dimecres, 5 de desembre de 2012

On ets, Gigi?, de Bernat Capó



On ets, Gigi?

Desembre em torna a mirar amb ulls foscos i mans de glaç. Fa fred i abelleix quedar-se a casa, arrecerat a sota les faldes del tendur, amb un bon llibre a les mans. Regire per la lleixa de llibres dedicats, la que més m’estime, i aviat un d’ells m’acarona els dits amb el musell. On ets, Gigi? Sí, recorde que fa uns mesos vaig tenir la sort immensa, mercès a un bon amic, de conèixer el Bernat Capó i també el seu despatxllibreria. Ho reconec m’encanta descobrir els llocs des dels quals les pàgines blanques i les pantalles nívies s’omplin de nous viatges, de vides que ja no moriran, de móns paral·lels –i   perpendiculars– al nostre.

El periodista i escriptor de la Marina, tot un referent al País Valencià, em regalà un exemplar d’aquest llibre, el mateix que ara fullejant m’evoca aquella vesprada màgica on ens explicava, amb un tel líquid de vidre a les ninetes, com era –com és– Gigi i com encara, molts anys després, l’enyorava.
 

Després de llegir aquest llibre, també per a nens, se m’ha encomanat una mena de tristor per la desaparició de Gigi, aquell gosset d’ulls vius i preguntaires, que arribà a la vida de Capó un dia de Sant Valentí. Ajuda molt la prosa senzilla, pausada i plena de tendresa que empra l’autor perquè ben prompte ens quedem captivats per ells: llibre i animal. Inevitable sentir que l’he conegut, a aquest ca que té por als coets, les campanes i els xiquets entremaliats; que adora viatjar en el seient de darrere del sis-cents de l’amo, ja siga per anar a la caseta de Moraira, a conèixer la seva família canina o senzillament a comprar el periòdic; que es queda hipnotitzat amb la dansa de les volianes o dels vil·lans –uelos també diguem nosaltres–; que s’entreté soterrant ossos i jugant amb les sabatilles velles; que endolceix el musell amb la mel de les bacores o s’enfita amb unes copetes de vi... Darrere d’una gossa gran de pèl blanc i taques d’un negre descolorit es perdé Gigi, fins ara, per sempre. També hi ha una Dama Blanca en el món dels gossos? Espere que no.

 
L’absència del company de quatre potes i cua joguinaire anà ocupant tant d’espai en el cor de Bernat que no pogué estar-se’n d’escriure-li. Diu l’autor: El pas del temps vol deixar buit l’espai que ha ocupat en el meu cor, però no vaig a permetre-ho. El seu record romandrà ferm per a sempre. És ben cert que tot canvia, que tot és mudable, però t’assegure Gigi que encara que jo no siga el mateix que vaig ser ahir, ni seré demà, no podré oblidar-te. Tampoc nosaltres podrem oblidar-lo perquè tenim a les mans un llibre ple d’emotivitat i, en alguns moments (especialment el darrer capítol) de poesia. I ara pense si no fou necessari que el matrimoni Capó es quedara una mica orfe perquè nosaltres, els valencians, tinguérem la nostra versió del Platero y yo de Juan Ramon Jiménez. Vint anys d’aquest llibre i encara resta l’esperança: Jo no renunciaré a l’esperança. Des del llostrejar fins capaltard i a la nit, sempre, sense importar-me el temps que haja passat, no deixaré d’escorcollar el blau del cel, els núvols viatgers, els arbres verds d’ombra plaen, els barrancs i fondals, cridant a la lluna i els estels, al vent i als ocellets matiners: On ets, Gigi?

4 de desembre de 2012
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...