És el que passa quan tens un blog... Quan et topetes amb una situació interessant, divertida, suggerent... i et toca traure la llibreteta i el bolígraf de la bossa per prendre notes. Avui he rescatat una història de nens, curta, però molt dolceta i que, a més a més, fa riure molt; que serveix per engrandir el meu apartat "Coses de nens".
Estàvem en un restaurant, concretament un self service, i a la taula del costat seien un matrimoni amb una xiqueta d'uns quatre anyets. En això que el pare s'alça per triar el primer plat. Després de pegar voltes i més voltes a la roda dels àpats, torna amb el plat ple a vessar, amb quatre o cinc menjars diferents, disposats a manera de tetris. (No ve al cas, però una bona manera de NO tirar tant de menjar en aquests establiments per la gola d'alguns comensals podria ser que allò que quadara al plat es cobrara al pes). Bé, continuant amb la història, en un dels racons hi havia una muntanyeta d'amanida tropical, i la xiqueta es quada mirant-se-la amb cara de sorpresa primer i després d'espant, de fàstic, de pena, de ràbia... tot a la vegada, i li pregunta a son pare tot indignada:
-Papààààààà! Què és això que es pareix a Nemo?????
Quan vaig veure que l'amanida tenia palets de surimi no podia parar de riure.
I qui no recorda aquell peix pallasso, taronja amb ratlles blanques (o era al revés), que tenia una aleta més menuda que l'altra? Jo ara, cada vegada que menge palets d'aquestos, em ve al cap l'anècdota que us acabe de contar.
.jpg)
Ja manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis de l’Orient passejaran per totes les localitats alhora -què voleu?, són màgics- i repartiran llum i color entre els més menuts.
