Presentació a la Biblioteca de Cocentaina a càrrec de Juli Capilla

Ahir tingué lloc a la Biblioteca de Cocentaina la presentació dels meus llibres infantils: Lina Panxolina i el quadern màgic (Bullent, 2010) i Marc i el poder sobre el temps (Onada, 2013). Vaig tindre un presentador de luxe: l'escriptor Juli Capilla, que em va fer una presentació "boniquíssima", en què contava la història d'una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Vaja! Una història on jo era la protagonista. La deixe ací per si algú té gust de llegir-la i també perquè aquest blog no deixa de ser un àlbum de moments i paraules que mai no voldré oblidar.

"Mercè Climent i Paià és alcoiana: d’Alcoi. Perdoneu la redundància, però a mi això de ser d’Alcoi sempre m’ha paregut una “categoria”, des que vaig conèixer alguns alcoians. I també la gent del Comtat! Em sembla una categoria sobretot des que vaig descobrir l’inigualable Ovidi Montllor. Doncs bé, Mercè és alcoiana, del 81, una jove escriptora valenciana. Al seu haver, hi trobem un currículum que sorprèn. Mercè és llicenciada en Enginyeria Agrònoma i, també, en Filologia Hispànica. Poca broma! És, doncs, una enginyera enginyosa, ja veurem després per què. La seua passió, però, sens dubte, són les lletres. La literatura en majúscules i sense etiquetes, per bé que s’ha dedicat sobretot a allò que en diuen narrativa infantil i juvenil. No obstant això, té publicada una novel·la, Somniant amb Aleixa, guardonada amb el Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida, escrita juntament amb Francesc Mompó. Però, a més a més, és una activista literària incansable, i des de diferents fronts: a la Xarxa, com a blocaire (no debades, ha estat guardonada amb el XX Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en l’àrea de Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià) i també des del facebook. També des de la rapsòdia, una faceta que l’ha lligada i la lliga amb el gènere no gens menyspreable de la poesia –i també a alguns dels seus paisans recitadors: l’Ovidi, per descomptat, però també Manel Rodríguez-Castelló o Juli Mira. Recentment, ha estat inclosa recentment en el recull Nova poesia alcoiana. Poemes entre telers, amb una breu però exquisida selecció de la seua poesia. Finalment, cal destacar les seues col·laboracions amb els mitjans de comunicació, com ara a Levante-EMV o al Diari Gran del Sobiranisme. I encara us puc dir que està a punt de publicar una nova novel·la, que es dirà La flauta màgica. No puc seguir, no seguiré per aquest camí... Perquè ara vull contar-vos un conte... 

....Això era i no era... Era o no era? Era! Heus ací que hi havia una vegada una xiqueta a qui li agradaven molt les històries. Les històries llegides i les històries inventades, creades, imaginades, pensades... Era una xiqueta... Una criatura tocada per un do, una il·lusió, una facultat: la de la creació. El seu món era un món de fantasia. Potser perquè el món real el trobava insuficient, pobre, incomplet. I la ficció era la manera d’eixamplar, d’ampliar, aquella realitat limitada, parcial, incompleta. Per això llegia les històries llegendàries, els contes universals, les rondalles valencianes i de més enllà. Se sabia de memòria els contes dels germans Grimm i de Perroult. Li encantaven El petit príncep, la caputxeta vermella, el soldadet de plom, Hänsel i Gretel, en Patufet, La rateta que agranava l’escaleta, Els tres porquets, la Blancaneus, Pinotxo, El sastre valent, la bella dorment, La Ventafocs... I tantes altres! Aquest era el seu món... Si haguérem de posar-li una banda sonora, a la il·lusió d’aquella criatura, d’aquella xiqueta enginyosa i somiadora, de segur que la cançó de Jaume Sisa li escauria d’allò més. La coneixeu, veritat? Es diu “Qualsevol nit pot sortir el sol”: “Oh benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum...” En fi, no cantaré jo ara, que plourà, i ara que ja s’ensuma la primavera no estaria bé... Tenia, la criatura protagonista d’aquest conte, una sensibilitat especial. Fins al punt que, de vegades, confonia la realitat i la ficció. No era, no us penseu, una confusió atzarosa o esbojarrada. Era una confusió feta a propòsit. Conscient. Ho feia a posta, vaja. I per què? Doncs, perquè pensava –més encara, reivindicava!– el món de la ficció. El volia dintre la realitat, real, palpable. I qui diu que la ficció no és real? 
Va passar el temps i la xiqueta es va fer dona. Una dona intel·ligent, sensible, perspicaç, i, si m’ho permeteu, extraordinàriament bonica. I aquella dona que abans havia estat xiqueta. O la xiqueta que encara hi havia en aquella dona, de tant de llegir i de tant d’escriure, va arribar a publicar algunes històries seues inventades. I va ser així com aquella afecció o afició, que en gran part li venia del seu pare, que també escrivia i llegia a pler, es va convertir en el seu ofici, la seua raó de viure, la seua particular felicitat, humil i ambiciosa alhora. 
Un dels seus llibres contava la història d’una xiqueta a qui se li apareixia una dona molt misteriosa que la va obsequiar amb un quadern màgic. I aquella troballa, aquella aparició miraculosa, va ser un punt d’inflexió per a ella, un abans i un després. Perquè Lina era una xiqueta una mica acomplexada. Tenia una germana més gran que ella que ja era tota una dona, i quan s’hi posava al costat no podia suportar la comparació. La seua germana tenia un cos esvelt, i ella en canvi veia el seu cos de xiqueta un punt grassoneta, sobretot a la panxa. Això la feia patir molt. A més, a l’escola es burlaven d’ella. Li deien: “Lina Panxolina”, per la panxeta que tenia. O bé: “Lina tarongina”, pel color dels seus cabells (era pèl-roja). Amb el quadern màgic tot allò va canviar per a Lina. A benefici seu, clar. O almenys això era el que pensava ella... I és que amb aquell quadern podia canviar la realitat!! Com? Molt fàcil!! Si Lina dibuixava alguna cosa, la realitat es transformava. Sí, sí! Com ho heu sentit! Amb el quadern màgic, Lina podia transformar la realitat tant com li venia de gust. Que mole no? Això ho va descobrir ella una mica per casualitat, perquè les paraules de la dona misteriosa que li havia lliurat el quadern no li havien acabat de convèncer. No li havien fet ni fred ni calor. Ni fu, ni fa. Però va ser el cas que va dibuixar una libèl·lula al quadern i, quasi de seguida, ipso facto, en va eixir del quadern... una libèl·lula!!! Sí! Una libèl·lula! Un parotet, que també en diem!! Quin quadern més màgic! I quin poder més increïble que li havia caigut a les mans! Faria el món com ella voldria, i no com havia estat fins ara! Dibuixant-lo al quadern!! Així, sense més. Que fàcil no? O no tant fàcil... Perquè tot depèn de l’ús que en fem, de les nostres virtuts... Però aquesta és ja una història que heu de llegir vosaltres mateixos, si no no tindria gràcia. I de veres que us dic que, si la llegiu, us agradarà moltíssim!          
Una altra història bonica que va escriure aquesta xiqueta, aquesta dona ja, contava l’aventura de Marc. De Marc Fullana. Un xiquet de Muro d’Alcoi, d’ací del Comtat. Marc era un xiquet entremaliat a qui agradava molt jugar al futbol. Li agradava tant que era capaç de reballar l’entrepà per a centrar la seua atenció en el joc. A més, com que era porter, com havia de parar els xuts si tenia les mans ocupades? A fer la mà l’entrepà, tu! Un dia, però, que intentava encistellar la berena en una paperera, se li va aparèixer de sobte un vagabund... Bo, ell va pensar que era un vagabund, però en realitat era un bruixot que, com no podia ser d’una altra manera, li va concedir un desig... Marc va vacil·lar molt i, després d’uns quants intents fallits, perquè demanava desitjos massa ambiciosos, el bruixot li’n va concedir un de ben impressionant: podria parar el temps quan voldria! Aquell va ser el desig perfecte! I és així com Marc, sempre que volia, parava el temps... i, mentrestant, mentre durava aquella aturada insòlita, màgica, podia transformar la realitat al seu gust. Prompte en va traure profit, d’aquell poder... però amb el temps es va adonar que aquell poder seu tan extraordinari sobre el temps se li podia girar en contra... com a la protagonista de l’altre conte, Lina Panxolina... Però aquesta és, també, una història que paga la pena que llegiu vosaltres, estimats lectors, perquè val molt la pena. Estan escrits, aquests dos llibres, amb un llenguatge exquisit. S’hi combina el llenguatge popular, amb frases fetes i dites ben valencianes, amb la dicció culta i molt treballada. No és fàcil escriure bé, ni tampoc adequar-se al llenguatge dels infants. La nostra protagonista hi excel·leix, en totes dues històries... Les del conte que us estic contant...  
Ací estan aquests dos llibres que no demanen pa. No demanen cap esforç extraordinari i, a canvi, us permetran gaudir de dues boniques històries. Històries que us remetran a mons màgics i que, de ben segur, us proporcionaran alguna moralitat ben profitosa, una ensenyança, un consell que us farà ben feliços. Llegiu aquests dos llibres tan bonics. I admireu-ne les il·lustracions que s’hi inclouen. Són també una delícia. Perquè aquestes dues històries, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps ens porten a mons paral·lels, mons que estan en la nostra imaginació, màgics, extraordinaris, tan bonics i tan reals, com la vida mateixa. Perquè, què seria de nosaltres sense la imaginació? Sense la ficció? 
Us assegure que Mercè Climent ha escrit dos contes molt bonics i molt ben fets. En done fe jo, que els llegits, i n’he gaudit com un xiquet, i me n’he enamorat sense pal·liatius, sense condicions, sense peròs, i n’estic ben content i feliç.
I conte contat, contes que cal llegir ja!"                         

Juli Capilla