El carrer els jocs

No fa tant de temps, els xiquets eixien al carrer a jugar. Ai las! Els jocs al carrer i el carrer dels jocs. Ara, però, a les ciutats i als pobles grans l’augment de cotxes i el tipus d’edificació s’han encarregat d’empresonar la infantesa als pisos, dotats, això sí, de qualsevol tipus de tecnologia amb capacitat per distraure’ns un bon grapat d’hores.

Recorde que va ser als carrers de Muro on vaig dibuixar el meu primer sambori –enxanc que li dèiem nosaltres– que aniria perfeccionant, juntament amb la punteria i l’equilibri. També mon pare ens va ensenyar a mi i als meus germans a jugar a Cagalló tornaló, un joc divertidíssim amb el to just d’escatologia que tot bon valencià aprecia. I és que els jocs, com a qualsevol tradició, s’heretava de pares a fills i s’estenien com la bromera. Curiosament a tots els pobles valencians es jugava als mateixos jocs, de vegades amb noms diferents. Com no, vaig fer navegar al llavador tots i cadascun dels vaixells de fusta que construïa amb escorça de pi. Tanmateix, un dia un cotxe em va envestir mentre patinava pels carrers buits i vaig saber que alguna cosa estava canviant. Pel moment era només un cotxe, però vindrien d’altres, molts altres. I és que el poble s’expandia sense remei. 

Jugar al carrer ens permetia relacionar-nos amb altres xiquets (de totes les edats) i també amb les seues famílies. Tots ens coneixíem al carrer i podíem confiar els uns amb els altres. Érem com una gran família. També ens permetia relacionar-nos amb el nostre entorn i conèixer-lo d’allò més bé: el tipus de vegetació, els cants de les aus, els diferents animalons, els paratges, les muntanyes... El carrer ens feia oblidar-nos de capricis innecessaris o de gelosies entre germans. Podem donar gràcies de tenir encara uns pocs jardins d’asfalt o parcs de ciutats, on els xiquets fan cua per pujar a un tobogan o es gronxen de manera obsessiva al crit de “més alt!, més alt!”. Amb l’entrada tan precoç dels xiquets a l’institut, l’únic “carrer” de jocs que els quedava –el pati de l’escola– també ha desaparegut. Els xiquets es veuen forçats a convertir-se en adolescents i el verb jugar passa a ser tan sols un exemple de verb de la primera conjugació.  

Jugar és tan antic com la vida mateixa. Des que un ésser humà naix, comença a fer-ho. Jugar ens permet (també a molts animals) assajar certes conductes socials, adquirir i desenvolupar capacitats intel·lectuals, motores i afectives. El joc implica, a més, gust i plaer, mai obligació de cap tipus, ni de temps ni d’espai. Són moltes les teories sobre l’origen del joc: fisiològiques, psicoanalítiques, d’autoexpressió, antropològiques, culturals, socials, cognitives, ecològiques... I molts els autors que n’han parlat: Herbert Spencer, Karl Gross, Stanley Hall, Shiller, Moritz Lazarus, Sigmund Freud, Jean Piaget, Jerome Bruner... Però el que és evident és que el joc revela en l’home una manifestació de llibertat. La conducta lúdica és la que permet a l’home expressar lliurement la seua personalitat, per més que haja d’estar subjecte a una sèrie de normes, les quals de cap manera coarten aquesta llibertat. L’individu, en abandonar-se a la realització d’una activitat plaent, oblida les seues tensions i exterioritza el seu més profund sentir i, en definitiva, la seua manera de ser, les seues emocions i sentiments més ocults.

Sense adonar-te’n, et vas fent gran i t’oblides de jugar, i un dia llegeixes Rayuela de Julio Cortázar i t’emociones recordant-te quan dibuixaves números i línies de clarió al carrer, quan llençaves la pedra més redona i plana que havies pogut trobar, ara a un número ara a l’altre, i avançaves coix-coix fins al cel, fins a la infantesa perduda. No solament la teua, sinó la dels xiquets d’ara i la de tots els que han de venir. 

Escrit publicat al Llibret de la Falla

Sagrada Família Corea de Gandia 2016

Rutes de llegenda: Alcoi, ciutat del Nadal

Il·lustració de Maria Rubio Tortosa

Enguany ha decidit canviar els Tiernapojat pels Reis d’Orient; el dialecte arcaic d’Oulu pel valencià que es parla a Alcoi; els personatges d’Herodes, el Rei dels Moros, Knihti i Mänkki, per Melcior, Gaspar i Baltasar; les espases i l’estrella, per l’or, l’encens i la mirra; i els vestits austers i blancs, per teles coloraines molt més riques. Principalment ho fa per treball, però també per plaer. Li sembla fascinant pertànyer al Comitè de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i ser testimoni directe de les grans meravelles que hi havia repartides arreu del món. 

Alcoi és una ciutat mediterrània envoltada de muntanyes, travessada per rius i barrancs, que havia tingut la necessitat de construir desenes de ponts per unir els seus barris. Ell n’havia sentit parlar per primera vegada amb motiu de la seua trilogia festera de Moros i Cristians. Fa poc, però, s’ha assabentat que aquesta ciutat també és famosa per una altra trilogia: la del Nadal. I justament ell és un dels vint-i-un membres que han de valorar si aquesta festa ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quina responsabilitat!

L’estada a Alcoi serà només de cinc dies, temps suficient per acudir a tots els actes i les desfilades importants i veure la representació d’un betlem de titelles que té més d’un segle. Anirà acompanyat d’alguns membres més del comitè, amb qui té molt bona relació, malgrat les diferències que existeixen entre ells pel que fa a l’origen, l’idioma i la manera de treballar. A diferència de la resta, ell encara no ha llegit ni una línia dels informes que parlaven d’aquesta festa que cal avaluar, ni tampoc no ha visualitzat cap imatge ni vídeo que la il·lustre. Ell prefereix fer-ho a la seua manera: la primera sensació és la que compta. Cal veure i viure, escoltar i sentir, fins i tot, tocar i tastar quan és necessari. 

En arribar a Alcoi els espera un grup de persones que els faran d’amfitrions durant els cinc dies. Els acompanyen a l’hotel perquè desfacen l’equipatge i puguen descansar del llarg viatge. Per davant tenen una agenda ben atapeïda: visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, reunions amb personalitats del món de la cultura i la política, dinars de negocis, assistència als actes més representatius del Nadal alcoià... 

Comencen amb una visita al centre de la ciutat. La Casa de la Vila llueix amb orgull el cartell de la CXXXI Cavalcada dels Reis d’Orient. La silueta d’una xiqueta retallada en la nit més màgica de l’any, l’emblemàtic pont de Sant Jordi que acaben de travessar al fons, i l’ombra de Ses Majestats els Reis a lloms de tres camells en primer pla. El regidor de cultura d’Alcoi fa l’incís que és més antiga que això, ja que està documentada des de 1885, cosa que la converteix en la més antiga no solament de l’Estat sinó del món. Els membres del comitè de seguida en prenen nota.

La plaça que queda just al davant, coneguda pels alcoians com la Bandeja està bellament engalanada amb dos escenaris nadalencs. Un els és ben familiar a tots, representa el naixement de Jesús, amb les figures de la Mare de Déu, Sant Josep, la mula i el bou. L’altre, en canvi, els és totalment desconegut. La regidora de turisme, a la pregunta Qui són aquells personatges tan estranys?, els explicà que pertanyen al betlem de Tirisiti, que tot just veuran representat al Teatre Principal, que queda ben a prop. Hi ha un bon grapat de gent fent cua, i és que tothom vol fer-se una foto amb Tirisiti, Tereseta, el sereno i l’auelo.  

Són els únics adults que entren sense la companyia de cap xiquet, però una vegada dins potser són els més innocents de tots. L’espectacle de titelles els deixa bocabadats, malgrat que no entenen què diuen els personatges, ja que els actors que els doblen empren una llengüeta metàl·lica, perquè les veus resulten més còmiques. El que sí que aprecien –i en prenen bona nota– és el maridatge perfecte entre els elements religiosos per tots coneguts amb d’altres populars i costumistes de la societat industrialitzada alcoiana de meitat del segle XIX, moment en què començà a representar-se aquest betlem. Els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l’escenari per mitjà d’unes guies. El paper de la narradora estimula la participació del públic (especialment l’infantil) que a tothora increpa el sereno per preguntar-li Quina hora és? o es burla de l’auelo amb la cançoneta Auelo, xixero, cara de putxero. 

Tantes emocions ja, i encara no han presenciat cap acte de l’anomenada trilogia nadalenca.

L’endemà, diumenge dia 3 de gener, toca veure Les Pastoretes, una cavalcada infantil on els xiquets vestits de pastors, uns damunt de carros engalanats, d’altres dansant, reparteixen caramels i papers amb al·leluies. Desfilen acompanyats dels seus ramats des del carrer de Sant Nicolau fins el Betlem vivent que hi ha a la Bandeja per obsequiar el Jesuset. 

Es palpa a l’ambient un estat general d’emoció i nerviosisme, i és que manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis d’Orient passegen per totes les localitats alhora –què voleu?, són màgics!– i reparteixen llum i color, sobretot entre els més menuts. És la vesprada del 4 de gener i a Alcoi se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis. L’Ambaixador, emissari de Ses Majestats, muntat en una carrossa tirada per dos bous, recorre la ciutat dels ponts i anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient. El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, patges carregats amb torxes enceses, grups de música, balls tradicionals i, és clar, les burretes: dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides per poc de temps. A mesura que avancen en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins d’aquelles particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Aquesta nit, Ses Majestats tindran feina, llegint totes les cartes de totes les bústies de totes les ciutats de tots els països de tots els continents de tot el món. També el nostre amic finès ha dipositat la seua. Només ha demanat una cosa. Té ganes de veure aquesta preciosa ciutat vestida de neu, com la seua Oulu, que per aquelles dates sempre està coberta de blanc. L’enyora.

La nit del 5 sembla encara molt lluny. Vint-i-quatre hores en el món dels xiquets, de vegades, pot arribar a ser una eternitat. Tanmateix, tot arriba... Fa hores que s’acumulen emocions i nervis. A les voreres, als balcons, a les finestres, s’aboquen ulls innocents, àvids de la màgia que ja s’anuncia amb soroll de tambors i foc de torxes. Primer Melcior, amb els cabells i la barba blancs, reparteix besos a tots els xiquets que s’apropen en braços de pares i mares amatents. Després Baltasar, amb la seua pell negra que va esborrant-se pel frec amb altres pells. Cobreix les seues mans amb guants també negres i el roig dels seus llavis va tatuant-se en les galtes dels menuts. Finalment Gaspar, amb el roig no en els llavis sinó en els cabells. També a les galtes i a la punteta del nas. Aquest rei és el que menys besades rep, perquè els xiquets ja estan impacients per veure què els han deixat a casa. 

L’excitació és màxima i els cors bateguen amb més força que els tambors. Encara queda l’últim ritual: posar alguna cosa de menjar i beure per als Reis, els patges i els camells. Ah! i tenir cura que finestres i balcons queden una mica oberts perquè puguen entrar i deixar els regals. Alguns tindran sort i veuran com els patges, negres i mínimament coberts amb algunes peces de roba de color roig, pugen carregats de paquets per escales llarguíssimes de fusta a les seues cases.

Ja a l’hotel els companys de la comissió s’acomiaden fins el dia següent quan volaran de nou cap als seus països d’origen. Estan esgotats. Han estat uns dies molt intensos, però també feliços. Ell, però, encara té temps de demanar a recepció tres trossos generosos de tortell i tres gotets de vi dolç. Deixa aquest senzill àpat al balcó. La temperatura està baixant, així que tanca.  

En plena matinada un soroll el desperta. És molt lleu, com un frec continu, però ell té l’oïda molt sensible i el son molt lleuger. Sembla que ve de fora. S’aboca al balcó i observa meravellat com els carrers van desvestint-se del seu gris habitual per abillar-se amb el més pur dels blancs. Neva! El seu desig s’ha acomplit. Màgia? D’esma mira cap al terra i comprova com els plats i els gots estan buits de menjar i beguda.

Entra apressadament a l’habitació i comença a redactar l’informe on explica per què Alcoi ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

Rutes de llegenda. 

Diari Información (6.1.2016)

Rutes de llegenda: El faroner de Tabarca

Il·lustració d'Aurelio Ayela

Va saber que volia ser faroner aquell dia que, havent pujat al castell de Santa Bàrbara, va veure el far de Tabarca. Només tenia set anys, però no imaginava un altre futur que no fóra ser la llum per a grans i petites embarcacions durant les nits. Els anys que vindrien lluitaria de valent per esquivar el destí que aquell temps i espai li reservaven. No volia fer olor de peix cada dia, com sa mare, que es dedicava a netejar-lo i envasar-lo, i molt menys haver d’estar lluny de casa tants dies i tantes nits, com son pare, que era pescador des dels deu anys. 

El temps anava passant i el somni d’infantesa de Pasqual havia quedat soterrat per les necessitats familiars. Continuava estudiant, però molts dies acompanyava el pare a pescar. Un d’aquells dies, la seua barca va ser arrossegada per una forta marejada fins a Tabarca i acabà encallant-se en la Cova del Llop Marí. Decidiren fer nit a l’illa fins que el temporal remetera.

Pasqual mai no havia estat a l’illa Plana, i això que només quedava a huit quilòmetres de Santa Pola (una mitja horeta amb una barqueta amb motor). Li va cridar l’atenció les dimensions tan reduïdes de l’illa i la seua forma allargada com de corbata. A la part del nus es concentraven les vivendes de les famílies que encara es resistien a viure en una terra tan hostil. Just a l’altre extrem se situava el cementeri, com si els tabarquins volgueren allunyar-se tant com fóra possible de la mort i dels morts. 

El pare de Pasqual li va explicar que per evitar les incursions dels pirates barbarescs el rei Carles III, allà per l’any 1769, va ordenar emmurallar l’illa i va instal·lar-hi una setantena de famílies genoveses originàries de la ciutat tunisiana de Tabarka. Curiosament, els genovesos anaren perdent la seua llengua materna, que va ser substituïda pel valencià que es parlava a la costa alacantina. Només els seus cognoms eren la prova fefaent del seu origen.

Però a Pasqual el que més li va sorprendre i corprendre va ser el far, situat a la part més allargada de l’illa. Era una construcció de dues plantes de base cúbica sobre la qual s’alçava una torre que amagava el mecanisme d’il·luminació. Es va assabentar que el faroner que hi vivia era ja gran i prompte es retiraria i que al far s’impartien cursos de tècnic en senyals marítims. Però com s’ho faria per pagar-se el curs i l’allotjament a l’illa?

Va decidir que treballaria de valent i estalviaria. El seu cos adolescent aviat es va enfortir i la pell va començar a sofrir les inclemències del sol i de la sal. Havia après prompte i ja pescava com a qualsevol dels de la colla. El pare n’estava orgullós perquè el fill es dedicaria, com ell, a pescar. La mare també perquè podria casar-se i mantenir una família sense problemes. Però el que no sabien, pare i mare, és que el somni d’infantesa del seu fill havia emergit de les profunditats i estava més viu que mai. 

Al cap d’un any, Pasqual va confessar els seus plans als pares. Se n’aniria a viure a Tabarca. Estudiaria i treballaria. I quan el faroner es jubilara, potser en dos o tres anys, en trauria l’oposició. Els va entristir molt haver de dir adéu al fill, però no s’hi van oposar.

Va llogar una habitació en una casa on vivia una dona vídua amb les seues tres filles. Quan va veure la major d’elles, Carme, va experimentar la mateixa sensació de quan tenia set anys i va veure el far de Tabarca. Ella es convertiria en el seu destí, la seua llum, la seua guia.

I així va ser. En pocs mesos Pasqual i Carme començaren a festejar d’amagat, encara que era ben difícil ocultar-se en una illa tan menuda i on tothom es coneixia. A l’hivern solien passejar pel cementeri i els seus voltants, a l’estiu es banyaven a les cales on els pescadors no feinejaven. A la casa mai no es dedicaven gestos d’amor, tot i que la mare de Carme ho intuïa i n’estava encantada. 

Dos anys després, Pasqual va aprovar l’oposició de tècnic de senyals marítimes i va rebre de mans de l’antic faroner la clau d’aquella torre arrelada a la mar. Volia recordar sempre la primera nit que dormiria al far, així que convidà la seua estimada a sopar. Per a l’ocasió havia preparat un sopar deliciós a base, com no, de peix i havia comprat en una joieria d’Alacant un anell de plata amb un cor tallat. Va ser la primera nit, de moltes que en vindrien, que feren l’amor amb la remor de mar de fons. Pasqual li regalà a la seua estimada el cor de plata i, definitivament, el cor de sang i batecs. Sí, va ser l’única síl·laba repetida per Carme una vegada i una altra quan Pasqual li demanà si volia casar-se amb ell i fer del far la seua llar. 

Mai un far no havia emès tanta llum. Llum de dia i llum de nit. Llum que es projectava mar enllà i llum que irradiava far endins. Res no feia sospitar que el destí els reservava la més fosca de totes les ombres. La que deixaria el far a les fosques, malgrat el complex mecanisme d’il·luminació que funcionava a les nits. Una malaltia molt lletja s’apoderà del cos de Carme. Res no pogué fer el metge de l’illa ni el poder miraculós que sempre se li atribueix a les aigües salines. Carme es moria sense remei i Pasqual es començava a vestir amb tots els tòpics dels faroners. 

Quan donaren sepultura al cos de Carme, Pasqual es convertí en un home solitari i ermità –com  aquells llops marins que de tard en tard acudien a l’illa–, enamorat del mar i dels records, acostumat a la sal del seu plor. Li venia al cap aquella frase que el seu iaio repetia: “Som d’aquell lloc on tenim soterrats els morts”. Ara, ja, definitivament s’havia convertit en tabarquí.

Va ser una nit de Nadal, fosca, de lluna nova, que la llum de l’illa se’n va anar. El far es quedà encara més a les fosques. Pasqual intentà buscar amb desesperació el motor de recanvi del far. Aquella nit havien de passar prop de l’illa alguns vaixells que transportaven mercaderies i, com era habitual, uns quants pescadors estarien feinejant pels voltants, entre ells molt probablement son pare. 

Pasqual no creia en déus ni àngels, però s’encomanà a tots ells alhora. Si no trobava el motor hi hauria una terrible tragèdia i ell en seria el culpable. Com no podia recordar on havia deixat aquell maleït motor? Va pensar que el més lògic era que estiguera a dalt, a la sala de màquines. Quan pujava desesperat per l’escala que conduïa a la torreta, féu un mal pas i caigué, amb tan mala sort que es girà un peu. Es posà a plorar. Per la catàstrofe imminent, sí, però sobretot perquè se sentia més sol que mai. Va pensar que no l’importaria gens estavellar la seua barca contra qualsevol illa i morir ofegat, bressolat per sempre més per les onades. 

De sobte va sentir com algú li estrenyia la mà i l’ajudava a incorporar-se. Estranyament Pasqual no sentia cap temor. Al contrari, se sentia segur al costat d’aquell misteriós Virgili que el conduïa de nou cap amunt, on es trobava el motor que venia buscant feia estona. Justament en aquell moment el tacte de la mà amiga es va esvair i quan Pasqual va obrir el puny que encara s’aferrava amb força al no-res, va notar que hi havia un petit objecte que no pogué reconèixer. Se’l guardà a la butxaca i es disposà ràpidament a canviar el motor.

Ho havia fet tantes vegades, que fer-ho amb els ulls cecs no fou cap problema. Als pocs minuts el far va emetre una intensíssima llum blanca que per poc no encega els capitans i els timoners dels vaixells que ja estaven molt a prop de la costa tabarquina i que van poder girar a temps el seu rumb. 

Pasqual va eixir a la balconada per contemplar la nit a la llum del far. Sentia una mena de joia al cor, potser perquè havia salvat desenes de vides. La llum al poble encara no s’havia restablert. Només unes poques famílies s’havien quedat a l’illa aquella nit de Nadal. Se’ls imaginava sopant feliços a la llum de les espelmes. Com tantes nits havien fet Carme i ell. Va posar les mans a la butxaca en un moviment involuntari i va sospirar. Els dits van ensopegar amb aquell objecte que feia una estona s’havia guardat. El va traure i gràcies a la llum blanquíssima que emetia el far va reconèixer aquell anell de plata amb un cor tallat. 

Rutes de llegenda. 

Diari Información (3.12.2015)

ETERNA PRIMAVERA

 

 

Avui el calendari t’ha cobert d’eterna primavera. I en ser-ne conscient el dia ha començat a omplir-se’t de VIDA; com la vida se’t continua omplint de dies. Vic et ve a la memòria i recuperes els seus números i intentes una nova combinació de xifres màgiques. La noia de cabells vermells i medicina al nom vesteix la vesprada de cine. La butaca 8 t’abraça quan escoltes l’UNIVERS replet de meravelles i et corprén un infinit fet d’abelles roses. Durant tot el dia un ocell de paper t’ha parlat de voler i volar i sobre les seves ales d’etern aprenent has escrit una data que sempre recordaràs: 8 d’abril de 2013.

AL PARE...

 

 

 

Recorde aquell conte que m’escrigueres quan només tenia set anys. Setembre, es deia. Em parlaves dels misteris del set i del nostre amor tan particular. M’explicaves, ple de paciència, que la vida de l’home es dividia en períodes de set anys. Jo ja havia superat el primer dels trams –la infantesa–, i ja em veies capaç d’entendre pensaments tan savis.

He après a estimar-me el set, però ara també el maleïsc. Comencen les primeres pluges de setembre. Amb quaranta-vuit anys Tànatos t’allunya de mi... No m’havies dit que set cicles completen l’existència de l’home!

Anònimes figures, abillades de dol, m’envolten, i em sé en una solitud infinita. Potser molta gent t’ha estimat –segur que sí– però ningú com jo. «No oblides la teva missió», m’has dit fa tan sols unes hores. Se’t dibuixa un somriure irònic i al rostre puc veure un sudari de tranquil·litat i de pau.

Viuràs en mi fins a l’últim sospir. Hi haurà, de bell nou, un elegit que, com jo, com tu,

haurà de mantenir-nos vius. I així, pare, la nostra estirp perdurarà i assolirem la immortalitat de què em parlaves.

LLAÇOS

LLAÇOS

És com un somni,
em digueres quan l’atzar
començava a ofrenar-nos aquelles mars del sud
i, a canvi, jo et vaig anar regalant
totes les hores de la meva realitat.
Mentre la vida dormia
la seda vestia el bronze dels nostres cossos
i anava abillant-los de llaços,
ara ací, ara allà,
llaços que s’abraçaven sense avisar,
llaços que creaven més llaços,
llaços riallers i llaços enjogassats,
llaços grocs i llaços còmplices.
Com nosaltres, com aquells dies.
Vaig empresonar la nostra joia
en un grapat de fotografies mal enquadrades
a canvi del teu somriure
i ens vam decantar per la bona sort
escollint les pedres més precioses
que habitaven l’arena de totes les platge
que ens van visitar.

(A Mar, estiu 2012)

MIRACLE

 

 

MIRACLE

Buscaré l’unicorn i les volianes

i cultivaré amb gira-sols l’ermàs,

apagaré totes les flames

i encendré tots els sols.

Amb el treball de les mans

esculpiré el miracle,

les llàgrimes cessaran el plor,

el marbre esdevindrà gest 

i les paraules tornaran a significar

Et done els meus ulls...

 

 

El done els meus ulls

perquè des del meu rostre

només saben mirar el no-res,

aquest no-res

que és l'únic tot que ara hi veig.

DOS OCELLS

Sóc l’ocell d’ales gegants i plomes cendroses

que s’enlaira sobre un oceà d’aigües blanques

i s’afronta a tempestes de llum encegadora.

L’ocell que vola i de sobte s’atura,

que desdibuixa l’horitzó de l’esperança

després d’assaborir les menges més dolces.

L’ocell que mor i mata,

que viu i dóna vida.

Sóc el teuladí esporuguit caigut del niu

que busca el refugi de les teves mans,

i sóc també l’àguila imperial

que es vesteix amb escames d’acer

sempre que s’allunyen els teus ulls.

Sóc dos ocells: un que estimes

i l’altre que defuges.

Dos ocells que som jo:

un que s’ofega en una mort de cendra,

l’altre capaç de renàixer de les ombres del fum.

Tanmateix, dos ocells que t’estimen.

LA NIT MÉS LLARGA

Les agulles tatuades a la pell

s’entesten a que el dia llostrege

mentre la nit més llarga

ha decidit quedar-se amb tu.

Una finestra per on mirar el pas del temps

–i de l’espai–, els noms que no entens

i que t’esgarren l’ànima en finíssimes tires,

el llançol pulcre que cobrirà la teva mort

amb les darreres paraules no dites.

La dona que habita l'espill

Com és de fidel la dona que habita l'espill... Avui quan hem coincidit he comprovat que s'havia tallat els cabells amb forma cleopàtrica, com jo. M'ha mirat amb els seus ulls de mel, orfes ja de tantes llàgrimes plorades, i els somriures s'han vestit amb el color dels seus llavis . No ho digueu a ningú, però crec que l'estime.

UN TROS DE NIT

Vaig agafar un tros de nit,

perquè il·luminara els nous dies.

Però en travessar el cel nocturn

de fa tres primaveres

i dos mil quilòmetres,

perquè tornares a mirar-me

amb els teus ulls de nit,

estengueres les teves ales

de plomes òrfenes de mots.

Ara, quan l’alba trenque el dia

no escoltaré els udols de la ira;

i quan les ombres descansen

m’ofegaré en l’oceà de les absències.

EL PATI DE L'ABANDÓ

EL PATI DE L’ABANDÓ

Benvinguda de rovell

al pati de l’abandó.

Ahir el sol s’emmirallava

en les parets emblanquinades de calç,

avui l’espill de les imperfeccions

es nega a tornar-te la imatge del record.

Els murs s’esquincen cansats de temps

i el terra es cobreix amb el verd de l’absència.

Totes les portes s’obrin a l’oblit

i tu t’ho mires des de la finestra de la càmera

per posar límits al dolor

que, com l’heura que perviu,

se t'arrapa a lànima.

Vora el gegant de ma infantesa

"Vora el gegant de ma infantesa" és l'escrit amb què he participat en el número 11 de la Revista Marxa Popular Fallera. L'adjunte per si us ve de gust llegir-lo.

ESCRIT INÈDIT: "Gener de 2002. L'assumpció"

(foto de la xarxa)

Gener de 2002. L’assumpció.

He tornat a abocar-me a la pàgina en blanc, als meus temors, a mi mateix. Sempre he escrit quan he sentit que em mancava quelcom per sentir-me feliç –és difícil definir la felicitat– almenys sí, tranquil. I ara em falta allò més important: temps.

Fa uns dies que torne a ser a casa, no sé molt bé quants, sembla que un parell de setmanes, potser menys. M’han extirpat un tumor cerebral: glioblastomanosequemés s’anomena el bitxo que ha volgut furtar-me la vida.

L’oncòleg m’informà que l’operació duraria quasi vuit hores. Mentre el meu cos patia jo m’he limitat a dormir. No recorde haver somniat res durant l’estança. M’he despertat en una sala menuda i connectat a un fum de màquines. El primer pensament que he tingut ha sigut estic viu. Sent una pressió espantosa al cap i veure el tub que em surt de l’embenatge no em tranquil·litza massa. El llit està situat una mica de gaidó i això encara augmenta la sensació de mareig i d’embotament.

Em diuen Joan Antoni Climent, tinc quaranta-quatre anys i m’acaben d’operar d’un tumor cerebral, em dic a mi mateix per comprovar que les facultats mentals han quedat intactes. Era un dels riscs, juntament a quedar-me en una cadira de rodes o, fins i tot, quedar-me fet un vegetal. Menege un dit, dos dits, la mà sencera. El braç dret. L’esquerre. No, pel moment no sóc un vegetal. Continuaré sent animal.

S’acosta a mi una dona jove vestida de verd. Em pregunta com estic mentre m’il·lumina les ninetes amb una llanterneta, tafaneja alguns botons de l’aparell i finalment em canvia l’ampolleta del degoter. No sé si espera resposta, però li dic que tinc molta set. Ella somriu, i diu que pel moment hauré d’estar unes hores sense ingerir líquids ni aliments. Amb el somriure encara dibuixat als llavis em diu, mira, assenyalant-me una finestreta que hi ha just enfront.

La meva dona, els meus fills, el meu germà. Què fa ací el meu sogre? Desapareix i apareix vestit de verd al meu costat. Em dóna paraules d’ànims. En un altre temps potser li haguera preguntat què fas ací, com és que entres abans que Adela i els meus fills. Ara, no. Només s’està uns segons. Sent entretallades les paraules dels meus fills que em parlen per una mena de telèfon. Papà, com estàs? Els tremola la veu i a estones fugen del marc de la finestra, per retornar amb els ulls rojos i enfonsats. Els somric i els dic que estic bé. Però, estic bé? Adela, que han dit els metges? li demane quan és ella la que emplena de verd l’habitació. Em diu que tot ha anat bé, que era un tumor benigne, però perquè no es torne a reproduir hauré de seguir un tractament de quimioteràpia i de radioteràpia. Vull creure’m això, però li he vist el dolor enganxat al rostre i l’absència de mirades darrere del vidre. No insistesc més, amb eixa “veritat” serà més fàcil.

Escrit publicat en la web

de la Comarcal Edicions

ESCRIT PER A LA CASSOLA LITERÀRIA

Ahir ja va aparèixer al blog Uendos, Greixets i Maremortes l'escrit que vaig preparar per a la Cassola Literària celebrada el passat 24 de setembre a Casa la Abuela de Xàtiva, així que també el penge al meu blog acompanyat de la foto que em féu Anna Eloïna Alfonso mentre el llegia.

FINALISTA EN EL CONCURS LITERARI GRAU MIRÓ

Aquesta setmana m’han donat la noticia que un escrit meu ha quedat finalista en el Premi Literari Grau Miró, en la modalitat d'hiperbreus en català. La temàtica era: Paraules en femení i l’extensió màxima eren10 línies (veure bases). El lliurament dels premis es avui a Barcelona, al Centre Cívic de Coll, però jo no podré anar. Ara bé, des d’ací vull donar les gràcies als organitzadors per no defallir, malgrat els mals temps que corren per a la cultura en català, i per mantenir l’entusiasme sense el qual no hagueren acomplit 9 anys.

Llegiré (escriuré) el meu relat que vaig dedicar a la meua neboda quan complí 8 anys:

NO TINGUES PRESSA

Et despulles del vestit de xiqueta, avui que fas vuit anys. Has decidit no creure més en fades ni en princeses, i tanques les joguines i les nines al bagul de les andròmines. Davant l’espill t’emproves el vestit de dona, però encara no s’escau al teu cosset de nina gran.

No tingues pressa...

I et mire, Mar, petita. Se’m dibuixen les teves corbes en una aquarel·la de temps venidor i ja endevine la doneta que seràs.

I em mires, Mar, doneta. Amb l’esguard immens i inabastable, com la mar, com el teu nom. Tot ho mires, goluda d’instants, de paisatges... de vida.

Però no tingues pressa...

EL MÓN A L'INREVÉS

Alcoi, juliol 2011

En aquell indret enclavat entre barrancs són els vianants qui, abocats a la barana dels ponts, observen el moviment de la gent als seus balcons transparents.

UNS COCOTETS PER A L'ÀVIA NECESSITA PETONETS

Il·lustració de Carme Sala

http://www.abuelanecesitabesitos.blogspot.com/

Quan sortí al mercat la segona edició de L'àvia necessita petonets, d'Ana Bergua i Carme Sala, llibre que acosta la realitat del Alzheimer als més menuts, les autores pensaren que crear un blog al voltant del llibre seria una bona idea. I tant! Especialment amb un blog tan dolcet com aquest. En la primera entrada ens convidaven a tots els lectors de crear un breu relat al voltant de la figura dels nostres avis. Jo els vaig enviar aquestes línies que la Carme Sala ha il·lustrat meravellosament. Gràcies, m'encanta.

"I et busques a la cuina vella de la casa de Muro, amb set o vuit anys menys, seguint cada moviment del iaio per elaborar aquestes coques tapades. L’observes amassant la pasta amb una mica de dificultat perquè a la mà dreta li manquen tres dits. Et dóna un trosset perquè comproves la seva textura i proves d’imitar-lo. Costa més del que sembla. En un recipient de plàstic deixa una gran bola de farina treballada i una de més menuda no tant –la teva–, i les cobreix amb un drap perquè el llevat vaja fent la seva.

Mentre espereu, t’explica com es cuina el farcit i com si desvetllara un secret, et diu que si el prepares un dia o dos abans, els ingredients i els sabors s’assentaran i, per tant, els cocotets estaran molt més saborosos. Les paraules acompanyen la cullera que t’acosta a la boca perquè comproves que allò que diu no és cap mania de vell. I arriba el moment més desitjat –i el més difícil– donar forma als cocotets. Sobre un redolinet de massa has de col·locar la justa mesura de samfaina; amb poqueta quantitat quedaria escarmentat i amb molta el pastís no tancaria bé. Doblegar la massa requereix una certa habilitat perquè no se’t trenque, però tancar-la correctament encara més. Amb el polpís dels dits has d’anar fent lleus pressions i en arribar a l’extrem has de donar-li una mena de pessic de monja, que tu mai aconsegueixes. El resultat és un pastisset en forma mitja lluna que caldrà enfornar durant alguns minuts, fins que la pasta estiga bronzejada.

Fer cocotets requereix molta destresa, però també temps i paciència; i de menuda, ja se sap, que hi tenies tot el temps per davant, però de paciència et mancava encara un bon grapat".

Conte infantil: Esperant una estrella

ESPERANT UNA ESTRELLA

Palplantada al balcó comença a impacientar-se. Fa dues setmanes que guarda totes les monedetes roges que els iaos li donen. Ha comprat una bossa plena de xiclets del quiosc de baix de casa, això sí, més de la meitat els ha utilitzat per aprendre a fer bombolles. Aquella vesprada la seua boca ha dit prou quan s’ha introduït el vuitè.

–Què fas tanta estona al balcó? –li pregunta el pare.

–Mire com el cel va fent-se fosc –a les paraules els costava trobar un buit per on sortir.

–I per què? –ara semblava ell el nen amb tant d’interrogatori.

–Espere l’estrella on ha anat a viure la mare.

–...

–Creus que es tarda molt de temps en arribar-hi?

–...

–Vull dir-li que ja no em costa somriure cada dia, com ella volia.

Proposta per al Bloc dels contes "divers"