Tot seguit reprodues l'escrit que llegí l'escriptor i amic Jordi Botella en la presentació de Somiant amb Aleixa al Cenre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 22 de novembre.
Jordi Botella, Mercè Climent i Vicent Luna
I
Molt abans que arribaren psicoanalistes i
surrealistes amb les seues cantarelles fabuloses, el gravat número 43 de la sèrie “Caprichos” de Goya ens féu saber
que “El sueño de la razón produce monstruos”.
Sobre la taula un home, al capdavall el propi autor del gravat, amaga el seu cap assetjat per la presència d’unes criatures que sota un aspecte
híbrid, entre rates penades i mussols, aletegen damunt seu. L’abandó del seu cos delata la impotència davant
l’amenaça d’aquells éssers que
envaeixen el seu cervell.
“Els somnis de la raó produeixen monstres”. Els
somnis de la raó són criatures que habiten l’altra cara de la lluna, presències
familiars que la nebulosa onírica emmascara, converses de despús-ahir que hui bramen com un eco
dins del túnel de la memòria,
resurreccions de la carn, escenes de la infantesa amb veus del present,
i experiències immediates llustroses
per la pols dels segles.
Més enllà d’interpretacions cabalístiques, quan en
obrir els ulls ens retrobem amb la realitat, en el fons agraïm el paisatge
familiar dels llençols i la llum
lleganyosa que talla els badalls de la persiana. No perquè fugim dels monstres
que fins fa una estona habitaven en
nosaltres, sinó per admetre que la nostra vida és un cóctel de màgia i vulgaritat, xerrameca i poesia,
enginy i perversió. Es a dir, com diu el celebre conte de Monterroso “al despertar el monstre encara estava allí” : la realitat
onírica és tan versemblant com la realitat immediata i, per tant, el “monstre”
forma part de la nostra existència. Per això es fa servir l’adverbi “encara”
que certifica la seua presència ahir, hui i demà.
Aleixa, la protagonista de la novel.la de Mercè
Climent i Francesc Mompó conviu amb aquest “monstre” que la fa viure experiències eròtiques. El seus somnis, però, no
acaben en el seu propi magí sinó que
provoquen la reciprocitat de
tots els participants, de manera que Aleixa
en retrobar-se amb ells en la vida quotidiana creu també haver compartit la mateixa experiència.
Aquest do, heretat de la mare i l`àvia, la fa viure
en un "estat constant de bipolaritat” (pàg.141). Aquest transtorn provocarà en
la protagonista una sensació de pànic ja que arribarà un moment en què va a
ser-li ben difícil destriar entre la realitat i el somni, i el que és pitjor:
viurà l’angoixa de preveure que aquest
somni condicione la realitat ja que les fantasies sexuals van a estar
condicionades per la reciprocitat.
Així, cada volta que Aleixa es trobe amb algun dels
participants en els seus jocs onírics
detectarà la complicitat o el recel, el desig o el xantatge. Tant farà,
doncs, que siga el cap d’estudis del col·legi,
les companyes de la botiga on guanya el sobresou o fins, i tot, els alumnes que
reben les seues lliçons, perquè al capdavall qualsevol persona serà susceptible
de compartir una experiència amb ella.
Aquesta circumstància farà que ens introduïm en un món en el què el mite de
Freddy Krugger -aquell assassí que executava les seues víctimes introduint-se
en els seus somnis-, esdevindrà
artefacte sensual en el que les cutxilles del montre d’Elm Street es
convertiran en llavis i mans perpetrant un sacrifici darrere de l’altre en
l’altar del plaer.
El pes específic d’una heroïna marcada per la
confusió i el dubte, compta com un dels grans mèrits de la novel.la. Front a
la linialitat característica de molts personatges del gènere eròtic, Aleixa
copsa, gràcies a les seues contradicccions, la càrrega humana que la fa
vulnerable i alhora versemblant. Els autors faran de la feblesa d’Aleixa la
seua carnositat: en cadascun dels jocs
ella es mostrarà incapaç de reaccionar. A voltes s’abstindrà, però,
d’intervindre-hi i, immòbil, -a meitat
de camí entre la creença de viure una fantasia
i la fascinació de descobrir un plaer que fins aquell moment
ignorava- es limitarà a presenciar
escenes que l’exciten; o fins i tot, es mostrarà, passiva, quasibé diria
inhibida, com si no acabara de creure’s que ella forma part d’aquell quadre on
els cossos s’alliberen en un frenesí
d’ombres i llums.
En certa mesura els somnis reviscolen el seu desig
adormit i la converteixen en una reina lúbrica. Cada volta que es desperta d’un
dels seus somnis, més enllà del penediment per sentir-se una partícep
involuntària o del plaer descobert, o del temor a l’encontre amb qualsevol dels
protagonistes, poc a poc se li va revelant una nova dona, una altra Aleixa que
ella retenia dormida en un atzucac del cervell. Ací el “monstre” de què ens
parlava Goya esdevé una criatura
nascuda per a la deliqüescència; el
“dinosaure” de Monterroso es convertirà
en una bacant mentre Freddy Krugger acaba essent una mantis religiosa sota els
braços de la qual tots voldríem dormir un somni etern.
II
Mercè Climent i Francesc Mompó mitjançant una
escriptura ben quallada en la què va a ser impossible distinguir una veu de
l’altra s’acaren a un univers complex en el què els clixés del gènere massa
sovint encotillen el llenguatge. Tots dos autors van a mostrar una gran
habilitat a l’hora d’ampliar el repertori a què, malauradament, ens ha
acostumat l’erotisme literari: un sota-cavall-i-rei mecànic i previsible. Ací no
hi ha prou amb jocs malabars ni
amb les pirotècnies que ens han
amollat uns films llastrats més que per mitjans econòmics restringits, per una
imaginació gallinàcia i un repertori
fossilitzat a mercè del botox,
tupersex, làtex i altres paraules acabades en "x” que semblen suggerir
concupiscència i només són, la gran
part de les voltes, paradisos de
cartró-pedra.
El recurs del “somni” per part dels nostres autors
permet trencar la rigidesa d’aquest univers a què ens han acostumat la
proliferació de músculs, cabells cardats, nyonyeria de seda, brofegada des de
dalt d’un taló d’agulla y aquí-te-cojo-aquí te-mato, pur reflex d’un món
precipitat per la urgència i la compulsió histèrica, on s’aprén l’anglès
en 1000 paraules o s’assoleix l’aparença
d’un Adonís amb quatre sesions de
gimnàs. La literatura, l’erotisme o la intel.ligència són una altra cosa: mai
en saps prou, per això tornes una i altra volta a acarar-te a la fulla de paper, al cos o a la reflexió com
l’assassí que sempre acaba per acudir al lloc del crim. El temps –ací
l’escriptura o les fantasies de la protagonista – afavoreixen les condicions
d’un temps dosificat que només va a la recerca d’un territori,que a l’igual que
lacreació artística o tot acte de refelxió,
només accepta una única llei que és la llibertat més absoluta.
Caldria destacar, a més, l’exaltació d’un llenguatge arrelat en una tradició com la nostra
crescuda sobre els camps lèxics que ens ofereix la flora i la fauna tractats
amb absoluta quotidianeïtat. Figues i
xones conviuen amb pardals i moniatos com una reivindicació del nostre
patrimoni natural.
Per damunt de tot, però, d’aquesta lexicologia que
revela el nostre atàvic esperit ecologista, subratlle una paraula
–pixorro- que ve a ser un símbol
indesxifrable tant de l’aparell masculí com d’una manera d’anar per la vida.
Amb el mot “pixorro” definim allò que penja entre les cames d’una manera
descreguda i pròxima; i també una forma de conducta –entre badoc, balòstia o
menfot - que respon a una metafísica espenjollada en la què haurem de destriar entre “estar pixorro” que
correspon a una situació provisional,
o “ser pixorro”, que defineix aquell que s’encabota una i altra volta en
el despropòsit. A pesar de la seua ressonància pejorativa valorem del “pixorro”
una resposta a la sacralització, la contundència o la cursileria amb que el sexe es tractat en els
llenguatges artístics. En eixa paraula
hi ha una mena d’escepticisme insòlit en un terreny com el del sexe, massa
procliu, als gestos grandiloqüents. Es
l’ambivalència de la paraula allò que permet conjugar el fal·lus amb la irreverència, el desig i la
quotidineïtat, el plaer i l’escepticisme.
Finalment, al costat de la reividicació d’un
llengatge desacralitzat tenim, gràcies al viatge eròtic d’Aleixa, l’experiència
espititual que li permetrà el coneixement d’ella mateixa a través d’una
consciència dormida que només se li revela en els somnis. A partir de
l’acceptació d’aquest univers latent dins d’ella, la protagonista entendrà les relacions sexuals d’una forma tan
desinhibida com ho és el llenguatge que fa servir el narrador. Es com si,
desproveïda de la culpabilitat que representa la mala consciència que provoquen les experiències oníriques, Aleixa
assumira que fantasia i realitat poden ser la mateixa cosa.
D’alguna manera Aleixa reivindica la funció
alliberadora de Morfeu, el déu grec dels somnis. Més enllà del seu ànim
enjogassat en provocar visions en els homes i en les dones mentre dormien, ell
es desplaçava amb unes ales veloces a qualsevol racó del món amb la intenció de
contribuir a què els mortals, encara que fóra per un sol moment, s’escaparen de les intrigues dels déus sobre
les seues vides. Mercè Climent i Francesc Mompó, a través del personatge d’Aleixa,
també afavoriran que els lectors trenquen amb les cadenes que la realitat
imposa al desig, perquè en la mesura que la imaginació no s’escape del camp
clos d’aquest univers gris que ens embolcalla, la fantasia eròtica es rovellarà
en la matexia proporció que la mediocritat i la perversió del poder va
rovellant dia a dia la nostra experiència quotidiana.
Per a a tal fi confie que Mercè Fullana i Francesc
Mompó, com ja han demostrat en aquest llibre -i espere que així ho continuen
en les seues creacions futures-, s’entesten en el repte de descobrir-li al lector, com han aconseguit
en aquest novel.la, un nou món com el que bategava en la imaginació de la
protagonista i, fins i tot si convé, els encoratge a que s’arrisquen com Morfeu
a desafiar Zeus quan aquest el castigà per revelar als homes quin era el seu
veritable destí.
Jordi Botella
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada