Al Museu del Joguet de Catalunya (Figueres) trobem uns socarrats que il·lustren alguns jocs populars de la nostra terra. El de la imatge de seguida cridà la meva atenció. L'enciclopèdia catalana defineix xarranca com: "Joc consistent a saltar a peu coix damunt unes figures geomètriques dibuixades a terra, dividides en caselles o compartiments numerats, fent córrer a cops de peu un palet o un tros de teula que cal fer passar d'una casella a l'altra segons un ordre determinat". Ací, a la zona de València, tothom l'anomena sambori -o derivats d'aquest mot, com ara salambori- i, malauradament, encara no he coincidit amb cap persona que jugara, com jo, a l'enxanc. Fins i tot havia arribat a pensar que aquesta paraula passava de ser un localisme (de les comarques de l'Alcoià i del Comtat) a una invenció de la família del pare. La troballa a Figueres a més de fer-me evocar aquell temps en què érem infants, em féu rememorar aquell concepte que creia perdut i que avui aprofite per a recuperar. És evident que tant la xarranca com l'enxanc reben el nom pels verbs eixarrancar-se i eixancar-se que defineixen l'acció de separar les cames.
Potser al llarg dels Països Catalans algun noi, al·lot o xiquet -o no tant- també juga, com jo, a l'enxanc.
5 comentaris:
Jo he jugat moltíssim al "sambori". També li deiem "pago".
Bons i tendres records!
Et vas fixar en el joc del "desafiu"?
I el fons de la música de Frederic Mompou?
Bon estiu (el que queda)
Ma mare jugava a l'anxanc -com ella diu- quan era menuda. Encara hui apareix algun als carrers de Benilloba, sobretot a l'estiu.
Jo jugava a l’enxanc. Fins fa uns anys no sabía que li deien Sambori. Per a mi sempre serà l’enxanc. La meua avía era de Benifallim.
A Oliva, fins jo sé, li diem jugar a"pago". Ara, he llegit la paraula "enxanc" a la novel·la de Jordi Botella (Alcoi, 1958), Metralla (2021)
Publica un comentari a l'entrada