dilluns, 11 de gener de 2016

Rutes de llegenda: Alcoi, ciutat del Nadal


Il·lustració de Maria Rubio Tortosa

Enguany ha decidit canviar els Tiernapojat pels Reis d’Orient; el dialecte arcaic d’Oulu pel valencià que es parla a Alcoi; els personatges d’Herodes, el Rei dels Moros, Knihti i Mänkki, per Melcior, Gaspar i Baltasar; les espases i l’estrella, per l’or, l’encens i la mirra; i els vestits austers i blancs, per teles coloraines molt més riques. Principalment ho fa per treball, però també per plaer. Li sembla fascinant pertànyer al Comitè de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i ser testimoni directe de les grans meravelles que hi havia repartides arreu del món. 
Alcoi és una ciutat mediterrània envoltada de muntanyes, travessada per rius i barrancs, que havia tingut la necessitat de construir desenes de ponts per unir els seus barris. Ell n’havia sentit parlar per primera vegada amb motiu de la seua trilogia festera de Moros i Cristians. Fa poc, però, s’ha assabentat que aquesta ciutat també és famosa per una altra trilogia: la del Nadal. I justament ell és un dels vint-i-un membres que han de valorar si aquesta festa ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quina responsabilitat!
L’estada a Alcoi serà només de cinc dies, temps suficient per acudir a tots els actes i les desfilades importants i veure la representació d’un betlem de titelles que té més d’un segle. Anirà acompanyat d’alguns membres més del comitè, amb qui té molt bona relació, malgrat les diferències que existeixen entre ells pel que fa a l’origen, l’idioma i la manera de treballar. A diferència de la resta, ell encara no ha llegit ni una línia dels informes que parlaven d’aquesta festa que cal avaluar, ni tampoc no ha visualitzat cap imatge ni vídeo que la il·lustre. Ell prefereix fer-ho a la seua manera: la primera sensació és la que compta. Cal veure i viure, escoltar i sentir, fins i tot, tocar i tastar quan és necessari. 
En arribar a Alcoi els espera un grup de persones que els faran d’amfitrions durant els cinc dies. Els acompanyen a l’hotel perquè desfacen l’equipatge i puguen descansar del llarg viatge. Per davant tenen una agenda ben atapeïda: visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, reunions amb personalitats del món de la cultura i la política, dinars de negocis, assistència als actes més representatius del Nadal alcoià... 
Comencen amb una visita al centre de la ciutat. La Casa de la Vila llueix amb orgull el cartell de la CXXXI Cavalcada dels Reis d’Orient. La silueta d’una xiqueta retallada en la nit més màgica de l’any, l’emblemàtic pont de Sant Jordi que acaben de travessar al fons, i l’ombra de Ses Majestats els Reis a lloms de tres camells en primer pla. El regidor de cultura d’Alcoi fa l’incís que és més antiga que això, ja que està documentada des de 1885, cosa que la converteix en la més antiga no solament de l’Estat sinó del món. Els membres del comitè de seguida en prenen nota.
La plaça que queda just al davant, coneguda pels alcoians com la Bandeja està bellament engalanada amb dos escenaris nadalencs. Un els és ben familiar a tots, representa el naixement de Jesús, amb les figures de la Mare de Déu, Sant Josep, la mula i el bou. L’altre, en canvi, els és totalment desconegut. La regidora de turisme, a la pregunta Qui són aquells personatges tan estranys?, els explicà que pertanyen al betlem de Tirisiti, que tot just veuran representat al Teatre Principal, que queda ben a prop. Hi ha un bon grapat de gent fent cua, i és que tothom vol fer-se una foto amb Tirisiti, Tereseta, el sereno i l’auelo.  
Són els únics adults que entren sense la companyia de cap xiquet, però una vegada dins potser són els més innocents de tots. L’espectacle de titelles els deixa bocabadats, malgrat que no entenen què diuen els personatges, ja que els actors que els doblen empren una llengüeta metàl·lica, perquè les veus resulten més còmiques. El que sí que aprecien –i en prenen bona nota– és el maridatge perfecte entre els elements religiosos per tots coneguts amb d’altres populars i costumistes de la societat industrialitzada alcoiana de meitat del segle XIX, moment en què començà a representar-se aquest betlem. Els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l’escenari per mitjà d’unes guies. El paper de la narradora estimula la participació del públic (especialment l’infantil) que a tothora increpa el sereno per preguntar-li Quina hora és? o es burla de l’auelo amb la cançoneta Auelo, xixero, cara de putxero. 
Tantes emocions ja, i encara no han presenciat cap acte de l’anomenada trilogia nadalenca.
L’endemà, diumenge dia 3 de gener, toca veure Les Pastoretes, una cavalcada infantil on els xiquets vestits de pastors, uns damunt de carros engalanats, d’altres dansant, reparteixen caramels i papers amb al·leluies. Desfilen acompanyats dels seus ramats des del carrer de Sant Nicolau fins el Betlem vivent que hi ha a la Bandeja per obsequiar el Jesuset. 
Es palpa a l’ambient un estat general d’emoció i nerviosisme, i és que manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis d’Orient passegen per totes les localitats alhora –què voleu?, són màgics!– i reparteixen llum i color, sobretot entre els més menuts. És la vesprada del 4 de gener i a Alcoi se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis. L’Ambaixador, emissari de Ses Majestats, muntat en una carrossa tirada per dos bous, recorre la ciutat dels ponts i anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient. El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, patges carregats amb torxes enceses, grups de música, balls tradicionals i, és clar, les burretes: dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides per poc de temps. A mesura que avancen en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins d’aquelles particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Aquesta nit, Ses Majestats tindran feina, llegint totes les cartes de totes les bústies de totes les ciutats de tots els països de tots els continents de tot el món. També el nostre amic finès ha dipositat la seua. Només ha demanat una cosa. Té ganes de veure aquesta preciosa ciutat vestida de neu, com la seua Oulu, que per aquelles dates sempre està coberta de blanc. L’enyora.
La nit del 5 sembla encara molt lluny. Vint-i-quatre hores en el món dels xiquets, de vegades, pot arribar a ser una eternitat. Tanmateix, tot arriba... Fa hores que s’acumulen emocions i nervis. A les voreres, als balcons, a les finestres, s’aboquen ulls innocents, àvids de la màgia que ja s’anuncia amb soroll de tambors i foc de torxes. Primer Melcior, amb els cabells i la barba blancs, reparteix besos a tots els xiquets que s’apropen en braços de pares i mares amatents. Després Baltasar, amb la seua pell negra que va esborrant-se pel frec amb altres pells. Cobreix les seues mans amb guants també negres i el roig dels seus llavis va tatuant-se en les galtes dels menuts. Finalment Gaspar, amb el roig no en els llavis sinó en els cabells. També a les galtes i a la punteta del nas. Aquest rei és el que menys besades rep, perquè els xiquets ja estan impacients per veure què els han deixat a casa. 
L’excitació és màxima i els cors bateguen amb més força que els tambors. Encara queda l’últim ritual: posar alguna cosa de menjar i beure per als Reis, els patges i els camells. Ah! i tenir cura que finestres i balcons queden una mica oberts perquè puguen entrar i deixar els regals. Alguns tindran sort i veuran com els patges, negres i mínimament coberts amb algunes peces de roba de color roig, pugen carregats de paquets per escales llarguíssimes de fusta a les seues cases.
Ja a l’hotel els companys de la comissió s’acomiaden fins el dia següent quan volaran de nou cap als seus països d’origen. Estan esgotats. Han estat uns dies molt intensos, però també feliços. Ell, però, encara té temps de demanar a recepció tres trossos generosos de tortell i tres gotets de vi dolç. Deixa aquest senzill àpat al balcó. La temperatura està baixant, així que tanca.  
En plena matinada un soroll el desperta. És molt lleu, com un frec continu, però ell té l’oïda molt sensible i el son molt lleuger. Sembla que ve de fora. S’aboca al balcó i observa meravellat com els carrers van desvestint-se del seu gris habitual per abillar-se amb el més pur dels blancs. Neva! El seu desig s’ha acomplit. Màgia? D’esma mira cap al terra i comprova com els plats i els gots estan buits de menjar i beguda.
Entra apressadament a l’habitació i comença a redactar l’informe on explica per què Alcoi ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...