10.193 Escuma de mar, de Manel Joan i Arinyó

Aquesta novel·la la vaig adquirir a la Fira del Llibre de València, després de passar algunes hores amb l’autor a la caseta de Cento. Bé, la cosa és que era un dels pendents, i com sempre passa havia quedat arraconada per a l’estiu.
La novel·la narra el testimoni d’un ex-soldat republicà exiliat a França, Joaquín Mas Catalán, que va caure presoner de l’exèrcit alemany i fou deportat als camps de concentració de Mauthausen primer i Gusen després. Escuma de mar ens explicarà en primera persona el calvari que hagué de suportar aquest home al llarg de cinc anys de condemna. El mateix Joaquín va escriure les notes sobre la seua deportació, i coses de la vida, arribaren a les mans d’Arinyó que li ha donat, de manera magistral, forma de novel·la.
És una història que trenca el cor des de les primeres pàgines, on el lector quasi pot veure amb els seus ulls la crueltat amb què eren tractats els presoners als camps de treball –en realitat, camps de mort. En més d’una ocasió se’t salten les llàgrimes i se t’encongeix el cor, i en d'altres t’estremeixes pel terror i et bull la sang de ràbia.
No obstant tota la por, la crueltat i l’horror patits en uns cossos esquelètics i en unes ments plenes de desolació, Joaquín ens demostrarà que l’home és capaç de lluitar per la seva vida i per la seva llibertat.

De bell nou, una novel·la molt recomanable per al nivell de batxiller en els instituts.

ESCRIPTORS AL TERRAT

Ahir es tancaven les golfes del Centre Octubre de València fins al mes de setembre després de rebre a il·lustres de les lletres com Toni Cucarella, Francesc Bodí, Salva Company, Miquel de Palol, Montse Anfruns, Àngels Gregori, Marisol González, Teresa pasqual. Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni, Joan Pla i Pep Castellano, acompanyats sempre pel vicepresident de l’AELC al País Velencià i poeta, Ramon Guillem. Els autors que posaven fi al cicle d’Escriptors al Terrat d’enguany eren: Emili Piera i Alfons Llorenç, ambdós periodistes de professió i deixebles de l’art de la paraula.
Va ser una xerrada molt amena i divertida, carregada d’anècdotes i de curiositats, on el públic va tenir l’oportunitat de participar i interactuar amb els dos autors. Piera i Llorenç demostraren no sols ser grans dominadors del llenguatge escrit sinó també tenir una gran mestria per a narrar històries.
Així, per exemple, Piera ens explicà les dificultats d’ajustar un escrit al format d’una columna periodística o del dilema que se li presentava entre la forma i el fons de qualsevol article que escrigués. Llorenç ens parlà de la literatura epigramàtica, com ara les plaques de Planes que guarden la memòria dels seus personatges més il·lustres; de la rondallística i de la cultura popular que l’envoltà des de ben menut.
Un sopar al Restaurant Pomodoro de València tancava una vetllada deliciosa i servia de comiat als més adeptes. Envoltada de grans escriptors i poetes de la nostra llengua com Ramon Guillem, Gemma Pasqual, Francesc Mompó, Josep Ballester, Isabel Robles, Jaume Pérez-Muntaner, Alfons Llorenç... se’m desenquetava el cuquet que fa anys que viu dins meva i que cada dia que passa creix més i més: el de l’escriptura. Aprofite per desitjar-vos un bon estiu a tots.

Més informació en el següent blog.

Ulysses i el fantasma foraster

Ulysses i el fantasma foraster (Ed. Perifèric), és l’obra amb què Toni Cucarella rebé el Premi de Narrativa Juvenil Benvingut Oliver de Catarroja 2006 i el Premi Samaruc 2007.
Qui no coneix el gran poema èpic d’Homer on es narra l’odissea d’Ulisses per tornar a la seva estimada pàtria, Ítaca? En aquesta novel·la, Toni Cucarella basteix la peculiar odissea del seu personatge, també anomenat Ulysses –però amb y, com en grec, perquè ell voldria ser com un grec errant que anhela tornar un dia a la seva enyorada terra d’Ítaca–, mantenint-ne constants paral·lelismes amb l’obra original. Així ens retrobarem amb Polifem, Eulàlia, Cassandra, Orfeu, Samsó, Posidó, Nausica o Aquileu, entre d’altres personatges.
La novel·la narra la història entre Ulysses, un rodamón sense pàtria ni destí, i Aquileu, un fantasma que busca amb desesperació algú que porte les seves despulles al lloc on va nàixer. Ja he comentat que el llibre està ple de referències mitològiques, però aquesta apassionada novel·la tracta altres temes com el de la immigració, la pobresa, l’amistat, la solidaritat... tot jaspiat d’un realisme màgic que recorda les obres de Juan Rufo i que no és la primera vegada que empra, de manera magistral, Cucarella. Però no només és un conte preciós, ja que trobem literatura en estat pur en cada pàgina: una melodia que res hauria d’envejar a l’hexàmetre dactílic d’Homer, un lèxic ric amb el sabor de la terra, agilitat i frescor en la narració, la ironia tan pròpia d’aquest autor que de vegades frega l’humor més negre...
Però si hi ha un valor que destaca per damunt dels altres és la necessitat de reivindicar els nostres orígens i la nostra identitat col·lectiva: llengua, cultura, història... Cucarella ha escollit una cita de L’Odissea d’Homer per definir-ho perfectament: Al món no hi ha res que sigui més dolç que la pàtria d’un i els pares d’un, baldament s’habiti una casa rica, al lluny, en país estrany...
Lectura molt recomanable per a 2n cicle de la ESO i Batxiller.

Si voleu fer un tast de l'obra cliqueu ací.

Retorn a Hansala

“Retorn a Hansala” és una pel·lícula dirigida per Chus Gutiérrez i protagonitzada per José Luís Garcia-Pérez i Farah Hamed. La història que es narra està basada en fets reals: l’enfonsament d’una pastera en les costes de Rota a principis de dècada. La directora marida perfectament la ficció amb el documental i ens mostra, sense embuts, la vida al Marroc i la desesperació de les famílies que no troben més solució que enviar fora de les seves fronteres als seus homes més joves. També queda retratada de la manera més objectiva la manera d’actuar de les màfies i dels empresaris dels tanatoris.
“Retorn a Hansala” ens mostrarà la mateixa història des dels ulls dels dos protagonistes: Martín, un empresari funerari que pretén fer negoci amb el que ha succeït, i Leila, germana d’un dels morts.
El resultat és una pel·lícula crua i entranyable alhora. Crua no perquè la directora ho haja plantejat així, sinó perquè s’aproxima moltíssim a la realitat. Milers de joves africans que paguen milers d’euros per pujar a una pastera i intentar arribar a les costes d’altres països, amb la gran espasa de Damocles al damunt de si ho aconseguiran o moriran en l’intent. El personatge de Leila explica perfectament els sentiments d’aquesta gent: vivim sense aigua, sense llum, sense diners... sense somnis. Us imagineu una vida sense somnis? I entranyable perquè ens deixa una espurneta d'esperança i d'alguna cosa que s'assembla a la felicitat.

Com l’Angèlica

“Potser l’instrument musical de l ’angèlica va desaparèixer, però la força de la bellesa va seguir altres camins. Si més no, sempre ens queda una mica d’orgull. El mateix que ens fa llegir, veure, escoltar, escriure. I que ens fa sentir, i saber-nos vius, tot i cert inevitable regust amarg al fons, com un solatge de tristesa”.


Aquest és un fragment del llibre que enceta la meva llista de lectures per a l’estiu: Com l’angèlica de Ramon Guillem, i que en certa manera s’aproxima al seu argument. Amb l’estructura del diari (però sense dates), i a través d’escrits no gaire extensos i replets de melodia poètica –potser com la de l’angèlica–, trobem una maregassa de sensacions i de pensaments íntims de l’autor: des dels petits plaers més quotidians, com el dolce far niente; fins a les reflexions més excelses envers la música, la poesia, la pintura, l’amor, els records, els amics...
Podem arribar a conèixer a l'escriptor llegint aquestes pàgines: hedonista empedreït que s’estima per damunt de tot la vida i també les coses belles que hi habiten, poeta de la glorificació i el goig de ser, poeta entusiasta de viure amb plenitud amb tot allò creat.
La lectura també ens rebel·la el sentiment de por del poeta. La por al silenci i quietud perpètues, la por a l’obscuritat immensa del no res, la por a la gran Dama temuda que tot ho pot. No obstant això hi deixa un alè d’esperança: el record ens farà immortals, la lectura d’un poema ens tornarà a la vida, la visió d’una obra d’art no deixarà morir del tot al seu creador, una melodia farà que ens retrobem amb el seu compositor. Guillem en una pregària que vol ser veritat ens diu: És així! Serà així! Ho vol així per tots els absents, però sobretot per ell mateix.
Amb aquesta lectura se t’encomanen unes immenses ganes per llegir, per escoltar música, per estimar, per aprendre, per conèixer... En definitiva... per viure!

Han parlat també d'aquest llibre Pep Castellano i Francesc Mompó.

Repte literari

Al bloc de Tibau es proposa un nou repte literari. No sé per què, però aquest cop m'he decidit a participar. Proposava fer un microconte (mínim 60 paraules) i el tema era concretament la imatge que hi apareix. Però ací no acaba la cosa, per a res s'ha d'emprar la lletra i. Encara esteu a temps de participar. Aquest és la meva proposició:

"T’observe recolzada majestuosament a la paret, carregada amb dos basquets d’agradoses menges. Dreta davant meu, com esperant-me, amatent.
Recorde els nostres passejos de tardor per les travesses muntanyenques, a la vora de la mar. Em vénen ganes de notar altra vegada el frec del vent al rostre, l’olor de la sal, l’aroma de la pebrella fresca. Em vénen ganes de tu, de nosaltres dos, tot sols.
El teu esguard, com no, m’enxampa. Em demanes, plena de blau, que t’agafe de bell nou de la mà. Et mors perquè et toque, t’acarone, t’abrace. Em pregues que et traga del costum absolut, monòton. Et promet que tornarem pels vells senderols. Però haurà de ser una altra vesprada. Ara plou. Per res del món vull que el blau es torne rovell, tampoc que les teves passes es tornen lentes. Et vull alegre, esplendorosa, plena de tu".

Coses de nens (III)

Per què els nens són tan tan escatològics?

Ahir em moria de riure quan la meva germana em contava la següent anècdota...

Sevilla. El Rocío. 40º. Dones devanides amb els seus vestits d'andalusa, amb les llunes de colors i els ornaments de plàstic; cavalls cansats de suportar el pes de les parelles de genets, molts ja entrats en anys i, sobretot, en quilos; bous arrastrant carretes desbordades de gent i i de menges; homes custodiant els seus animals i les seves femelles... Barrets, ventalls i garrots. Tota una aquarel·la colorista, podríem dir-ne costumista.

Doncs bé, la meva neboda amb tot només se sentia atreta per les bonyigues dels cavalls i les pandocaes dels bous. Resseguia els camins que feien al seu pas i les peculiars formes que tenien. Però el millor fou quan arribà a l'excrement d'un bou vell i cansat, aprecià les restes de farratge del que s'alimenten i cridà:

-Mamà, mamà! Esa caca tiene hasta raíces...

I allí estaven mare i filla morint-se de riure davant l'excrement de l'animal.

No sé jo com s'ho prendien els folklòrics allí presents.

Presentació Solatge de Jaume Pérez Montaner

Ahir li tocà el torn al poeta en majúscules: Jaume Pérez Montaner presentava el seu últim poemari Solatge a la Casa del Llibre de València. Ja havien passat 13 anys des que publicara el seu últim títol: L'oblit. Massa temps de silenci, o potser només una penyora per tornar a assaborir els versos de Pérez Montaner que renaixen, com l'au fènix, del seu solatge.

L'acte fou presentat magistralment pels poetes i amics Ramon Guillem i Marc Granell. Pérez Montaner ens recità alguns dels poemes del recull i d'altres inèdits. Fou molt emotiu sentir la veu del poeta recitant els versos de Ritme, poema dedicat a la memòria de Manel Garcia i Grau. Aprofitant els resultats de les últimes eleccions al País Valencià, Francesc Mompó llegí el poema Que sempre torna, abans, però, no s'estigué de dedicar-lo a "totes les gavines, excepte les de la mar i a un bon ramell de capolls".

Entre els assistents, un bon grapat d'escriptors i de poetes com ara: Manel Rodríguez Castelló, Begonya Mezquita, Lluís Roda, Marc Granell, Toni Cucarella, Albert H. Xulvi, Eusebi Morales, Salva Company, Josep Ballester, Ramon Guillem, Francesc Mompó, Isabel Robles...

Després d'unes copes de cava i de les dedicatòries del poeta abandonàrem la llibreria. Com ja va sent costum un grupet de nosaltres ens n'anaren de sopar per la zona. Els pronòstics fets durant la presentació de El llibre dels adéus, de Isabel Robles s'acompliren més o menys: en la presentació de Robles hi hagué més afluència durant l'acte; però en la de Pérez Montaner més gent s'apuntà al sopar. Malgrat estar asseguts al cantó de la taula gaudírem d'allò més de l'àpat, però especialment de la companyia.
A l'endemà tenia examen de català, però vaig preferir viure la literatura que estudiar-la. Una nit deliciosa.
Per veure un altre punt de vista o altres fotos i vídeos cliqueu ací.

En español, por favor

L'altre dia al voltant de les 2 del migdia sona el telèfon. El primer que pense és que l'hora és bastant intempestiva, a eixes hores la gent honrada està dinant. Bé, el despenge i una veu melodiosa de plàstic em pregunta per "Franchés Món..." Li costa pronunciar-ho. Ni tan sols acaba de dir el cognom. Si haguera sigut Paul Newman o Arnold Schwarzenegger no haguera tingut cap inconvenient en esforçar-se una mica més. Imagine que es refereix a Francesc Mompó així que li conteste que no està. Ella no perd el seu posat de comercial, perquè no falla, esta gent sempre actua de la mateixa manera. S'identifica per fi, és de Carrefour. Em pregunta quan el podria localitzar. Imagine que serà per alguna enquesta o alguna cosa d'estes. No li penge perquè a Carrefour anem sovint a comprar, així que un poc seca li conteste que no ho sé, que potser per la vesprada. I ella em diu: "¿què? no la entinedo!" Li ho torne a repetir com si fóra de preescolar. "I-ma-gi-ne que per la ves-pra-da". Torna-li, "no lo entiendo, dímelo en español". I ja farta que em tocara allò que no sona li dic: "Mira, jo a tu tampoc t'entenc però intente fer un esforç!" Irònicament em diu que sóc molt educada, em desitja bon dia i em penja, plena d'orgull, el telèfon.

És clar jo sóc la maleducada per parlar en la meva llengua i ella que em telefona a casa a les dos del migdia, quan jo no l'he cridada, per alguna cosa que de segur no m'interessa, que destrossa el nom de la meva parella, que em pega amb la seva bandera d'imperialista... Com li hauríem de dir a ella?

El pitjor de tot açò és que ella es quedaria tan fresca, però a mi em rebolicà totes les entranyes, i és per això que fins i tot li dedique un post en el meu blog.

PREMIS SAMARUC 2009

Manel Alonso, amb l'obra Conta'm un conte (Ed. Brosquil) i Salvador Damià Insa, amb Mort d'un interí de secundària (Ed. Marfil) han estat els guardonats dels Premis Samaruc en les modalitats infantil i juvenil, respectivament. Aquesta distinció instituïda per l'Associació de Bibliotecaris Valencians arribava a la 17a edició, i com cada any es valorava el millor llibre editat escrit en català al País Valencià.

L'acte tingué lloc ahir dia 5 de juny en l'hotel Beatriz-Rey D. Jaime de València, on acudiren més d'un centenar de persones i on es congregà gent dedicada a les lletres des de qualsevol àmbit: poetes, escriptors, editors, llibreters, bibliotecaris... Tot s'ha de dir que el sopar no estigué a l'altura de l'hotel i de l'acte.
També es lliuraren el Premi Bibliotecari de l'any, per a Mª Salut Cubells i el Premi d'Honor de l'ABV, al gran Sento Beguer.
Ramon Guillem fou l'encarregat de pronunciar el discurs homenatge a Sento, on féu tot un recorregut per les seves peripècies i les seves vivències. Un escrit ple de mestratge, amb pinzellades d'humor i d'ironia, això sí, ple d'emotivitat, i amb una clucadeta d'ull per a tots els escriptors i poetes assistents. I és que, per a sorpresa general, jaspià tot el text amb fragments i versos de tots i cadascun d'ells: Francesc Mompó, Jaume Pérez Muntaner, Isabel Robles, Toni Cucarella, Vicent Penya, Salva Company, Enric Monforte, Gemma Pasqual, Alber Hernández Xulvi, Eusebi Morales... Bravo Ramon! I qui necessita micro amb una veu i una personalitat com la de Sento! Amb les seves paraules acabà d’arrodonir el parlament de l'amic Ramon, provocant en més d'una ocasió la carcallada del públic. Gemma Pasqual tancà l'emotiu acte fent al·lusió als lectors més joves (i no tan joves), sempre amb la seva simpatia i amb aquella llum d'il·lusió a les ninetes. I jo vaig estar allí. I, de bell nou, vaig tindre l'oportunitat de formar part (o ser-ne testimoni) d'un trosset de la història cultural del nostre petit país.
Si voleu un altre punt de vista feu clic ací.

Els primers gestos del verd, premi La rosa de paper de La Florida

Ahir 3 de juny es va celebrar l'acte de lliurament dels premis La rosa de paper a la sala d'actes del centre Florida de Catarroja. I jo vaig ser una de les guardonades, concretament guanyadora de la categoria D de narrativa (la d'universitaris), amb el conte Els primers gestos del verd. Estic especialment contenta perquè el vaig crear pensant en mon pare. De fet el títol fa referència al primer vers d'uns dels seus poemes, que també li serveix d'epitafi: Ja trenquen els primers gestos del verd.

En aquest relat, Alba de 7 anys crearà un món ideal -segons el seu parèixer- a son pare que acaba de morir. La seva innocència de xiqueta donarà lloc a un univers impossible, de vegades absurd, de vegades entranyable... però sempre impregnat del sentiment més naïf.

No puc compartir el relat amb vosaltres perquè es publicarà a la col·lecció So de Lletres de Florida edicions pròximament, però adjunte el dibuix que Àgueda em féu per acompanyar el relat.

És el nostre petit homenatge per a tu, pare. Si voleu un altre punt de vista feu clic ací.

Tres triángulos!

Aquest cap de setmana vam estar a Alcoi. Passejant pel carrer de L'Albereda (d'aquest nom també faré un post que ben bé s'ho mereix) vaig observar que estranyament el forn Dulces Hispania resistia el pas del temps. I em va vindre al cap una anècdota d'infantesa, dolça ara des del record, però un poc traumàtica en aquell temps.

Ma mare quan no tenia temps de fer-nos l'entrepà per al col·le, li donava diners a la meva germana major perquè comprara el desdejuni per a les tres. Així que abans d'entrar al col·le entràvem a aquest forn en qüestió i sempre es repetia la mateixa escena:

- Tres triángulos! -deia la meva germana, com una sentència, sense opció de rèplica (llavors parlàvem castellà).

De vegades volíem una palmera, un cocotet o unes rosquilletes, però sempre acabàvem menjant-nos el triangle a l'hora de pati.

I li ho comentava a Paco quan passàvem per davant de la pastisseria, i em diu tan natural, "I per què no li déieu que volíeu una altra cosa?" I em quede pensant i senzillament li conteste: "Doncs perquè era (i és) la major". I punt. No hi havia més. Com anàvem a rebel·lar-nos davant l'autoritat d'una germana major. Eixa opció no hi existia. Almenys en aquell temps.

Un petonet Àgueda, segur que per això sortí allò de "las niñas triángulo".

La sèrie en majúscules: VIENTOS DE AGUA

Aquesta sèrie s'inicia en 1934 amb la història de José Olaya (Ernesto Alterio), un asturià de 19 anys que treballa amb el seu pare i germà Andrés en una mina de carbó. Un dia ocorre un escapament de gas i Andrés demana al capatàs que deixi sortir als treballadors, entre els quals hi havia nens. El capatàs desestima la petició i Andrés desobeïx l'ordre de tornar al treball, evacuant als miners; no obstant això, resulta mortalment ferit en un enfonsament. José i el seu pare aconsegueixen dur a un agonitzant Andrés a sa casa, on mor envoltat per la seva família. Aquesta mateixa nit, José decideix esclatar la mina en venjança i després de fer-ho, es perseguit per la Guàrdia Civil. Sa mare li demana que s'exiliï en Argentina amb els diners que tenia estalviats el seu germà mort i adopti la seva identitat. José mantindrà en secret la defunció del seu germà i es farà cridar Andrés pels seus futurs amics i família.

Paral·lelament, en 2001, el fill menor d'un envellit José (Hèctor Alterio), Ernesto Olaya (Eduardo Blanco) és un arquitecte sense treball que sofreix la crisi econòmica d'aquest any. Juntament amb la seva esposa i fills, decideixen emigrar a Espanya, però el denominat Corralito bloqueja els seus dipòsits bancaris impedint-li comprar quatre passatges d'avió. No obstant això, el seu pare li ofereix diners suficients perquè viatge sol. Ernesto es trasllada a Madrid, on coneix a Ana (Marta Etura), una cambrera de 20 anys que l’ajuda a instal·lar-se en un apartament compartit amb Mara (Angie Cepeda), una jove immigrant il·legal colombiana. Ernesto observa com els seus plans de progrés s'enfonsen davant una lenta burocràcia espanyola i les restriccions i xenofòbia que sofreixen els immigrants. A pesar d'això, menteix a la seva família sobre la seva veritable situació, fent-los creure que viu sol i amb bones expectatives de treball.

Així comença la sèrie Vientos de agua dirigida per Juan José Campanella (director de pel·lícules com El hijo de la novia, El mismo amor, la misma lluvia... Malgrat els premis obtinguts i l'èxit obtingut a Argentina, no podem dir el mateix de la sort que tingué ací. Tele5 va emetre 4 dels 13 capítols que la formen i deixà de fer-ho perquè les audiències anaven en davallada. Jo considere que Vientos de agua és la millor sèrie de TV que s'ha fet mai i que costarà que, coma mínim, s'iguale: un repartiment espectacular, dues històries apassionants, una fotografia meravellosa, un guiço impecable... I és que cada capítol té la força, la versemblança i la dignitat d'una bona pel·lícula.

La meva experiència: l'he vista dues vegades (i sé que vindrà una tercera), he parlat d'ella i li he fet tanta difusió com he pogut, he passat vesprades mirant fins a 3 capítols seguits, enamorant-me de tots i cadascun dels personatges, m'he rist i he plorat... En definitiva, una mica més de 13 hores de bon cine amb els sentiments a flor de pell.

I-M-P-R-E-S-C-I-N-D-I-B-L-E!!!