El carrer els jocs

No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores.

Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. 

Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de “més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació.  

Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults.

Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant-te quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir. 

Escrit publicat al Llibret de la Falla

Sagrada Família Corea de Gandia 2016