dimarts, 26 de novembre del 2013

EL LLAÜTISTA I LA CAPTAIRE, DE JORDI LLAVINA



Què tindran els llibres de Jordi Llavina que sempre els llegesc dues vegades seguides? Ara és el torn d’El llaütista i la captaire (Amsterdam Llibres, 2013), el seu darrer llibre publicat, que aviat deixarà de ser-ho perquè Contrada, recull de sonets dels que ja he llegit –i, és clar, rellegit– algunes joies, demana pas amb força.  

Si Vetlla, anterior llibre del Llavina, era un poemari (o poema) amb sabor de novel·la, en El llaütista i la captaire ens trobem davant d’una novel·la amb regust de poema. Pel llenguatge, pels ritmes, pels silencis. Ara, però, és el mateix autor qui butxaqueja –terme ja utilitzat en Vetlla– per oferir-nos una història fascinant i colpidora, on les relacions amoroses que s’hi plantegen s’abracen i desabracen en el record, en la paraula. 

La veu narradora omniscient es combina amb elegància amb la veu interior del personatge principal, el Marc, de manera que ens acostem a ell de prop o de molt a prop, tan a prop que acabem estant dins d’ell, sentint com ell, sent ell. Viatgem amb ell a través del temps, a un passat llunyà i a un altre de més recent, dos passats habitats per dues dones importants: la Bel i la Clara, dos personatges exquisidament treballats que se’ns tatuen a la pell de l’anima i dels que, també, arribem a enamorar-nos. L’autor ens dibuixa un triangle atípic, on els vèrtex només coincidiran en l’espaitemps del pensament. 

Mitjançant un mecanisme complex –com els emissors engegats dins el pit de les llúdrigues per controlar-los els moviments i els hàbits– s’entrellacen dues històries d’amor, des dels primers ciments fins a l’enderrocament de totes dues relacions. Dues històries que s’inicien amb el bateig de l’aigua i que s’aboquen a l’ull del lector amb continus paral·lelismes i contrapunts farcits de simbologia: la salvació d’una nina elegantment vestida i de nom Elisenda, front a una altra despullada fins i tot del seu nom, amb un destí molt més trist; uns pètals caiguts i recollits a la mateixa església però amb la distància que només dóna el temps; la promesa als cabells fermes i rossos de la Bel front a l’animalitat dels cabells negres de la Clara; el tacte de les dues absències en un santjordi gravat en fusta; una telefonada imprevista que uneix el mateix dia els noms de les dames extraviades... I dos personatges –el llaütista i la captaire– que es colen en la història sense previ avís per canviar el rumb de totes dues relacions, constatant les diferències d’una i la mort definitiva de l’altra. 

Novel·la que flirteja en molts moments amb el gènere del dietari. L’autor s’amaga darrere de la màscara per oferir-nos una mica més d’ell. És aquest un llibre, com ja ens té acostumats Llavina, ple de referències a la literatura (Iannis Ritsos, Hölderlin, Ausiàs March, Thomas Bernhard o Julien Gracq) i a d’altres arts, com ara el cinema (Méliès) o la música (Clem Snide). Però també jaspiat de reflexions personals i descripcions de ciutats evocades. 

L’autor ens proposa un joc d’espills on s’emmiralla el compromís amb la pèrdua i el desencís. El lector acaba esdevenint una mena de déu que observa una colla d’homes atabalats, amb uns emissors dins el pit que van deixant rastre del seu pas en la fosca i el silenci de l’univers. 


11 de novembre de 2013

dimarts, 19 de novembre del 2013

SERÉ MAR, EL MEU PRIMER POEMA MUSICAT




"Seré mar" és i serà sempre el meu primer poema musicat. Joan E Castells (Petit) i jo coincidim en què ha resultat una cançó bellament senzilla (o senzillament bella), on quatre mans -les de Toni Sánchez i Juanjo Tur Phonos- ballen una dansa de tecles simultànies. I per si no fos prou la màgia, la mallorquina Mar Oliver li ha donat llum i color. A l'enllaç podeu escoltar el resultat. 


SERÉ MAR

Les ones em porten la teva rialla de nen enjogassat 
i la teva veu d’home que ja no vol plorar. 
Em vestiré de sal i d’arena i seré mar, 
em submergiré en els teus mots i me’ls beuré: 
a glopades, amb ànsia jovenívola; 
lentament, amb fruïció d’amant experimentada. 
I ballaré aquesta dansa obsessiva 
que comença i acaba en tu: platja i horitzó. 

I si voleu escoltar (o comprar) el disc LLENYA PRIMA sencer, només heu de prémer aquest altre enllaç:

http://petit.bandcamp.com/

dijous, 14 de novembre del 2013

Emocions a l’ànima de la pell amb la I Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi




Han estat més de set hores de projecció de curtmetratges i documentals, d’exposicions fotogràfiques, de col·loquis... Temps de compromís amb la realitat que ens envolta, en ocasions difícil i dramàtica. Ens avançava l’artífex d’aquesta I Mostra de Cinema Social, el director de cinema Vizen G. Hernández, que veuríem projectes molt variats i de molta qualitat. I així ha estat.Mesos enrere li dolia haver de triar només trenta mirades de les quasi dues-centes que li arribaren. Mirades que han vingut des de tots els indrets del món. Mirades que es tanquen al crit i mirades que s’obrin a l’esperança. Mirades sempre compromeses, com correspon a la temàtica escollida per a aquesta I Mostra de Cinema, que es reflecteixen en d’altres mirades, les de l’espectador. Hem pogut visualitzar, en diferents punts de la ciutat (Casa de la Cultura, seu de la FAVA, seu de la UNESCO, Centre Social de la Zona Nord...), treballs que ens han parlat de violència de gènere, de l’abús infantil, de l’exclusió social, de la solitud i l’oblit, de la malaltia, de la problemàtica econòmica o dels desnonaments bancaris. No tot ha estat, però, foscúria, car hem trobat un xic d’esperança en alguns treballs de solidaritat i d'integració.


Com a bon director de cinema Vizen G. Hernández prefereix situar-se darrere les càmeres, en tot moment ha volgut llevar-se tots els mèrits i deixar ben clar que la vertadera protagonista ha estat aquesta xicoteta mostra que s’ha fet immensa per la il·lusió, les ganes, la passió que han posat tota la família que l’han format. Cal felicitar el creador d’aquesta iniciativa que ha aconseguit posar-nos les llàgrimes a la boca dels ulls i les emocions a l’ànima de la pell. Però també a d’altres persones que han treballat de valent. I és que aquesta I Mostra de Cinema Social no hagués estat possible sense l’immens treball de producció de Jose Vicente Tomás, ni l’ajut impagable d’Aroa Mira i Maria Llopis, de les regidories de Benestar Social i de Turisme. 

Però no són els treballs presentats, els organitzadors o els guardons rebuts el que han fet important aquesta I Mostra de Cinema Social, sinó el públic, totes i tots els que us heu assegut a la butaca amb la pell girada del revés disposats a deixar-vos furgar les consciències i les emocions. A mesura que avançaven els dies, la sala on es projectaven els curtmetratges s’omplia amb més gent. Ha estat molt emocionant veure tantes llàgrimes als ulls i tants aplaudiments al palmell de les mans.


La Mostra de Cinema Social nasqué com un projecte –i també un repte– a llarg termini, ja que el desig de creadors i organitzadors és que cresca i es faça gran, i que en pròximes edicions es puguen fer encara més coses. No més projeccions sinó major nombre d’activitats que vagen en paral·lel amb la Mostra i que d’una o altra manera l’espectador participe activament. L’objectiu final és, per tant, activar la tasca social amb el temps, cosa inviable en una primera edició.


Dissabte passat es posava la cirereta a aquest gran pastís cuinat a foc lent, amb bons ingredients i molt d’amor, els tres elements necessaris per assolir els millors sabors, textures i aromes, i tenia lloc una senzilla gala de clausura on es lliuraven els premis en les seves diferents categories. Les emocions destil·laven més emoció. El jurat encarregat de valorar els treballs d’aquesta primera edició ha estat format per un grup de persones pertanyents a diferents àmbits de la societat: teatre, cinema, música, periodisme, educació... amb la passió pel cine com a punt d’unió: Rosanna Espinós, Pepa Miralles, Empar Devesa, Maria José Valls, Raül Moncho, Rafa Gisbert, Andeka Rekoetxea i Reme Martínez Gisbert, que actuà com a presidenta.


Hi havia un total de nou premis que es repartiren de la següent manera: Premi a la millor figuració en produccions de la província d’Alacant per a Juan Castro; premi al millor guió per a Un lugar mejor, de Marisa Crespo Marín; premi al millor documental per a Una vida inesperada, de Gaizka Urresti; premi al millor curtmetratge amb una duració inferior a quatre minuts, per a Un lugar mejor premi al millor curtmetratge amb una duració superior a 4 minuts, per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares; premi a la millor actriu per a Asunción Balaguer, pel seu paper en Abstenerse agencias de Gaizka Urresti; premi al millor actor per a Pedro Garcia Oliva, pel seu paper En Mal Estado d’Hermanos Delicado; reconeixement honorífic al treball en favor de les produccions cinematogràfiques de la província d’Alacant per a Fernando Montano; i, finalment, premi del públic al millor curtmetratge per a Mi ojo derecho, de Josecho de Linares.



Després de mesos de treball, d’una setmana especialment frenètica i un merescut dia de descans, ja es comença a preparar una nova edició de la Mostra de Cinema Social Ciutat d’Alcoi. Al llarg dels pròxims mesos tornaran a projectar-se curtmetratges i documentals, es prepararan exposicions, xerrades, etc. Abans però, recordar que el dia 15 de novembre a l’Escola Belles Arts (Edifici Viaducte) hi haurà la projecció i posterior col·loqui del documental Yo fui un Vietcong d’Alfonso Martínez i del documental Fron Daun Till Dusk de Basak Calioglu.


12 novembre de 2013

dilluns, 11 de novembre del 2013

PLORANT VERSOS ESTELLESIANS


Llegint i plorant els versos de Vicent Andrés Estellés el passat 2 de novembre a Muro. A la guitarra, de manera bella i improvisada, Andreu Valor. Vaig veure llàgrimes als rostres, mentre engolia les meues pròpies... 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...