dimecres, 29 de juny del 2016

Dones, un calidoscopi per observar la bellesa




FITXA BIBLIOGRÀFICA DEL LLIBRE

Títol: Dones
Autor: Andrea Camilleri
Traducció: Enric Salom
Col·lecció: «Eclèctica», 254
Pàgines / ISBN / Preu: 184 / 978-84-9026-500-0 / 18.95 €
Editorial / Ciutat / Any: Bromera / Alzira / 2015


Passar les pàgines d’aquest llibre és com fer girar un calidoscopi i restar hipnotitzats davant de tanta bellesa; de tantes dones fascinants, úniques, irrepetibles. Inventades, somiades, recordades o llegides, totes elles han quedat en la memòria de Camilleri, que ha volgut retre’ls el seu personal homenatge.    

La primera paraula que em ve al cap després de llegir Dones, d’Andrea Camilleri, és “calidoscopi”, aquell instrument òptic format per un tub dins del qual hi ha fragments de vidres acolorits i miralls disposats de manera que apareix una figura de simetria radiada que varia il·limitadament en agitar-lo, i que ens tenia hipnotitzats durant hores i voltes quan érem infants. Si busquem l’etimologia de calidoscopi veurem que està formada per tres paraules gregues: kalós (bell), eidos (imatge) i skopein (observar). I una no pot estar-hi més d’acord, perquè llegir aquest llibre –o fins i tot, escoltar-lo– és observar tot d’imatges belles.

Dones és una sèrie de retrats o, com el mateix Camilleri afirma, de moments de retrats de dona, on l’autor intenta oferir una mostra de l’univers vastíssim femení. Totes elles fascinants, úniques, irrepetibles, com les imatges que ens oferiria un calidoscopi en girar-lo. Es tracta, doncs, d’un catàleg de dones, ordenat per rigorós ordre alfabètic, des de la A d’Angèlica fins a la Z de Zina, però no a la manera d’un Don Giovanni qualsevol, sinó d’un home honest i “enamorat” –en el sentit més ampli de la paraula– de la dona en què pensa, que recorda, imagina, crea i, finalment, retrata.

Al llarg d’aquests 39 relats trobem dones emblemàtiques de la literatura universal, com són Antígona, Beatrice, Helena o Ofèlia. Dones extretes de la Història, moltes de les quals conviuen en la frontera entre realitat i llegenda, com ara Joana d’Arc, Nefertiti o Teodora de Bizanci. Dones que l’autor ha conegut al llarg de la seua vida i que per alguna o altra raó s’han quedat per sempre en la seua memòria: la seua àvia materna, Elvira Capizzi; l’editora Elvira Sellerio, amb qui publicà La strage dimenticata i L’estació de la caça; el seu primer amor, Maria, o Ingrid, aquella estudiant sueca de qui va agafar prestat el nom i la nacionalitat per crear l’amiga estrangera del comissari Montalbano. I dones de les quals li han parlat amics i coneguts i que ell s’ha encarregat de literaturitzar, o, fins i tot, que nasqueren directament com a personatges de conte, com per exemple Pucci, Sofia, Úrsula o Xènia.

Totes aquestes dones, clàssiques, conegudes o anònimes, en mans de Camilleri adquireixen altres matisos, noves dimensions. Conte a conte, nom a nom, l’autor s’agenolla als peus de totes aquestes dames per rendir-los, una a una, el seu merescut homenatge. Els problemes de visió que arrossega els darrers anys el van obligar a dictar aquesta història d’històries a la dona més important de la seua vida: la seua esposa, amb qui comparteix vida i literatura des de fa quasi sis dècades. Aquest contratemps –o potser en aquest cas ha estat un avantatge– ha propiciat un llibre íntim, delicat i mesurat, que ens arriba als lectors com si el mateix Camilleri ens el xiuxiuejara a cau d’orella. En definitiva, Dones té els tres ingredients que fan que un plat esdevinga obra d’art: cuit a foc lent, lentíssim; una matèria primera exquisida, la que dona tota una vida d’experiències i coneixences, i molt d’amor i afecte.

Dones, a més, és la manera de respondre de Camilleri davant del que considera un fracàs de la societat italiana, que l’any 2013 es va veure obligada a aprovar una llei contra el “feminicidi”, per la quantitat de casos registrats de violència de gènere.  

Ressenya publicada en el núm. 46
de la revista Lletres Valencianes

dijous, 16 de juny del 2016

Campanya Llegir en valencià 2016: "Les nostres cançons"

 

Després d'aquell màgic 13 de novembre en què vaig arreplegar el Premi Ibn Jafadja de Poesia, ahir vaig tornar a la Sala Rex Natura d'Alzira per conèixer la meua nova criatura (literària): Mariola i, també, per donar a conèixer la meua criatura (de carn i ossos): Júlia. 
I és que ahir es presentava la nova campanya "Llegir en Valencià" de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura, que s'inicia aquest diumenge amb el llibre Una casa que fa cantonet de Teresa Broseta amb la compra del diari Levante. Després vindran els "contes que canten" -sí, perquè enguany el tema són les cançons populars valencianes- d'Isabel Canet, Josep Franco, Carles Cortés, Enric Lluch, Pepa Guardiola, Vicent Usó, Anna Moner, Silvestre Vilaplana, Àngels Gregori i de la que açò escriu. Totes les cançons s'arreplegaran en un CD al que Paco Muñoz posa veu i sentiments. 


La meua història està ambientada a Cocentaina i ha estat creada a partir de la cançó popular "Serra de Mariola". Sense desvelar massa detalls puc dir-vos que narra la història d’amor entre Màrius i Aitana que dóna com a fruit el naixement de Mariola, una xiqueta preciosa i ben simpàtica, però sobretot, molt valenta. Mariola pateix una malaltia greu, però ella, com les heroïnes de les llegendes, no es deixa véncer mai per la por. Si les heroïnes tenen panteres, ella té un gat que sempre l’acompanya. I si les heroïnes lluiten contra emperadors malvats, Mariola lluita contra el pas del temps que l’amenaça, sense perdre mai el seu somriure fantàstic. La podreu adquirir només per 1 € amb la compra del diari Levante, el 23 de juliol o amb la compra del diari Información el 6 d'agost. 

Algunes fotos de l'acte:








Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...