Ha arribat el fred de debò i amb ell, les primeres neus. El paisatge blanc del meu poble (això sí, vist des de la televisió) m’emplena d’enyorança, dolça i amarga a la vegada. Perquè la neu em fa recordar el pare. Emocionat, anava abocant-se a cadascuna de les finestres de casa, i ens cridava “veniu, veniu a veure la neu”, cofoi, com un nen petit. I allà ens quedaven palplantats davant els vidres entelats de fred observant caure la neu al carrer dels àlbers, esperant veure’ls nets de la seva habitual tristor grisa...I torne a sentir el goig de contemplar el blanc quan ho emplena tot; i de baixar al carrer i sentir un fred horrible als peus, però una enorme alegria al cor. Una emoció que se t’instal·la a la gola, i et fa estendre els braços per tocar les volves que cauen. I crides, i rius, i plores. I plores, i crides i rius amb més força. Com si fores boig. I ets feliç, però no ho sabràs fins molts anys després.
8 comentaris:
tantes vegades les emocions més intenses les sentim al cap dels anys! però el bo és sentir-les. Dius molt en molt poc espai, gràcies :)
La neu d'allà també m'ha fet enyorar, mon pare em va enviar fotos del poble nevat i encara que on estic des de que vaig aplegar no he vist altra cosa que neu, la d'allà per la càrrega de records a que va associada és molt més especial, on anem a parar...
La neu sempre ens porta a records d'infantesa...bons records
Sí, fa goig la neu, en aquestes èpoques i ens fa tornar enrere, qui no enyora un paisatge nevat!
Merci per l'escrit!
:-)
Ben certa la frase final: I ets feliç, però no ho sabràs fins molts anys després.
Jo estic plena d'enyorança, és la sensació que més em defineix.
I plena de ràbia perque aquí només fa fred i prou, però ni una simple volva ni que sigui anecdòtica.
Clidice, Comtessa, Garbi, Ramon, Sílvia, gràcies a tots 5 per ajudar-me a digerir tota aquesta enyorança amb els vostres comentaris. En realitat volia fer un post sobre una altra cosa però al final els dits han teclejat autòmats aquestes paraules.
Una abraçada molt forta.
... i no ho sabràs fins molts anys després...
és així.
Gràcies per fer-me recordar la meva pròpia neu.
M'agrada la foto!!!! Bon Nadal!
Publica un comentari a l'entrada