El meu últim post parlava d’enyorança, però en realitat no volia dir tot el que vaig dir. D’alguna manera ho vaig escriure d’esma, sense pensar, com si tingués la necessitat de plasmar-ho sobre paper –o sobre pantalla.
Ho torne a intentar...
Ara que sembla que ha arribat el fred de debò, i amb ell les primeres neus, em vénen al cap aquells dolços que feien els iaios quan arribaven aquestes dades.
Ha passat tant de temps, que fins i tot pareix que recorde l’escena d’una pel·lícula o d’una novel·la, que parle d’una altra vida.
Em veig de petita a l’hort de Muro, amb els meus germans, trencant ametlles sobre la pedra estacada al mur o sobre aquella situada al costat de l’herba-sana, la que feia la funció de seient quan no hi havia suficients cadires. Sabies que en pocs dies el iaio convertiria aquests fruits secs en saborosos pastissets de nadal: mantecats, cristines, carquinyols i “carinyitos”.
Els mantecats, aquelles coques rodonetes de sagí que se’t trencaven a gleves als palmells i a la boca se’t desfeien com pedres de fang.
Ho torne a intentar...
Ara que sembla que ha arribat el fred de debò, i amb ell les primeres neus, em vénen al cap aquells dolços que feien els iaios quan arribaven aquestes dades.
Ha passat tant de temps, que fins i tot pareix que recorde l’escena d’una pel·lícula o d’una novel·la, que parle d’una altra vida.
Em veig de petita a l’hort de Muro, amb els meus germans, trencant ametlles sobre la pedra estacada al mur o sobre aquella situada al costat de l’herba-sana, la que feia la funció de seient quan no hi havia suficients cadires. Sabies que en pocs dies el iaio convertiria aquests fruits secs en saborosos pastissets de nadal: mantecats, cristines, carquinyols i “carinyitos”.
Els mantecats, aquelles coques rodonetes de sagí que se’t trencaven a gleves als palmells i a la boca se’t desfeien com pedres de fang.
Les cristines, rodones també, però més compactes, abillades amb paper d’àngel i coronades amb una ametlelta. 
Els carquinyols –o rossegons, segons zones-, allargassats i durs, molt durs, segurament per això sempre eren els que es quedaven al rebost. 
I els “carinyitos” -no sé per què els anomenàvem en castellà, però em negue a posar una “enya”-, aquelles boletes petites amb sabor de coco i vestides amb paper de magdalena.
Per què serà que aquests sabors ja no tornen mai?
7 comentaris:
tu ho has dit, perquè ja són una pel·lícula, on hi havia una nena protagonista ... no et sàpiga greu, mira de passar el testimoni, ja estarà bé :)
cop costa més, però si que continua la tradició, a més no es pot perdre doncs tenen molt bona pinta......
Perque el sabor era, una barreja d'infància i dolçor.
de moments irrecuperables.
Una abraçada.
Sí que tornen, estimada, precisament han tornat amb les teves paraules, i no han marxat perquè tu les tens.
Aquest era el propòsit de Proust i de tants d'altres, recuperar el temps perdut i escriure'l de tal manera que torni a les nostres mans, i tot a partir d'una olor...
Gràcies per la dolçor.
Un post mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm dolcet dolcet!!! Quina fam i quines ganes d'allà, aiiii.
Gràcies als 5 per passar-vos a "berenar" per ma casa.
És una llàstima no haver aprés a fer aquests dolcets, en realitat mai no vaig parar massa atenció, pensava que sempre estarien els avis per fer-los.
Un petonet.
ÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑÑ
Publica un comentari a l'entrada