dijous, 31 de desembre de 2009

FELICITACIÓ ANY NOU 2010

Aquesta és la composició que he preparat per felicitar l'any nou. Abans de llegir-la premeu el play per escoltar la música que he escollit (un fragment de La flauta Màgica de Mozart).

dimecres, 30 de desembre de 2009

2a PISTA BLOCAIRE INVISIBLE


Allà va la segona pista per al meu/meva blocaire invisible. Deduesc pel seu tarannà que aquesta cançó de Miquel Gil i lletra d'Enric Casassas li agradarà força.

dimarts, 29 de desembre de 2009

RECITAL DELS INNOCENTS A L'ALCÚDIA

Ahir, 28 de desembre dia dels Sants Innocents mentre la gent anava fent broma per qualsevol indret jo vaig acudir al Recital dels Innocents que se celebra a l’Alcúdia des de fa cinc anys, de la mà del cantacançons Dani Miquel i del polifacètic, cantant i showman Toni de l'Hostal.
Cap broma! El Teatre La Clau, un casalot al carrer Sant Pere de la localitat, s’emplenava a gom de gent ansiosa d'escoltar veus valencianes. Durant més de tres hores vam gaudir de la música de grups de la terra com ara Arthur Caravan, Carles Pastor, Dani Miquel, Eva Dénia, Hugo Mas, Rapsodes, Pau Alabajos o Toni de l'Hostal i d'alguns versos dels poetes Elies Barberà i Toni Espí. També hi hagué temps per als homenatges quan Paco Muñoz dedicà unes paraules a Joan Monleon, que ens deixava ahir de matí. Això sí, tot dempeus! perquè allà no cabia ni un ànima de tants que hi érem. Una vesprada-nit màgica, on hi hagué ocasió per riure -ara mateix em ve al cap el tango finès de Toni de l'Hostal o el Romanç bilingüe recitat per Jacint ; però també per emocionar-nos amb els records de Paco Muñoz o amb el duet format per Hugo Mas amb sa mare. Llàstima no dur la càmera, com sempre acostume a fer, i que el record que ens quedarà siga de pocs píxels. Per sort el mòbil mai no ens l'oblidem a casa.Per rematar la feina els artistes i part del públic –al voltant d’una seixantena de persones– ens n’anàrem de sopar a un bar de la localitat. Amb la panxa plena i embriagats de nit uns pocs elegits ens esborronàrem amb l'acústic personalíssim d'algun artista, això sí, no dic qui.

Una altra nit per al record.


diumenge, 27 de desembre de 2009

1a pista blocaire invisible

Ja va sent hora que done alguna pista sobre el meu/meva blocaire invisible.
De segur que si s'hi fixa bé li agradarà aquest quadre de Marc Chagall.

divendres, 25 de desembre de 2009

PESSEBRE BLOCAIRE 2009

Ahir, de nit, Mon acabà el Pessebre Blocaire 2009 (La garrofa de Mont-roig), on un muntó de desficiosos ens hi apuntàrem, entre ells jo. Només havíem d'aportar una fotografia d'una figureta del Betlem. Aquesta és la meva: dos patges típics d'Alcoi, extreta de la pàgina web www.cruzartesana.com, i aquest és el resultat d'un treball acurat, de molt d'art i, de segur, moltíssima paciència. Ja tinc el segon regal d'aquest nadal. Gràcies Mon.


dijous, 24 de desembre de 2009

Per poder gaudir-te sencera



Queden poques hores per encetar el nadal, tanmateix jo ja he rebut el meu primer regal...

Per poder gaudir-te sencera

Terra promesa enllà de la mirada
balles a les faldes de la muntanya
o sobre les fugisseres aigües del riu
dibuixes imprecises ombres de papallona,
escorça maternal de l’arbre savi,
ocell o poma entre les fulles,
llum de l’estrella llunyana
on el dia va a descansar el somni.

També ets la terra erma i la pluja necessària
o la pell del pensament impensat
i també bàlsam en el solc de la caiguda.

Tanmateix et vull minúscula,
al palmell de la mà et vull,
flor de gesmil en girar la pàgina,
minúscula et vull,
per poder comprendre’t tota,
per fer-me flama en el teu foc,
per poder gaudir-te sencera

Francesc Mompó
Desembre de 2009

diumenge, 20 de desembre de 2009

EL BETLEM DE TIRISITI (ALCOI)

Figura de Tirisiti

Dintre del bagatge cultural col·lectiu del nostre País trobem el Betlem de Tirisiti, declarat Bé Immaterial d'Interés Cultural, que se celebra a Alcoi des de fa més de cent anys. Les representacions d’aquest betlem són hereves d'una llarga tradició mediterrània de teatres de titella, amb format menut i temàtica que combina elements populars i religiosos. Aquest substrat tan particular quallà en el marc de la industrialitzada societat alcoiana de meitat del segle XIX.

Representació Tirisiti al Teatre Principal d'Alcoi

Té, per tant, un gran valor històric i antropològic, i d’alguna manera nosaltres ens hem convertit ens els custodis d’aquest patrimoni cultural i, en conseqüència, de la seva supervivència.
Al Betlem de Tirisiti es poden distingir clarament dues parts: la "Part Sacra" (narració del naixement de Crist, l'adoració i la fugida a Egipte) i la "Part Costumista-Alcoiana", (escenes de contingut específicament alcoià, de situacions viscudes per part de personatges o de costums populars reflectides sobre l’escena, com ara les festes de moros i cristians)

Personatges del Betlem de Tirisiti

Alguns aspectes a destacar del Betlem de Tirisiti són el tipus de titelles –de peu i vareta, és a dir, els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l'escenari pel si d'unes guies practicades entre els diversos elements escènics–; la vocalització dels personatges mitjançant l'ús d'una llengüeta metàl·lica; el paper del narrador que estimula la participació del públic; el tempo accelerat, quasi frenètic, que desplega l'acció; la gestualitat esquemàtica i divertida alhora o la música i els efectes sonors que reforcen determinades accions de la trama (colps de portes i finestres, sonar de campanes, caiguda de l’estrella, bastonades a la burreta...)

Escenari del Betlem de Tirisiti

És molt curiós fer esment al nom tan peculiar d’aquest Betlem. Per a mi Tirisiti sempre ha sigut Tirisiti i mai no havia parat esment a l'origen, però l’altre dia a la ràdio vaig escoltar el per què d’aquest nom. Inicialment el personatge del venter no tenia altre nom que aquell que l'identifica amb el seu ofici. Però el fet és que el públic acabà identificant-lo amb allò que escolta quan el venter crida a la seua dona, Tereseta, filtrada la veu de l’actor per la llengüeta metàl·lica que li és tan característica: “Tirisiti”. El nom del protagonista passaria, tot seguit, a anomenar el Betlem mateix.

Figures de Tereseta i Tirisiti

Vestiu-vos amb el vestit de la innocència i gaudiu-ne d'aquest fragment. (Pareu esment als gesots i a les cares dels menuts).

Fotos extretes de la pàgina web: http://www.betlemdetirisiti.com/

dissabte, 19 de desembre de 2009

Ramon Guillem, premi Vicent Andrés Estellés de Poesia 2009

Amb Ramon Guillem, Fira de Torrent (agost de 2009)

Fa uns dies es conegué el veredicte dels XI Premis Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. El jurat format per Antoni Defez, guanyador de l'edició passada, i els poetes Marc Granell i Josep Lluís Roig decidiren per unanimitat que el guardó recaiguera en l’obra que duia per títol “Abisme i ocell”, presentada pel poeta catarrogí Ramon Guillem i Alapont. Aquest premi, juntament amb el de Narrativa Científica que ha anat a parar a a l’escriptor d’Ontinyent Joan Torró per l'obra "Pluja a la mar", seran lliurats en un acte cultural el pròxim mes de març.

Però no només ha guanyat Ramon Guillem aquest certament, també ho hem fet els assidus de la poesia, els col·leccionistes d’imatges, els amants de les paraules, els ferits per la sageta de l’escriptura...
Des d’ací, la meva personal enhorabona.

Com que encara trigarem un temps a tenir el poemari a les mans he copiat una prosa poètica del seu llibre Maregassa.

Defallença

Cansat, del ritme en el poema, de les pestanyes de foc en la màscara repintades, del joc de daus carregats, del parany inclement de la mort, cansat del cor, de la seua presència, de la cacera perpètua dels mots en tots i cadascun dels recolzes de la síl·laba, com ulls inabastables de daina, sempre a l’aguait. Cansat de tantes veus sordes, de tanta llum perduda, de tanta tristesa vanejant pel dèdal dels carrers. Cansat, amb l’esgarrifança del gel en l’esquena, escric. I escric. I escric.
Ramon Guillem
Maregassa, Edicions Proa, 2002.

dijous, 17 de desembre de 2009

PASTISSETS DE NADAL

El meu últim post parlava d’enyorança, però en realitat no volia dir tot el que vaig dir. D’alguna manera ho vaig escriure d’esma, sense pensar, com si tingués la necessitat de plasmar-ho sobre paper –o sobre pantalla.
Ho torne a intentar...
Ara que sembla que ha arribat el fred de debò, i amb ell les primeres neus, em vénen al cap aquells dolços que feien els iaios quan arribaven aquestes dades.
Ha passat tant de temps, que fins i tot pareix que recorde l’escena d’una pel·lícula o d’una novel·la, que parle d’una altra vida.
Em veig de petita a l’hort de Muro, amb els meus germans, trencant ametlles sobre la pedra estacada al mur o sobre aquella situada al costat de l’herba-sana, la que feia la funció de seient quan no hi havia suficients cadires. Sabies que en pocs dies el iaio convertiria aquests fruits secs en saborosos pastissets de nadal: mantecats, cristines, carquinyols i “carinyitos”.
Els mantecats, aquelles coques rodonetes de sagí que se’t trencaven a gleves als palmells i a la boca se’t desfeien com pedres de fang.

Les cristines, rodones també, però més compactes, abillades amb paper d’àngel i coronades amb una ametlelta.

Els carquinyols –o rossegons, segons zones-, allargassats i durs, molt durs, segurament per això sempre eren els que es quedaven al rebost.

I els “carinyitos” -no sé per què els anomenàvem en castellà, però em negue a posar una “enya”-, aquelles boletes petites amb sabor de coco i vestides amb paper de magdalena.


Per què serà que aquests sabors ja no tornen mai?

dimarts, 15 de desembre de 2009

Enyorança

Ha arribat el fred de debò i amb ell, les primeres neus. El paisatge blanc del meu poble (això sí, vist des de la televisió) m’emplena d’enyorança, dolça i amarga a la vegada. Perquè la neu em fa recordar el pare. Emocionat, anava abocant-se a cadascuna de les finestres de casa, i ens cridava “veniu, veniu a veure la neu”, cofoi, com un nen petit. I allà ens quedaven palplantats davant els vidres entelats de fred observant caure la neu al carrer dels àlbers, esperant veure’ls nets de la seva habitual tristor grisa...

I torne a sentir el goig de contemplar el blanc quan ho emplena tot; i de baixar al carrer i sentir un fred horrible als peus, però una enorme alegria al cor. Una emoció que se t’instal·la a la gola, i et fa estendre els braços per tocar les volves que cauen. I crides, i rius, i plores. I plores, i crides i rius amb més força. Com si fores boig. I ets feliç, però no ho sabràs fins molts anys després.

divendres, 11 de desembre de 2009

Les ales del sol, de Jordi Sierra i Fabra

Jo no em vaig llegir El noi amb el pijama de ratlles, un dels best sellers de fa un parell d’anys, però sí que he llegit Les ales del sol (Ed. Perifèric), de Jordi Sierra i Fabra. També hem fa vergonya admetre-ho, però aquesta és la primera obra que llig d'aquest autor tan prolífic (més de 300 obres publicades i dues dotzenes de premis).

Aquesta novel·la és una joieta, tant per la història que conta, com per la manera de fer-ho. L’argument es pot resumir molt senzillament: un dia al camp de concentració de Shek Kong (Hong Kong), concretament el que fa 972 per al protagonista.
Les ales del sol és una història realista, emmar­cada en el context de la guerra de Vietnam, on serem testimonis de la tràgica situació dels refugiats: la pèrdua de llibertat, la por a no eixir mai del camp, les malalties i la mort que sempre estan a l’aguait; la desil·lusió, el pessimisme i la desesperança per un futur que sembla no arribar mai...

Però aquesta història és especial, la realitat que es viu en aquest lloc tan inhòspit és contada per un nen de 12 anys capaç d’emocionar-se amb les aspes d’un ventilador o somniar amb les possibilitats d’un clip; un nen que converteix una taca del sostre en un gran amic; un nen que gaudeix aprenent noves paraules a l’escola; un nen ple d’il·lusió i d’optimisme que somnia un futur sense filams...

Una narració farcida d’innocència, de tendresa i en alguns moments d’exquisida ironia, malgrat la tristesa que assola el camp i les persones que hi habiten; malgrat tota la negror, les malalties i la mort; malgrat l' "esclavitud” entre filams; malgrat els somnis que ja no se somnien.
D’aquesta novel·la cal destacar també la brillant des­cripció de sensacions i de sentiments que hi fa l’autor, així com el to de la seua prosa, carregada de simbolisme i molt propera a la poesia en alguns moments.

El regust que ens queda després de llegir –assaborir– la història de Yu, és la importància de la lleialtat, la valoració de la capacitat de gaudir i somriure davant de les adversitats i la crítica social davant dels conflictes polítics.
Un cant a la llibertat per als més de 20 milions de refugiats que hi ha al món.

Si voleu llegir les primeres pàgines feu clic ací.
Per descarregar les propostes didàctiques, elaborades per una servidora, premeu aquest enllaç.

divendres, 4 de desembre de 2009

Les llengües territorials oficials a la Universitat

En el pla d’estudis de Filologia Hispànica de la UNED (Universitat d’Educació a Distància) consta que el segon any de carrera s'han d'obtenir 10 crèdits troncals corresponents a una segona llengua, a triar entre l’anglès –com no–, l’alemany, el francès o l’italià, i 5 més per a la literatura de qualsevol dels esmentats idiomes, cosa que no entenc molt bé, perquè se suposa que la societat espera d'aquests titulats que siguen persones competents en la llengua i la literatura espanyoles.
Deixant de banda aquest tema, tampoc no comprenc per què les llengües regionals oficials de l’Estat Espanyol (gallec, català i euskera) i les seves literatures no poden sumar-se a l'anterior llista. Autoodi? Discriminació? Jo diria que un poc d’ambdues coses.
Però la cosa encara és més greu. A l'inventari d’assignatures optatives –ja es donen per satisfets considerant-les optatives en compte de troncals, com l’anglès o el francès– sí que hi figuren la Llengua i Literatura Catalana / Gallega / Basca I, II i III; i és clar, les pots escollir i cursar-les, sabent i assumint que no tindràs tutor al centre on estàs matriculat, perquè ja pressuposen que poca gent les escollirà i, per tant, no paga la pena aquest servei a l’alumnat; i hauràs d’anar a “morir” a la seu central de la UNED: a Madrid, quina paradoxa!. (Jo vaig tenir uns professors meravellosos de català, tot s’ha de dir, malgrat la distància).
Per a més inri si curses un segon any d’alguna d’aquestes assignatures optatives, els crèdits ja no computaran com a tal, sinó que passaran a ser crèdits de Lliure Elecció. Em sembla una manera elegant i discreta de que els alumnes no les cursen, ja que aquests tipus de crèdits es poden obtenir per altres camins: assistint a ponències i xerrades, fent pràctiques en empresa, cursant assignatures oferides per altres carreres o fins i tot cursos que poc o res tenen a veure amb la carrera, com ara de piragüisme, d’automaquillatge o de massatges (açò és verídic) molt més fàcils d’aconseguir, on va a parar!, que cursant assignatures amb un temari completíssim, de les quals, a més a més, s’ha de fer treballs i exàmens.
Que algú em done una explicació, que jo puga entendre, a aquesta infravaloració de les llengües que es parlen als territoris de Galícia, Euskadi, Catalunya, País Valencià i Balears, i que teòricament hi comparteixen oficialitat amb l’espanyol.

dimarts, 1 de desembre de 2009

Expressió: fer barcella

Segons el diccionari català-valencià-balear d'Alcover, la barcella és una mesura de gra, equivalent aproximadament a la sisena part d’una quartera. Així a les Balears es divideix en sis almuds; i a la regió de València, en quatre almuds. (A Mallorca un almud són 1,954 litres i al País Valencià al voltant dels 4). Continuant amb la definició que fa Alcover de barcella, també rep eixe nom el recipient que té la capacitat de la dita mesura i que serveix, per tant, per mesurar.

Al diccionari etimològic de Coromines trobem que barcella és una "mesura agrària" o "mesura de capacitat", variant de la forma estrictament mossàrab bartxella, també aplicat a una peça de terra; potser provinga del llatí vulgar *particella, diminutiu del llatí "Particula", que significava “petita part, bocinet”, “parcell·la”.

En temps passats les dones i, quan feia mal oratge, també els hòmens "feien barcella", és a dir, teixien barcelles (cabassos d’aquesta mesura o també del doble) –normalment d’espart, vímet o margalló– i mentrimentres anaven xerrant. Així doncs, s'entenia que fer barcella era passar el temps parlant quan ja s’havia perdut el costum de fer eixes feines, i avui encara es manté viva l'expressió en algunes comarques, com ara l’Alcoià i el Comtat (que jo conega).
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...