Avui entrevistem Mercè Climent, una enginyera agrònoma i llicenciada en Filologia Hispànica. Mercè és una lletraferida de vocació, compromesa amb la llengua i el país i amb la difusió cultural del valencià mitjançant la col•laboració amb diversos mitjans de comunicació, amb la creació d'un blog personal "Els primers gestos del verd", que ha esdevingut blog de referència en llengua catalana, però sobretot amb creació de textos i guies de lectura per als més menuts.
Júlia Rosa: Els primers gestos del verd, inclòs dins "La rosa de paper", publicat el 2010 per l'editorial Florida és la teua "opera prima", un conte publicat juntament amb altres contes, on Alba, arran de la mort del pare, crea un món d'imatges per tal de crear un nou espai per a ell; un punt de trobada bastit des de la creació textual. Un conte emotiu que sembla reflectir una gran dosi d'elements de l'àmbit personal més adreçat a la introspecció interior que no pas a la creació textual. Com va ser el còctel de sentiments que va envoltar la publicació, i el premi, de "Els primers gestos del verd"?
Mercè Climent: Els primers gestos del verd, efectivament, és un conte personalíssim, que vaig necessitar escriure en un moment donat. De fet, el mateix títol està extret d’un vers de mon pare, Joan Antoni Climent i Fullana (ell era poeta) a qui va dirigit. Un conte adreçat a un públic adult, escrit des de la perspectiva d’una xiqueta de vuit anys que acaba de perdre son pare, un conte ple de clucaetes d’ulls a la realitat, però farcit d’elements fantàstics.
Quan vaig començar a escriure, ho feia d’una manera intuïtiva, segurament molt inexperta, però tenia la necessitat d’explicar coses, sanar l’ànima, espantar fantasmes, arribar al fons de mi i saber qui era (qui sóc). Guanyar un premi suposa un esperó immens per continuar escrivint, encara que pense que el vertader escriptor continuarà fent-ho, independentment dels reconeixements. Però comences a adquirir seguretat amb tu mateixa, ja no titubeges tant, i arriba un moment en què els reptes són cada vegada més grans i confies en què seràs capaç de superar-los.
.jpg)
J.R: Lina Panxolina i el quadern màgic, publicat el 2010 per l'editorial Bullent, és la primera novel•la. Una història que ressegueix l'estela del primer conte, on Lina, la protagonista, descobreix la màgia i l'empra com a element alliberador amb capacitat de transformar la realitat. Una narrativa amerada d'un realisme fantàstic especialment adreçada a la superació personal. Una mena de literatura de l'alliberament?
M.C: Justament fou a l’inrevés, primer sorgí la novel•la Lina Panxolina i el quadern màgic, i després vingué el conte. Em va passar una cosa curiosa, i és que vaig sentir una mena d’enveja pel meu propi personatge, perquè tenia un quadern màgic on tot allò que dibuixava es feia realitat. En un moment de la meua vida jo vaig necessitar aquest quadern. Em costava molt superar la mort del meu pare i li vaig bastir un conte “Els primers gestos del verd”, que efectivament compartia un realisme fantàstic amb la Lina de la novel•la. Necessitava bastir-li un món on fora feliç i des d’on m’esperaria quan jo acabara de viure. Evidentment, jo no em crec aquestes coses, però aquest conte em serví i molt per començar a superar el tràngol més difícil de la meua vida. Escriure aquest conte, com tu dius, va ser una mena d’alliberament, de catarsi.
J.R: A més del text, Lina Panxolina i el quadern màgic té unes il•lustracions molt acurades fetes per la teua germana, Àgueda Climent. Unes imatges que reeixen a transmetre la màgia del text d'allò més bé. Com va anar la col•laboració amb Àgueda? El fet que siga la teua germana ha estat un avantatge, o potser no?
M.C: Aquest és el primer projecte que vaig fer amb Àgueda Climent, pintora i artista polifacètica, que no l’últim. Això ja diu molt. L’experiència de treballar juntes fou, i és sempre, fantàstica. Hi havia molta complicitat entre totes dues i sempre fórem sinceres l’una amb l’altra. Aquesta novel•la és especial perquè anà creixen en paraules i en il•lustracions al mateix temps. Veure com una història creix, al mateix temps, en lletres i en dibuixos és fascinant. De sobte els teus personatges tenen rostre i cos, tu pots passejar pels mateixos paisatges que has creat, les històries bateguen amb formes i colors... Generalment ella dibuixava després de llegir el que jo havia escrit, però de vegades els seus dibuixos tenien tanta força i estaven tan plens de detalls que em tocava modificar la narració.
M.C: Somiant amb Aleixa naix d’un repte després d’algunes xarrades amb Ramon Guillem i Joan Olivares (guanyadors també del premi de Literatura Eròtica la Vall d’Albaida). Si ens plantejàrem fer una novel•la eròtica com la faríem? I ens posàrem a fer la nostra. Perseguíem diversos objectius: primer, que fora una novel•la complexa i no una col•lecció d’escenes eròtiques amb un fil argumental feble; volíem un personatge real, de carn i óssos, però sobretot fet de pensaments, de dubtes, d’inseguretats, de complexos; ens vam proposar que fora una novel•la eròtica sense límits, amb riquesa i varietat d’escenes per no avorrir el lector; i, finalment, aspiràvem a fondre dos estils literaris diferents en un. Potser aquest fou l’element més difícil, però amb sinceritat i molta complicitat jo crec que ho aconseguírem. És impossible distingir quan escriu un o l’altre, de fet, tampoc nosaltres som capaços ja de diferenciar-ho. Decidírem bastir la novel•la sobre tres eixos: el record, la realitat i el somni. Durant quasi un any anàrem fent créixer la història d’Aleixa, escrivíem un o l’altre segons ens abellira. Tant Mompó com jo som escriptors que ens deixem sorprendre pel que anem escrivint (som els primers lectors de les nostres obres), el que no vol dir que no parlàrem hores i hores del que s’esdevindria a cada capítol; i també dos escriptors que no ens conformem amb una història, sinó que cisellem molt el llenguatge que emprem i aspirem, sempre, a fer literatura.
J.R: Amor de vidre, publicat el 2012 dins el llibre "La rosa de paper" per l'editorial Florida, és un relat on el vidre s'esdevé frontera invisible entre una usuària del metro i el vigilant de l'estació i el discurs silent de l'estimada gestiona els neguits i les temences del vigilant fins al punt de condicionar completament les seues reaccions. M'ha semblat entreveure un homenatge a "la donna angelicata", a la qual per mirar-la als ulls calia alçar la barbeta, com devia fer el vigiliant quan la mirava a través de la càmera. Podríem dir que "Amor de vidre" reactulitza els tòpics de l'amor cortés?
M.C: De vegades els crítics veuen més coses del que l’autor perseguia. Aquest és un conte, potser el primer, on no em situe en el terreny personal. Senzillament se m’acudí la idea d’un home que treballa en un metro i s’enamora d’una usuària. La idea anà dibuixant-se durant les llargues esperes al metro de València. Em va fer gràcia i vaig començar a escriure sobre açò. Em vaig situar en els ulls del personatge masculí i em vaig endinsar en la seua obsessió. Vaig voler parlar d’un amor inassolible. D’alguna manera el vidre era la frontera que els separava i, alhora, els acostava.
J.R: Endolada de blanc, publicat el 2013 dins l'aplec de contes "Conta'm dona" per l'Ajuntament de Catarroja, ressegueix la tendència introspectiva de la publicació precedent. Aquesta vegada són els períodes hipotètics els que prenen la paraula per conrear els dubtes sobre els límits de l'amor i sobre els valors de les renúncies gratuïtes de per vida. Trobes que ha canviat una mica la cançoneta o encara s'hi manté la divisió de rols per sexes?
M.C: De vegades els contes naixen per una simple anècdota. Un matí, en despertar, vaig veure al llençol un anell, s’havia després del meu dit. Em vaig imaginar la història d’una dona feliç (en aparença) que està a punt de casar-se, i que també es troba un anell al llençol, concretament el de compromís i el matí de la seua boda. Ella ho veu com un mal auguri i la inseguretat s’apodera d’ella. Ara els dubtes són immensos i els petits defectes de la parella són muntanyes inassolibles. Es casarà? No volia, de cap de les maneres, fer un relat sobre els aspectes negatius de l’home. Sí, en canvi, reflexionar sobre les coses que fem a la vida sense estar segurs i la poca valentia que tenim, de vegades, per canviar aquestes coses que no ens agraden. Som capaços de vestir-nos amb falses conviccions i seguir endavant amb una vida totalment desapassionada, que no volem, però amb la que ens conformem.
J.R: Marc i el poder sobre el temps, publicat el 2013 per Onada Edicions, una novel•la juvenil que conta la relació de Marc, un xic descregut de la màgia, però que està disposat a canviar un desig, controlar el temps, per una bona acció. Un bescanvi que el durà a viure aventures d'allò més divertides que ordeixen una trama amb un gran treball al darrere per apropar continguts, vocabularis i itineraris culturals al lectors més joves. Què hi ha al darrere de tanta innovació pedagògica?
M.C: Marc i el poder sobre el temps, diria, que és una novel•la atemporal (bé podria ser la història ambientada en temps dels nostres avis, dels nostres pares o, fins i tot, dels nostres fills), on el temps té un paper primordial. Paradoxa? Potser. Però també és una història plena de màgia, on el lector aprendrà jocs tan curiosos com Cagalló, tornaló o la història fascinant d’un déu grec anomenat Cronos. Per damunt de tot els lectors riuran i es divertiran bona cosa amb les peripècies de Marc, que un bon dia es troba amb el poder d’aturar el temps. També és un homenatge a la família, a la infantesa del pare (i de retruc, a la meua), al poble, als costums d’antany, al carrer dels jocs... Jo no escric literatura infantil pensant en fer pedagogia, però sempre s’amaga entre línies. En aquest cas Marc ens ensenyarà a no ser egoistes, a no emprar la trampa per aconseguir les coses, a acceptar la gent que ens envolta amb les seus virtuts i defectes, a esforçar-nos per aconseguir les nostres metes, a gaudir amb el plaer de la lectura, a estimar la família, els nostres majors i els animals, a recuperar els jocs dels carrers i certs costums que potser no s’havien d’haver perdut mai i perquè no, a deixar oberta sempre la finestra de la fantasia.
J.R: La flauta màgica, publicada el 2014 dins la sèrie roja de l'editorial SM Arrels és una novel•la de narrativa juvenil bastida sobre la interacció de diverses disciplines artístiques. Un text que narra les peripècies del príncep Tamino que el lector podrà assaborir mentre escolta la música de la famosa òpera de Mozart. Una barreja que ajuda a imaginar situacions, a reinterpretar la lectura i a descorbrir l'opera, i la història que s'amaga sota la música, d'una manera tan efectiva com original. Un projecte didàctic molt interessant. Com va nàixer aquesta proposta tan suggerent?
M.C: Sempre he sigut una enamorada de La flauta màgica de Mozart, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d’Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d’adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d’ara no s’endinasaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d’amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo volia amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que ha treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Però no solament havia de convertir una òpera a format de novel•la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n’he sortit.
Publicat a morvedre.info
3 de novembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada