I només et vaig dir "adéu"

Ja fa uns dies que tinc el bloc oblidat. Em torne a enganxar -espere- amb aquest escrit per al 143è joc literari que proposa Tibau al seu bloc.

Encara puc sentir la brisa posar-se sobre la suavitat de l’últim teu/meu petó. Un petó com tants petons oblidats, envoltats de quotidianeïtat, lleugers i esperats. M’has dit “ves amb compte” i jo simplement he afegit un “adéu”. Adéu. No un t’estimo, ni qualsevol frase acompanyada d’amor o de carinyo. Només un esquerp adéu...
Però com saber que serien les últimes paraules que et diria i les últimes que m’escoltaries?
I ara, sobre el teu cos –disfressat amb elegant vestit de jaqueta– quiet i glaçat, ploren els ulls que et seguien en la teva passejada; maleeixen els llavis que et donaven respostes; tremolen les mans que aviat deixaran d’acaronar-te. Sofreix l’esguard... Sofreix el silenci... Sofreix el cos... Però sobretot sofreix l’ànima, que ja no és ànima des que has marxat del meu costat. Mor el company, mor l’amant i mor l’amic.
Sense alè ni vida, ja només em queda esperar la meva condemna en aquesta presó feta de fang meu. Inútil i solitària passejada.

Ah! I només et vaig dir “adéu”, tant com t’estimava i tant com t’estimo encara!