dimarts, 14 d’agost del 2012

Entrevista per a Núvol, revista digital de cultura.


Hèctor Serra m'entrevistà fa unes setmanes, per a Núvol, revista digital de cultura. Ací adjunte part de l'entrevista i l'enllaç per si us ve de gust llegir-la sencera.



Dins la joventut de Mercè Climent (Alcoi, 1981), hi cap el XVII Premi de Literatura Eròtica La Vall d’Albaida per Somiant amb Aleixa (Bromera, 2011), escrita amb Francesc Mompó; la novel·la infantil Lina Panxolina i el quadern màgic (Edicions del Bullent, 2010); el Premi de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana al bloc “Els primers gestos del verd” per la Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià, i altres publicacions i reconeixements que li han valgut un nom dins el panorama literari a casa nostra. En aquesta conversa, ens endinsem en el món de l’erotisme i la seua relació amb la literatura.

Un any des que Francesc Mompó i tu començàreu a presentar Somiant amb Aleixa arreu dels Països Catalans. Balanç positiu?
 
Molt positiu, sí. Somiant amb Aleixa ens ha regalat molts bons moments i ens ha fet viatjar de nord a sud al llarg dels Països Catalans. Des d’Alacant fins a Prada, la novel·la l’hem presentada en un fum de comarques: el Priorat, Matarranya, Barcelonès, el Comtat, la Safor, Camp de Túria, Camp de Morvedre, la Vall d’Albaida, l’Horta, la Marina, la Costera… És cert que ha tingut una molt bona acollida, fruit segurament d’una gran tasca promocional i del boca-orella… Exactament 998 exemplars de Somiant amb Aleixa han corregut pels ulls dels lectors al llarg del 2011. Molts mitjans de comunicació, pàgines webs i blogs personals s’han fet ressò de la novel·la: Vilaweb, canal 9, Ràdio Sant Vicent, Ràdio Matarranya, La Ser, Radio Om de Picassent, Comarcàlia, L’informatiu, El Punt, El País, Levante, El Temps, El Mundo, Las Provincias…


Llegir l'entrevista sencera:

dilluns, 13 d’agost del 2012

Quadern dels torsimanys, de Manel Alonso i Català



La primera vegada que vaig escoltar –llegir– la paraula «torsimany» va ser en un poema del mateix Manel Alonso que comença amb un vers meravellós: S’estén el temps sobre les llambordes... Des de llavors també jo sóc una defensora d’aquest mot, per la seva sonoritat, per la seva força, pel que significa... i més que això, em vaig convertir en una dels torsimanys dels versos d’Alonso. Com ell, jo també encunye la definició que dóna del torsimany: «individu que reinterpreta allò que ha estat dit o escrit en una llengua o llenguatge artístic i que ha assumit com a propi i el rediu o el reescriu en una altra llengua  en un altre llenguatge».
Avui tinc entre mans el darrer llibre de poesia publicat per Manel Alonso: Quadern dels torsimanys, una nova antologia que segueix aquella primera i que portava com a títol Les hores rehabilitades (1986-2002). De bell nou, fa una acurada tria de poemes, concretament aquells nascuts en la darrera dècada (2002-2012), i ho fa en la col·lecció Plaerdemavida de l’editorial Germania.
Una selecció que inclou composicions de diversos llibres, alguns publicats, d’altres inèdits, com ara Correspondència de guerra (Aguaclara, 2009), Si em parles del desig (Onada, 2010), Petjagollal i Quadern per a Joan.
La injustícia social, l’amor, la sensualitat, la mort, el paisatge com a espill de l’ànima...formen part de l’univers particular d’Alonso. Temes universals que retrata amb certa amargor i desesperança, que es vesteixen amb l’ombra de la melangia, on no sempre és senzill travessar la llinda que separa el pessimisme més punyent de l’esperança oculta darrere de les denúncies, dels paisatges canviants o de la presència inevitable i feixuga de la mort.
El poeta no camina amb les mans a les butxaques, sinó que enceta aquest recorregut prenent partit i llançant dures critiques contra les injustícies que ens envolten: despotisme, xenofobia, la violència de gènere, les guerres, la desigualtat, incendis provocats... amb una única arma: la paraula, de vegades l’arma més poderosa, amb un estil directe, punyent, pigallat d’imatges colpidores i belles alhora.
S’atura en el camí per collir un ram amb tots els colors de l’erotisme: la contemplació, el desig, l’oferiment, la consumació, el clímax... Si abans la paraula era una ferramenta per a remoure consciències, ara la paraula és erotisme en majúscules. Alonso no es cansa de buscar imatges suggeridores, encara que la bellesa acaba esdevenint imatge recordada i aquesta, al mateix temps, en instant perdut.
A meitat camí es queda captivat per una multitud de petjades que, com un quadre cubista, es barregen en la ment del jo poètic, per albirar de belles paraules tots els blancs. En Petjagollal hi són presents la pena, l’odi, la mort, la pèrdua dels somnis, el dubte, el paisatge exterior com a mirall del paisatge interior i, fins i tot, els mots inspirats per les melodies del compositor soviètic Dmitri Xostakóvitx.
I al final del camí, quan es topeta de cara amb la dama més justa –o injusta, segons es mire–Alonso es rebel·la amb totes les seves forces, i és quan es declara creador de somnis i ens regala els versos més optimistes, més esperançadors, on la llum hi és sempre present.
Cal dir que els poemes que componen aquest llibre han estat revisitats per divuit torsimanys que han interpretat els versos de Manel Alonso –originàriament en català– per oferir una nova versió en castellà. Un luxe reunir en un mateix llibre les mirada de poetes com Berna Blanch, Eusebi Morales, M. Carmen Sáez, Pasqual Mas, Agustí Peiró o Tomás Camacho.

31 de juliol de 2012
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...