La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes... Des de llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la seva força, pel que significa... i més que això, em vaig convertir en una dels torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua en un altre llenguatge».
Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia
publicat per Manel Alonso: Quadern dels torsimanys, una nova antologia
que segueix aquella primera i que portava com a títol Les hores
rehabilitades (1986-2002). De bell nou, fa una acurada tria de poemes,
concretament aquells nascuts en la darrera dècada (2002-2012), i ho fa en la
col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania.
Una selecció que inclou composicions de diversos
llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de
guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal
i Quadern per a Joan.
La injustícia social, l’amor, la
sensualitat, la mort, el paisatge com a espill de l’ànima...formen part de
l’univers particular d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i
desesperança, que es vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és
senzill travessar la llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança
oculta darrere de les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència
inevitable i feixuga de la mort.
El poeta no camina amb les mans a les
butxaques, sinó que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures
critiques contra les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofobia, la
violència de gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats... amb una
única arma: la paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe,
punyent, pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.
S’atura
en el camí per collir un ram amb tots els colors de l’erotisme: la contemplació, el desig,
l’oferiment, la consumació, el clímax... Si abans la paraula era una ferramenta
per a remoure consciències, ara la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no
es cansa de buscar imatges suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint
imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
A meitat camí es queda captivat per una multitud de
petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per
albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la
pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels somnis, el dubte, el paisatge exterior com
a mirall del paisatge interior i, fins i tot, els mots inspirats per les
melodies del compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx.
I al final del camí, quan es topeta de cara amb la
dama més justa –o injusta, segons es mire–Alonso es rebel·la amb totes les
seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos
més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.
Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han estat revisitats per
divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel Alonso
–originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un luxe
reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi
Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.
Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme
31 de juliol de 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada