190è joc literari de Tibau

Els últims dies havien estat un emplenar i tancar de caixes continu, un rebre telefonades de gent interessada en comprar el local i de gent felicitant-lo per la decisió que acabava de prendre, un andarejar amunt i avall amb l'obsessió malaltissa per no deixar res en l'aire. Per fi les coses marxaven d’allò més bé i el petit negoci familiar ja no seria tan petit. Era necessari un cubicatge major que aquelles quatre parets i es traslladava a la gran avinguda. Ja ho tenia tot enllestit, però una neura li recorria el cap en la darrera passejada que feia per la tenda. Un últim repàs a la llista que havia preparat: guardar-ho tot en caixes, penjar els anuncis d’ES VEN, comprovar que el número de telèfon era el correcte, arreplegar el llibre de comptes i els documents importants, buidar la caixa forta, apagar els llums (estava segur que encara pagaria alguna factura més)... Anava marcant cada tasca completada amb un okey. Un últim cop d’ull abans que l’habitació esdevinguera record d’un temps imminentment passat, una persiana metàl·lica que baixava deixant-li el sabor del ferro a la gola, un cadenat que es tancava i que ell ja no obriria. I la sensació estranya que havia deixat de fer alguna cosa.