Ahir vam anar al cinema per veure la pel·lícula d’Agustí Villaronga: Pa Negre on el director pasta els temes d’algunes novel·les i narracions d’Emili Teixidor per oferir-nos uns personatges somnàmbuls que andaregen per la seua pròpia devastació moral. Tampoc no vull fer una crítica. Em va agradar i molt. Feia temps que no gaudia tant d’una història en el cinema.
Fou als Cinemes Babel, úniques sales on encara passen pel·lícules d’autor –eufemisme per a designar que no són comercials i per tant no tenen opció de formar part de la cartellera d’altres cinemes– i en versió original. He de dir és la primera pel·lícula que he vist en català a un cinema, símptoma de com va el nostre País.
Quina va ser la nostra sorpresa quan davall del títol PA NEGRE figurava el subtítol PAN NEGRO. Per sort a la petita sala on hi estaven se sentiren paraules de desaprovació. És clar, com que a València són molt liberals, van pensar que potser algú podia no entendre el català –perquè és evident que és força diferent d’un valencià que cada vegada més s’apropa al castellà– o que la llengua de l’imperi podia posar-se en perill amb actituds com aquestes –em referesc a passar una pel·lícula en la llengua del poble–així és que haguérem de veure tota la pel·lícula amb l’entrebanc dels subtítols. Em vaig sentir com els personatges de la pel·lícula que no eren prou dignes per menjar pa blanc i havien de conformar-se amb el pa sense sabor ni aroma, amb el pa sense ànima: amb el pa negre.
Fou als Cinemes Babel, úniques sales on encara passen pel·lícules d’autor –eufemisme per a designar que no són comercials i per tant no tenen opció de formar part de la cartellera d’altres cinemes– i en versió original. He de dir és la primera pel·lícula que he vist en català a un cinema, símptoma de com va el nostre País.
Quina va ser la nostra sorpresa quan davall del títol PA NEGRE figurava el subtítol PAN NEGRO. Per sort a la petita sala on hi estaven se sentiren paraules de desaprovació. És clar, com que a València són molt liberals, van pensar que potser algú podia no entendre el català –perquè és evident que és força diferent d’un valencià que cada vegada més s’apropa al castellà– o que la llengua de l’imperi podia posar-se en perill amb actituds com aquestes –em referesc a passar una pel·lícula en la llengua del poble–així és que haguérem de veure tota la pel·lícula amb l’entrebanc dels subtítols. Em vaig sentir com els personatges de la pel·lícula que no eren prou dignes per menjar pa blanc i havien de conformar-se amb el pa sense sabor ni aroma, amb el pa sense ànima: amb el pa negre.
8 comentaris:
Els del cinema podien haver triat la versió doblada al castellà i tal vegada haurien quedat millor...Almenys qui triés d'anar a veure-la hauria sabut què es trobaria.
Un regust agredolç, veure la pel·lícula en català, és una sort molt escassa, (al principat també) i els subtítols en castellà... (que aquí ens vam estalviar)
A mi també em va agradar molt!
Ja van fer això amb la pel·lícula Tirant lo Blanc (2006, Vicente Aranda), i em sona que més vegades. Sincerament, per a que tracten la meua llengua com a idioma estranger a la meua terra, preferisc que la projecten en castellà.
Podem imaginar la situació contrària? Cinema espanyol subtitulat sempre en català? Ens refreguen l'asimetria per la cara, la supremacia del castellà.
Salut!
La tinc pendent, ara ja m'has animat.
Com no fugim aviat, en quatre dies ni subtítols. Tot amb la Lengua del Imperio
Malgrat tot és una pel·lícula excel·lent :)
Bon Any ;)
Una gran peli. El que està negre és el teu país, xiqueta...
L'al·lota és del meu poble.
Ho dic mentre descobreixo aquest magnífic blog bessó, o germà, o cosí... Tant se val.
Publica un comentari a l'entrada