Noia... m'has deixat sense paraules. Demà en farà dos que jo no em vaig poder despedir, i els dies continuen essent grisos. Espero trobar aviat un xic més del verd que trobo sempre aquí amb tu. Molts petons
Kudi, acabaràs trobant el verd, però això no evitarà que hi hagen dies grisos.
Carme, moltes gràcies... D'alguna manera jo em sent com la mare de la xiqueta, al principi sabia que només era un joc (conte) però després comença a creure en el món màgic creat per la filla (per mi)... Vull pensar que ell és allà, feliç, sentint-nos i esperant-nos.
4 comentaris:
Noia... m'has deixat sense paraules.
Demà en farà dos que jo no em vaig poder despedir, i els dies continuen essent grisos.
Espero trobar aviat un xic més del verd que trobo sempre aquí amb tu.
Molts petons
És un conte preciós, el teu pare també somriu ens pica l'ullet als lectors i ja sabem que vol dir... que se sent feliç i orgullós!
I jo emocionada del tot...
Senzillament genial....no cal dir res més
Kudi, acabaràs trobant el verd, però això no evitarà que hi hagen dies grisos.
Carme, moltes gràcies... D'alguna manera jo em sent com la mare de la xiqueta, al principi sabia que només era un joc (conte) però després comença a creure en el món màgic creat per la filla (per mi)... Vull pensar que ell és allà, feliç, sentint-nos i esperant-nos.
Gràcies Garbi.
Publica un comentari a l'entrada