantes raons... per totes les raons. Les boness i les dolentes. Que haguéssiu de passar por em sembla a indignant i horrorós a aquestes alçades.

M'ha encantat sentir la Núria cadenes.... M'hagués encantat sentir tots els colors del català...

He plorat i continuo fent-ho (com una ximpleta, ho sé) en pensar que una cosa tan simple, tan natural i tan raonada, que tenen tants pobles al món, (molts d'altres no, també ho sé) com un estat, una independència, aquí costa tants de segles... tants esforços i tants patiments...

Em sembla que escoltaré la Núria una estoneta cada dia... :) Crec que deu ser bo per la saludt mental

Gràcies per fer-nos participar d'aquest acte, que per a mi, té un valor especial... d'apropament.

Una abraçada.

òscar ha dit...

I, com gairebé sempre, amb els brètols de sempre fent que la paraula llibertat tingui l'espassa de Damocles de la por.

Alyebard ha dit...

Una de les cites que més m'agrada "Never doubt that a small group of thoughtful, committed citizens can change the world. Indeed, it is the only thing that ever has". Margaret Mead. ;-)

Sell*llés ha dit...

Havia llegit per Internet que arribaren a llançar gas lacrimogen, però no recordava on ho havia llegit i fins ara no n'estava segur d'aquesta informació.

Gràcies per la crònica i pels vídeos que he descobert al YouTube.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...