Somiant amb Aleixa: ressenya de Sergi Durbà, en el blog Costumari Durbà

Ressenya de la novel·la Somiant amb Aleixa que Sergi Durbà ha penjat en el seu blog: COSTUMARI DURBÀ.

És evident que l’últim Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida no deixarà indiferent ningú. Més aviat pornogràfic, endinsa el lector en un cúmul de carnalitat ben pujadet de to que té com a protagonista principal Aleixa, una aspirant a professora amb el do de somiar les mateixes escenes eròtiques que els seus coneguts més immediats, bé un alumne, bé unes companyes de feina o bé un simple propietari d’una llibreria, homes i dones per igual, en grup o en solitari. Aleixa s’ho engoleix tot. Original en el sentit que mai no havia llegit una novel·la d’aquestes característiques, ben bé es podria dir que el llibre es llig en tres estones, o com dirien els més atrevits, en tres bones manoles. Perquè tot en si és un al·legoria sexual, un autèntic guió de cinema X que ens delecta, pàgina a pàgina, amb un vocabulari ric i molt apropiat per a l’ocasió: clivella, xoneta, carabasseta, campaneta, encastar, pixorro, estacar, soca, petxina, estret congost, portella, creueta, blancs senderols, negres indrets, replecs de la tavella, envestida, embranzida, lletada, llengües de foc, tòtem venós, cabota... Impossible inventariar-ho tot. Aleixa apareix i desapareix per diferents etapes de la seua vida on el sexe i el goig infinit i, de vegades dolorós, sempre és el protagonista. Un torrent de plaer que es resumeix, per exemple, en una escena com aquesta, triada a l’atzar en aquest mateix moment:

"Estirats al sofà es besaven apassionadament, sense treva. Els plecs de la roba parlaven per si sols, cada moviment delatava el que estava ocorrent tela endins. Davall de la faldeta uns dits masculins es perdien per caus humits i perillosos. Al mateix temps, una mà femenina s’escolava per la bragueta i tenallava un membre que maldava per ser alliberat. D’una samarreta mig arregussada, naixia un braç fort, ben arrelat entre la saó d’un pit jovenívol. Tanmateix, la quarta extremitat havia quedat empresonada entre el pes dels cossos. Una mà que no definia siluetes, cinc dits que no dibuixaven desitjos, i el polpís d’ells que quedaven orfes de gustoses melodies".