Avui he viscut una experiència increïble amb els alumnes i "profes" (de professionals, perquè quin gran equip!) del Col·legi d'Educació Especial Tomàs Llàcer d'Alcoi.
Era bonic tenir al davant xiquets i xiquetes de totes les edats mentre els contava les aventures i malifetes de Lina Panxolina. I veure'ls als ulls i als gestos que et comprenien em corprenia. Ells ho han passat bé, ho sé pels gràcies, per les abraçades, per les besades. Jo més. Ho sé per la joia que em cobria de cap a peus quan sortia per la porta.
Gràcies, Francesc Pou, per aquesta proposició (des)honesta i tan enriquidora. I és que, de vegades, les coses més meravelloses sorgeixen d'una conversa, d'una proposta innocent, de ganes de provar coses noves...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada