Ningú no mor, de Joan Pinyol

Aquest any 13 encara ens té reservades algunes sorpreses literàries, entre elles la publicació del 13è llibre del filòleg, professor i escriptor de Capellades, Joan Pinyol, que ja està fent parlar molt. Ningú no mor (Onada, 2013) és una novel·la de terror també per a joves, no crec que s’haja de catalogar com a juvenil només perquè els fets tinguen lloc en un institut i la protagonista siga una adolescent. Novel·la, per tant, adreçada a qualsevol persona que tinga ganes de submergir-se en una història atractiva i no tinga por de passar molta por.

No és aquesta una novel·la de terror explícit i fàcil, d’aquelles de sang i fetge, sinó de terror subtil basat en allò desconegut: ascensors que pugen i baixen sense que ningú prema el botó, mans invisibles que toquen, deturen, salven..., llums que s’encenen misteriosament, ombres que es belluguen entre la foscúria, portes que es tanquen bruscament, lletres que es dibuixen des de l’èter... Amb això ja tindríem suficient per estremir-nos al nostre raconet de lectura, però encara hi ha més. Aquesta història, segons conta l’autor, està basada en fets reals i sobrenaturals, de fet un dels motius que el portà a escriure-la ha estat perquè se’l creguen ja d’una.

Sense desvetllar massa coses de l’argument avance que arran d’un treball al voltant dels orígens de l’institut de Masdeplors, el Marc i la Mercè descobriran una sèrie de fets misteriosos que en eixir a la llum acabaran afectant als morts d’abans i als vius d’ara. Uns fets, en definitiva, que entrellacen sense previ avís els cercles de la vida amb els de la mort.

«Ningú no mor mentre hi hagi una persona que el recordi», dirà en un moment donat l’àvia de la protagonista, una frase que capta a la perfecció un dels  temes principals del llibre. És cert que ningú no mor, com vaticina el títol? Soterrem els cossos, però ¿què passa amb la part que no és física: què passa amb els somnis, les esperances, les pors, les il·lusions... en definitiva tot el que en cada persona té una presència indubtable? També desapareix amb el cos? Perquè les coses que no són físiques no es poden pas enterrar. 

La Mort, amb majúscula, es converteix en vertadera protagonista. La mort definida com al gran buit còsmic, l’esfera indeterminada, l’eterna incògnita; però també com a part de la pròpia vida, no pas un altre estadi del viure sinó el mateix estadi del viure. La mort, unificadora i igualadora, al voltant de la qual gira tota la vida que batega en aquest llibre. Tant és així que Joan Pinyol es permet la llicència d’homenatjar-la fent que tots els noms de personatges i de llocs comencen amb la seua incial, la lletra M. Em pregunte si haurà fet algun tipus de pacte amb ella. L’autor, a més, ens descriurà diferents maneres de viure la mort, encara que açò últim parega un oxímoron: al·lusions a la celebració del dia dels morts del poble mexicà, el costum arrelat de posar flors allà on hi ha hagut un accident amb la creença que l’ànima pul·lula per allà, la mort com a tema tabú sobretot entre els més joves... 

Però Pinyol va més enllà de la mort de les persones, i enllaça amb el tema de la mort dels fets, de la història i de les històries. De fet un altre dels grans temes de Ningú no mor és el de la memòria històrica –de bell nou la M–, la importància d’escriure allò que realment ha succeït, allò que explica el nostre present i que pot ser clau de futur, perquè no caiga mai en l’oblit i en la més absoluta de les morts. 

Reconec que em costa llegir com a una simple lectora i entretenir-me únicament amb una bona història, encara que siga d’aquelles que t’enxampa des de la primera pàgina i amb quatre gambades –o quatre instants de lectura– et porta a la darrera paraula. Necessite més, molt més, i aquest llibre m’ho ha donat. Aspire a la bellesa de les paraules, sinó quin art seria aquest de la literatura? Impossible no fer esment a dos capítols impactants, de gran volada literària, que ben bé es podrien extraure de la novel·la i llegir-los per separat. I rellegir-los. Un d’ells és el 6, que porta com a títol La dona dels gats, on es descriu el personatge més inquietant d’aquesta novel·la: Maia, que representa la figura de la bruixa que sempre ha existit en els pobles, una dona amb mig cos paralitzat que viu envoltada de gats, que estranyament sap coses que ningú coneix, que deambula entre el món dels vius i el dels morts. Una semiviva o una semimorta. L’altre és el 12, Plaça de la Mort número O, on s’hi descriu el descens al món dels morts d’un dels personatges que ha deixat d’habitar el món dels vius. Capítol que ens evoca ràpidament la Divina Comèdia, i també Els Cants de Maldoror, per la cruesa de les escenes que descriu i alhora per la seua prosa poètica. Un descens a l’inframón on el nou mort anirà descobrint els diferents cercles que el conformen: els afusellats, els penjats, les víctimes d’accidents, els ofegats, els cremats...

Ningú no mor, tampoc novel·les com aquesta, perquè sempre hi haurà algú que les visca, que les recorde, que les llegesca. Gràcies, Joan Pinyol, per aspirar a la immortalitat. 

Publicat en el Diari Gran

20 setembre 2013

Petit ens parla del llibre/cdmusical/obra d'art 14+1. Llenya Prima.

 

Ja fa algunes setmanes que vegem les xarxes socials jaspiades de cercles rojos amb un text que hi diu: 14+1. Llenya Prima. I rostres somrients que els sostenen. I inacabables missatges de felicitacions... Però què és açò de Llenya Prima?

14+1. Llenya Prima és un projecte multidisciplinar que trena música, poesia i pintura, per al qual hi participen 14 poetes (Maria Cabrera, Esteve Plantada, Mireia Calafell, Blanca Llum Vidal, Joan Duran, Estel Solé, Laia Noguera, Pau Gener, Anna Gual, Pau Sif, Mercè Climent, Pau Vadell, Anna Cortils i Jaume C. Pons.), 14 il·lustradors (Marta Altés, Albert Pinya, María Herreros, Lara Costafreda, Riki Blanco, Maria Diamantes, Pau Bonet, Mar Oliver, Joana Santamans, Cristòfol Pons, Sara H. Peñalver, Marc Pallarès, Maria Alcaraz i Laura Castelló) i el cantautor mallorquí Petit. Un projecte fet amb esforç, delicadesa i entusiasme que vol deixar constància que els Països Catalans acullen un bon grapat de joves talents que encendran, com la bona llenya prima, la flama de la cultura i la creació de les properes dècades. El mateix Petit (Joan E. Castells), juntament amb el col·lectiu d’emprenedors i gestors culturals Blowing Buffalo, són els responsables d’aquesta idea que uneix poesia i il·lustració emergent dels Països Catalans amb la seva música com a fil conductor.

Llenya Prima serà una realitat a la tardor gràcies a la plataforma de micromecenatge Verkami, ja que a manca d’una setmana ja s’ha superat amb escreix la xifra fixada de 2.900 euros. I encara s’espera anar sumant euros i mecenes els darrers dies perquè foc i flama s’estenguen.     

Avui entrevistem Joan E. Castells “Petit” perquè ens explique més coses sobre ell i Llenya Prima. 

 

1. Com sorgeix la idea de Llenya Prima? Per què aquest títol tan suggeridor?

El títol fa referència als bastonets primets, les branques d’un arbre que s’empren per encendre un foc. Ens cal aquest foc, ens cal mantenir viva la flama que ens il·lumina el camí. És un projecte comú en què, amb la gent de Blowing Buffalo, hem posat d'acord poetes i il·lustradors, joves, dels Països Catalans per a fer una mena de llibre/cdmusical/obra d'art, com una polaroid d'una generació artística. Intentaré crear un fil conductor musical d'aquesta poesia, per a crear una història rodona, amb punts comuns, que mostri aquest talent tan impressionant que hi ha al país. Hi ha una part important de responsabilitat col·lectiva en el fet de trencar les regles d'un món excessivament individualista, caminar del 'jo' als 'nosaltres'. Alguna cosa em diu que estam en el moment ideal per a fer-ho.

2. Quin ha estat el criteri per escollir aquests 28 artistes, entre poetes i il·lustradors?

Una mica de gustos personals, d'edat, de la gent que coneixia i del criteri també de Blowing Buffalo que d'això en saben molt. No hem pretès fer una antologia crítica, més aviat una instantània de les coses que personalment ens agradaven més i que jo em veia amb el coratge de musicar. El resultat el jutjarà cadascú, però estic ben convençut que l'èxit en l'acollida del projecte en el micromecenatge no és casual. És la prova de que el criteri ha estat molt encertat.

3. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Vaig proposar als poetes que m’enviessin una tria del seu treball, allò que ells es sentissin més còmodes perquè un desconegut hi posés ma i en cantàs alguna cosa. A partir d’aquest material he cercat poemes que em serveixin per a muntar-me un tot global, un concepte sobre el que treballar i sobretot que hi hagués alguna cosa que m’inspiràs a fer-hi música a sobre. No sempre passa!

4. Per què emprar la plataforma de micromecenatge Verkami?

L’arrel d’aquest projecte és el treball en comú, la construcció amb la miqueta que cadascú pot aportar. El benefici és un intangible, una unió entre tots els participants, artistes i mecenes, una fotografia del país que molts s’entesten en escapçar. Cercar l’aportació del micromecenatge era una decisió que a mi em semblava cabdal per a tirar el projecte endavant.

5. Encara manquen set dies perquè apareguen nous mecenes i el projecte ja supera amb escreix la xifra fixada. Com et sents amb aquest recolzament?

És fantàstic. Em vaig quedar sense alè quan ho vaig veure. Em sento molt en deute amb tots els que hi han participat, recolzant econòmicament o amb un poema, una il·lustració, una paraula d’ànim. M’ha animat molt a creure en el meu instint i a fer del procés de creació, de la part que em toca a mi, un joc alliberat de tabús i preconcepcions més pròpies dels adults.

6. En quina fase del procés està aquest CD-llibre il·lustrat?

Per a mi era importantíssim poder fer d’aquest treball una continuació de la meva obra anterior, a la que sempre hi he intentat posar un concepte, una història que contar, una coherència interna. El perquè d’aquella cançó, aquella paraula o aquell so. Quan vaig haver triat els poemes vaig veure que era imprescindible seguir aquesta estela, trobar un concepte d’unió, crear el pont entre tots els poemes que portés a qui s’ho escolti a un viatge sorpresa. En aquests moments estic fent les primeres maquetes de les cançons i mirant d’encaixar-ho tot abans d’anar a estudi a enregistrar les peces finals. És una feina llarga i intensa, però me l’he plantejada amb una gran llibertat i estic treballant a la vegada en un quadern d’artista on plasmar tot el procés de creació, amb paraules, explicacions, dibuixos o fotografies. 

7. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Aquest és un aspecte molt obert a Petit, les meves portes sempre estan obertes a col·laboracions de qui vulgui venir. Aquesta és una convidada formal, eh! sempre es pot trobar una espurna nova. És molt probable, igualment, que alguns dels músics amb qui he treballat recentment, com Francisco Frieri, Estel Villaronga, Bartomeu Payeras o Miquel Massutí i juguin un paper important. La instrumentació serà molt variable, però a la vegada potser diferent del que he fet fins ara. Per a mi és molt important fer un vestit a mida a les paraules, i això implica directament a la instrumentació.

 

8. Petit, parla’ns una miqueta de tu. En primer lloc, per què Petit com a nom artístic?

M’agraden les coses que em sorprenen, per passar-me desapercebudes inicialment. La bellesa on ningú la veu directament, allò que m’encisa per la seva senzillesa en un món que tothom ho vol gran i lluent i que a la llarga és el que importa.

9. Després dels anteriors treballs Soulsaver Bird (2006), Loveshines Firefly (2008), The Black Bird Daisy (2011), Seda Índia (2012) i Cicles (2013), què suposa aquest nou treball en la teva trajectòria musical?

Aquest nou disc és una passa més de les moltes que hauré de fer. L’any passat, després de tocar a Canadà vaig començar a fer cosetes més nues, enguany a la gira a Portugal he tancat un cicle musical i ara sento que n’estic encetant un altre de nou amb unes coordenades noves, mentals, emocionals i creatives.

10. Quines influències musicals podem trobar a les teves cançons?

Voldria pensar que de tot. Però ja no confés les meves debilitats en públic, prefereixo que cadascú jugui a endevinar.

11. No sóc massa d’encasellar ni de taxonomies, però aquesta pregunta és obligatòria. Com definiries el teu estil musical? Quina evolució s’aprecia des dels teus primers treballs fins a aquest que aviat serà el darrer?

Quan vaig començar a fer música, tot i les concepcions que tenia del que volia fer, de petit i tot plegat vaig fer un disc molt elaborat instrumentalment, una banda de rock sencera, hi havia de tot. Diria que amb el pas dels anys he anant despullant-me cada vegada més. Fer-ho tot més senzill, més planer. Musicalment és obvi que he mamat la música anglosaxona, però crec que tampoc es pot considerar purament Americana. Aquest serà el meu proper treball, però dins mi ja sento com es va gestant la llavor del proper, amb lletres meves!.

12. Quan podrem escoltar, llegir, gaudir... Llenya Prima?

Si tot va com està previst cap a la tardor.

13. Com veus el panorama musical en llengua catalana ara per ara?

L’escena és sana i rica, potser la instrumentalització per part de les institucions l’ha viciada un poc, però amb la crisi tot s’està reordenant un poc i hi ha varietat i pocs complexes. Hi ha moltes propostes noves que m’agraden molt, per exemple els Ulldevellut, que tenen una cançó que és diu ‘Illa’ que per a mí és fantàstica. Malauradament, l’altra cara de la moneda de la crisi és la que tots sabem i ens repta a crear quelcom millor. Bandes com La Sentina, Linea Maginot, Maicalles o els Arthur Caravan m’omplen d’esperança.

14. Voldries afegir alguna cosa relacionada amb el disc o amb el procés de creació?

A la part de les cançons/poemes he convidat a tots els escriptors a ser partícips de la creació de la cançó. I està funcionant molt bé, rebre els seus inputs és un privilegi, saber les petites anècdotes de quan, com o perquè van fer aquells versos, que t’envien una imatge, una foto seva d’aquella època concreta o una cançó que els sonava al cap. És una forma de sentir-me molt unit a ells, i a la vegada d’incloure’ls també a la meva feina. Per la meva banda, porto una sèrie de mapes i quaderns on també documento tot el procés. Estam creant un món nou, i ens cal un mapa!.

Descripció projecte VERKAMI:

http://www.verkami.com/projects/5137

 

Publicat en el DGS

5 de juny de 2013

Carles Pastor ens parla del seu pròxim treball: "Dies de ràdio"

 

Carles Pastor es llança a l’aventura del micromecenatge per donar forma i veu al seu quart disc, Dies de ràdio, després de Travellers (2006), La noia del nord (2009) i Els ulls de Bob (2011). En paraules del propi Cales Pastor, veient el moment que travessa la cultura en general i especialment la nostra, el micromecenatge es una opció molt vàlida donat que tots eixim guanyant. Serà aquest un disc d’autor, narratiu i d’estil pop, que s’aproparà en ocasions al blues i la música celta, mullat per l’onatge del mediterrani, amb influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners, que acompanyen sempre a aquest cantant. Deu cançons amb lletres del propi Carles Pastor i dels poetes Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Manel Alonso, Vicent Nàcher i Miriam S. Moreiras.

Dies de ràdio  encara està als llimbs dels discs no gravats, però amb el suport de tots nosaltres, que estimem la música de qualitat en la nostra llengua, aviat descendirà a la terra per omplir les nostres llars de bons moments. De fet, per segon any consecutiu, Carles Pastor ha estat finalista en el Certament Terra i Cultura, Premi Miquel Martí i Pol 2012 (premi que s’atorga a la millor cançó amb música original basada en un poema en llengua catalana) amb el tema Vaig plegar, amb lletra del poeta Francesc Mompó, que formarà part d’aquest disc.

Aprofitant que encara queden uns dies per a fer aportacions a aquest projecte força actractiu, li hem fet algunes preguntes a Carles Pastor perquè ens parle de Dies de ràdio i ens desvele alguns secrets d’aquest treball.

 

 

1. Carles Pastor, tres discos a l’esquena i un quart en camí, Dies de ràdio. Déu n’hi do! Digues, com definiries el teu estil com a cantant i músic?

Tornem al Carles Pastor narratiu i pop d’autor. La meitat del disc, de fet, el podríem definir així, l'altra meitat s’apropa més al blues, la música celta, amb un toc mediterrani i, com sempre, estaran presents les meues influències britàniques i americanes dels (clàssics) autors pioners.

2. Ja han passat set anys des del teu primer disc, ens podries parlar una mica de la teva evolució com a músic des de Travellers (2006) fins a Dies de ràdio?

Cada vegada busque més tenir el control d’allò que faig. En Travellers era més innocent però va ser un bon començament; La noia del nord va ser el meu primer treball en valencià, amb ell  vaig evolucionar les lletres i vaig descobrir la riquesa de la nostra llengua i la sonoritat exacta per a mi, a banda de un grapat de cançons encara que en la seua majoria gravades en directe, per a mi musicalment va ser un pas molt gran i és un disc al que tinc molta estima. Amb Els ulls de Bob em vaig endinsar en el gran repte de musicar onze poetes i poetesses valencians. No és fàcil fer un treball que tinga continuïtat.

3. Parla’ns un poc d’aquest nou projecte que tens entre mans Dies de ràdio i explica’ns el perquè d’aquest títol tan suggeridor?

Dies de ràdio és la recopilació de tota la meua obra, començant per la innocència de Travellers, passant pel desenvolupament musical de La noia del nord, fins arribar a la poesia d’Els ulls de Bob. Tota eixa experiència es barreja en Dies de ràdio. D’alguna manera el títol parla un poc de tornar a la infantesa, dels sentiments més primitius, de la soledat que queda a l'altre costat de l'espill que som nosaltres mateixos. El títol l’he agafat de la gran pel·lícula de Woody Allen. Després de ser pare he tornat a reviure moments i a recordar les coses que ens fan ser com som, he tornat a escoltar la ràdio, cosa que no feia des de fa molt de temps. La ràdio, d’alguna manera, simbolitza les primeres sensacions de tot.

4. En el teu anterior treball Els ulls de Bob musicaves 11 poetes actuals valencians, una mena d’antologia poética musicada. En Dies de ràdio parles de barrejar composicions pròpies i d’altres poetes. Quins són aquests poetes i què t’ha motivat a pensar concretament en ells?

Els poetes son: Francesc Mompó, Alba Àlvarez, Vicent Nàcher, Manel Alonso i Miriam S. Moreiras. Amb Mompó i Alonso ja vaig treballar en Els ulls de Bob i he de dir que tinc una afinitat especial. Nàcher és un poeta narratiu que m'interessa molt, Àlvarez és una jove poetessa que amb el seu primer llibre em va sorprendre i Moreiras és una poeta galega excepcional.

Ells tornen a ser la meua veu, trie els poetes perquè diuen en els seus poemes allò que jo també pense i que m'agradaria escriure, sentiments que compartim o imatges que em traslladen a records interiors que jo pensava que havia perdut. En definitiva, els poetes per a mi són la veu que et diu: “no estàs sol”.

5. Com ha estat el procés per escollir els poemes?

Molt complicat com sempre. En aquest treball només son 5 els poetes però podria fer un disc de 25. És una  llàstima perquè tinc un bon grapat de llibres a casa esperant-me, poetes com Pere Bessó, Vicent Penya, Àngels Gregori, Josep Piera i molts altres potser no tan coneguts, a banda de tornar a treballar amb poetes com Berna Blanch, Ramon Guillem, Teresa Pascual, Jaume Pérez Montaner... Podríem estar parlant de poesia que m'agrada i no pararíem en una bona estona. Al final has de triar i és cert que em deixe portar un poc per les circumstàncies de casualitat a l'hora d'escollir i per com sonen les paraules cantades al piano o a la guitarra.

6. Ja estan compostes totes les cançons de Dies de ràdio?

Si, Dies de ràdio està acabat. Vull dir, compostes totes les cançons amb guitarra, piano i arranjaments bàsics que desprès, òbviament, caldrà treballar a l'estudi.

7. Com definiries l’estil musical d’aquest darrer treball?

Jo crec que torna a ser un disc d'autor (però no de cantautor), sempre m'agrada vestir les cançons de la manera que sé, m'agrada experimentar però fins a cert punt, preferesc fer el que crec que sé fer, ben fet que no llançar-me a territoris que no domine, tinc en cmpte sempre que les cançons que faig funcionaran amb una guitarra i veu a l'escenari. Pots dir-me conservador en aquest aspecte però de moment continue amb l'estil que em trobe mes a gust.
De vegades quan trobe una melodia i m'agrada com sona no li done massa voltes i sí que busque una continuïtat en la cançó, d’alguna manera les cançons marxen com un tren o un cotxe en la carretera contemplant el paisatge. Això sí, en Dies de ràdio he fet 3 o 4 cançons que comencen a experimentar nous camins, com la música celta o un pop més anglès dels 90 i amb el toc blues i mediterrani que sempre m'acompanyen.

8. En Els ulls de Bob trobàvem ecos d’Antonio Vega o Van Morrison. I en aquest, hi ha batecs d’algun clàssic?

Jo escolte molt de blues per treballar la veu, sobretot blues dels anys 50,60 i cantat per dones com Bessie Smith, Billie Holiday, Carmen McRAE, o Ella Fitzgerald, entre d’altres. M'agraden molt músics com Mike Scott o George Harrison, però quan estic component tracte de trobar un estil que siga el més personal possible,.

9. Finalista dos anys consecutius en els Premis Premi Miquel Martí i Pol, a la millor musicació de poema en català de l'any, amb A Mercè del temps (2011) i Vaig plegar (2012), tots dos del poeta Francesc Mompó. Què ha significat per a tu aquestes mencions?

Es curiós que et telefonen i et diguen que a Lluís Llach li ha agradat molt una cançó teua. Realment és molt gratificant. Formar part durant dos anys consecutius del CD-llibre TERRA I CULTURA és un plaer, i compartir CD amb gent com Silvia Pérez Cruz, Miquel Gil o Roger Mas, encara ho fa més gran. De tot això Mompó en té gran part de mèrit.

10. Qui seran els teus companys de viatge en aquest nou disc?

Dies de ràdio és un recull de temps, com et comentava abans, per això he volgut treballar amb músics que m'han acompanyat durant aquests 7 anys. En primer lloc Pau Cháfer al piano i hammond amb qui ja vaig treballar al disc Travellers i que és una joia de músic; Silvia Martí, a la bateria; Zábalo Borràs, al saxo; i la veu de Mari Bautista, companys de La noia del nord; Juanjo Blanco al llaüt i arxillaüt, company incansable; Jordi silvestre, violinista jove però molt preparat que ha estat rodant amb mi l'últim any Els ulls de Bob; i Borja Penalba, al baix i acordió com a novetat per a mi, un músic sobradament reconegut pels seus treballs. És a dir, un luxe de banda per a fer feliç a qualsevol.

11. Encara no està gravat el disc, però ja teniu la portada. Qui és l’il·lustrador?

Federico Fernández és un artista de Vigues que treballa sobretot literatura infantil, té gran part de la seua obra publicada en les editorials Galaxia I Kalandraka i a més va ser Premi Nacional d'Il·lustració l'any 2002 per l'obra  ¿Onde perdeu lúa a risa? És un luxe poder comptar amb ell.

12. Per què t’has decidit per la plataforma de micromecentage VERKAMI per a llençar el teu pròxim treball? Què passaria si no assolires la quantia que t’has proposat?

M'agradaria fer un disc contundent, amb un grapat de músics on cadascú aporta la seua professionalitat i el seu sentiment. M'he envoltat d'una gran banda, d'un fantàstic il·lustrador, de l’estudi XALOC que és com si fora ma casa amb Juanjo Blanco al capdavant. Tinc pensat un disseny per al disc senzill però molt, molt xulo (tipus vinil), de merchandising amb samarretes, il·lustracions originals, xapes... i tot això només ho puc fer amb una plataforma com VERKAMI, que et permet reunir els diners i treballar amb tota la llibertat del món.

Si no assolírem el pressupost necessari –i  sóc conscient que és molt complicat arribar-hi–, en arribar eixe moment li pegarem voltes a la història, evidentment no podré fer el treball de la manera que tenia al cap, però moltes vegades les portes es tanquen per obrir-ne d'altres. El fracàs no forma part del meu llenguatge musical, estic fent música des que tenia 16 anys, ara en tinc 37, si estiguera ací de passada no haguera estat mitja vida darrere dels acords. La música és per a mi un lloc on em trobe dins del món.

 
Descripció projecte VERKAMI:
http://www.verkami.com/projects/5047

 

Publicat en el DGS

16 de maig de 2013

Sant Jordi a l'Octubre, només a València

Foto: El País 

Dimarts 23 d’abril el Centre de Cultura Contemporània Octubre de València es vestia de gala per celebrar la seva 2ª edició de Sant Jordi. Un dia on es retia homenatge al llibre, a la rosa i al sant, sí, però també un dia de celebracions poètiques, ja que aquest any és el centenari del naixement dels escriptors Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joana Raspall, Joan Teixidor i Marià Villangómez. Un dia, en el 20 aniversari de la seva mort, on es retia merescut homenatge al poeta de Burjassot Vicent Andrés Estellés, el poeta més gran en llengua catalana que ha donat el País Valencià des del segle XV, l’època daurada d’Ausiàs March i Roís de Corella.

No faltaren ni les roses, ni els llibres, ni els autors; tampoc la música, ni els homenatges, ni les reivindicacions en aquesta festa que tenia com a mestra de cerimònies la periodista Reis Juan i que era retransmesa en directe a través de la web 9exili.com, la ràdio i la televisió que els treballadors afectats per l’ERO de RTVV han posat en marxa. Per què la nostra –nostra?, millor dir seva–  televisió pública, és evident, no està per aquestes coses de la cultura, ni per un poble que puga tenir idees pròpies. De fet, la reivindicació dels mitjans de comunicació en català al País Valencià fou altre dels eixos vertebradors de l’acte, així com la solidaritat amb la vaga de Catalunya Ràdio per les retallades. Com és de perillós que un territori es veja privat dels mitjans de comunicació en llengua pròpia!

Gemma Pasqual, vice-presidenta del País Valencià de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una de les organitzadores de l’acte explicava la voluntat d'arrelar una tradició que té més seguiment a València del que es pugui conèixer, perquè entre d’altres coses Sant Jordi va ser patró de València i molta gent celebra la Diada amb llibres i roses, malgrat la mancança del suport institucional. El Sant Jordi d’enguany estava organitzat per Acció Cultural del País Valencià, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, amb la col·laboració de l’Associació d’Editors del País Valencià, el Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València el PEN català, la llibreria 3i4 i La Casa de les Flors.

 

Una cinquantena d'escriptors, per ordre alfabètic de cognoms, anaren llegint fragments de la seva obra: petits tasts de novel·les, contes, poesies, teatre... que deixava clar el bon estat de la literatura catalana feta al País Valencià. Francesc Anyó, Francesc Aledon, Josep Antoni Alfonso, Xavier Aliaga, Joaquina Barba, Pere Bessó, Teresa Broseta, Núria Cadenes, Esperança Camps, Carles Cano, Rafel Castelló, Mercè Climent, Vicent Coll, Francesc Collado, Carles Cortés, Vicent Cortés, Isidre Crespo, Joan Carles Girbés, Ramon Guillem, Rafa Gomar, Tomàs Llopis, Rubén Luzón, Begonya Mezquita, Carme Miquel, Manuel Molins, Jesús Molla, Francesc Mompó, Anna Moner, Enric Monforte i Casañ, Octavi Monsonís, Jaume Pérez Montaner, Eusebi Morales, Joan Navarro, Gemma Pasqual, Vicent Penya, Begonya Pozo, Isabel Robles, Lluís Roda, Manel Rodríguez Castelló, Rosa Roig, Antoni Rubio, M. Carmen Sàez, Vicent Salvador, Encarna Sant Celoni, Xavi Sarrià, Jordi Sebastià, Núria Sendra, Ferran Suay, Josep Usó, Rafa Xambó i algun més que s’hi afegí a darrera hora a aquesta gran festa, a manera de jam session. Fins i tot, des de l’Alguer, el poeta de Borriana establert a l’illa italiana que parla català, feia la seva aportació.

 

L’acte el tancava l’actuació del cantant Miquel Gil que, entre d’altres cançons, interpretà la 'Rosa de paper', on versiona un dels poemes emblemàtics d’Estellés, mentre la filla del poeta, Carmina Estellés, als seus peus, feia una autèntica rosa de paper, amb dits experts, però segurament balbs per tanta emoció. I és que les roses blanques, fetes de paper de diari, també tingueren el seu protagonisme, ja que estaven repartides per totes les taules del rebedor que tan gran festa acollia.

 

 

Publicat en el DGS

25 abril de 2013

L'obra d'Ovidi. Una reivindicació generacional.

 

Divendres passat s'encetaven els #DocumentalsAlCasal al Centre Cultural Ovidi Motllor d'Alcoi. Com no podia ser d'altra manera, el primer documental estigué dedicat a l’Ovidi Montllor, la seua obra i la influència als països de llengua catalana amb la projecció del documental: Crònica d'un artista (TV3, 2005). Posteriorment hi hagué una Taula Redona oberta a la participació de totes i tots, amb convidats representants dels diferents àmbits de la societat i la cultura on es feu un recorregut generacional de la seua reivindicació al llarg del temps per tal de tindre una visió general de la seua recepció a les diferents generacions que actualment convivim a la nostra societat, i per tal de ser conscients de la direcció que aquesta recepció té a l’actualitat. Jo era una de les convidades, en qualitat d’escriptora jove de la generació dels 80, cosa que em permeté reflexionar sobre aquest homenot que fou l’Ovidi. Uns quants em digueren que allò que havia escrit era per publicar. No crec que fora per tant, però com que aquesta finestra m’ho permet ací deixe algunes coses que vaig explicar.

 

Cada moment de la nostra vida té necessàriament associada una banda sonora. Però ves per on que les cançons de l’Ovidi han estat sempre presents en cadascun dels trams que he anat recorrent fins arribar ací, a aquesta taula redona i quadrada alhora, per parlar d’ell. Recorde el primer disc que vaig escoltar de l’Ovidi: A Alcoi, com no podia ser d’altra manera. A casa tots érem Ovidi, tots recitàvem Els amants; tos volíem aprendre i ballar amb la Teresa; tots volíem ser els “altres” i fer burla als rics quan van a l’òpera així ben vestidets; tots declaràrem el nostre amor incondicional per aquella pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, que també era la nostra; tots vam decidir que no ens conformaríem amb les molles si podíem tenir el pa sencer... I l’Ovidi entrà a la nostra casa per quedar-s’hi en cadascú de nosaltres. He tingut la immensa sort que els meus pares, des de ben menudets, ens han transmet l’amor per la literatura, per la música, per la cultura... Però jo em pregunte, quina visió tindria jo ara de l’Ovidi si els pares no ens hagueren ensenyat a estimar-lo, com ja ho feren ells una generació abans? Conec gent de la meva generació que no sap qui és l’Ovidi i això em pareix sorprenent, però sobretot trist i descoratjador, perquè això significa que els seus fills i els fills del seus fills possiblement no el coneixeran mai, i tampoc no tindran cap interès de fer-ho. Pitjor que l’odi, és l’oblit. 

En plena adolescència recorde un mur amb el rostre de l’Ovidi Montllor i unes paraules que deien una cosa així com Ovidi, no t’oblidem; que de tant en tant apareixia esborronat i acompanyat de paraules blasfemes que llavors jo no entenia del tot. Com tampoc entenia com un home que cantava, recitava i interpretava tan bé, que ens apropava als nostres poetes, que es posicionava a favor del poble i censurava l’opressió, la fam, la misèria, l’explotació o la corrupció, que era fill de la ciutat... alçara tanta polseguera i despertara tant d’odi. Llavors vaig voler saber més. Més del que t’expliquen a l’escola, a l’institut o al carrer... Més, molt més. Per sort a casa jo vaig tenir una altra escola. I vaig aprendre què significava ser un poble oprimit, i em va créixer l’odi. Però un odi, que com Ovidi, intente transformar en art perquè el meu poble, llengua i cultura continuen vius. També sóc jo de les de la serena violència, com digué Vicent Luna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor d’Alcoi, el dia que s’inaugurava una placa a la casa on va nàixer l’Ovidi, al carrer Sant Joan de Ribera 15.

No descobresc res si dic que Ovidi ha sigut una metàfora del nostre país. Nasqué aquest català d’Alcoi en plena postguerra, quan Espanya era en blanc i negre, i el nostre país només en negre. Prompte prompte va tastar el gust de la fam quan s’assabentà que moltes nits els seus pares ni sopaven; i començà a sentir que li mancava l’aire per culpa dels fums dels capatassos de les fàbriques que explotaven els seus treballadors. Com tants de la seva generació, se sorprengué que la llengua que parlava a casa i al carrer, que no a l’escola ni a cap altre lloc, també es podia escriure. I amb la set que dóna una llarga passejada pel desert anà bevent pàgines de llibres i de diccionaris i anà aprenent a escriure la llengua que parlava. I llavors fou conscient que hi havia una història, una cultura, tot un país en estat latent, esperant els primers rajos de sol per començar a germinar. 

Fou a Barcelona, on viatjà perquè volia fer teatre, que se n’adonà que malgrat el franquisme el país bullia de possibilitats: naixien revistes, es feia teatre, s’escrivia poesia, en català. I l’Ovidi, un entre tants, va decidir donar-se sencer a aquest país en tot el que feia. I es mantingué fidel sempre a la seva cultura, al seu país, al que ell creia just, fins el dia que se n’anà per fer vacances. Cosa que treia de polleguera la gent del puntet, els amos i capatassos, no solament de fàbriques i empreses.

Ovidi obria a molts la porta a la poesia en català (Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu, Josep M. De Sagarra, Joan Salvat-Papasseit, Josep Carner, Carles Riba, Joan Brossa, Pere Quart, Fuster) i descobria així que teníem una cultura, tant o més digna que aquella que ens volia sepultar a la força en un oblit de marbre. Amb algunes de les seves lletres ens demostrà que la tendresa també parla en català. Quantes cançons carregades de crítica i denúncia: a l'opressió, a la censura, a la misèria, als ostentadors del poder, a la por, a l'explotació, a la corrupció... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

Com deia abans és pitjor l’oblit, que l’odi. I és cert que hi hagué tota una massa de gent que odiava l’Ovidi i tot el que ell representava. I, especialment a la dècada dels 80, quan s’estrenava allò que van anomenar democràcia, ja s’ho feren per apartar-lo de l’escena social, cultural i política, perquè ja no calia protestar, tot ja estava bé i en ordre (en l’ordre que interessava). Però no fou ni és tan senzill arraconar l’Ovidi i forçar el seu oblit. És evident que els qui el van conèixer i estimar el serven a la seva memòria i transmetran aquest amor als seus fills. I en aquest sentit Ovidi mai no morirà, sempre estarà fent vacances i en qualsevol moment sonarà una de les seves cançons, o s’escoltarà la seva veu recitant versos dels nostres poetes, o el “play” de qualsevol reproductor ens permetrà veure alguna de les seves pel·lícules... I, a més, tenim una generació de nous músics que el tenen com a referent, quan no versionen algunes de les seves cançons més emblemàtiques. Ai! Tornem al poder de la música...

Els darrers mesos i centrant-me únicament en les comarques més properes diria que s’han fet moltes coses per reivindicar el record de l’Ovdi, en part perquè en 2012 commemoràvem els 70 anys del seu naixement. Ara mateix recorde per exemple que a l’Olleria es presentava allà pel setembre el disc 'A dos de val', un recull dels poemes de Joan Fuster que Ovidi Montllor hi recità l'any 1993, en una de les seves darreres aparicions en públic; disc editat per Paco Muñoz que conté fragments del recital que Ovidi Montllor féu, musicats per 'Bertomeu' amb l’acompanyament de músics com Hugo Mas, Lluís Miquel, Carles Llinares (Batà), Vicent Torrent, Eva Dénia, Ovidi Twins, Carraixet, Pau Alabajos, Andreu Valor i Dani Miquel. Segur que em deixe algun, demane disculpes. Aquest acte va estar organitzat pel col·lectiu l'Olla, amb la col·laboració de VilaWeb Ontinyent, l'Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida i Consolat de Mar i de l'Ajuntament de l'Olleria, no sé si per veure’s una mica obligat a dir que sí.

Fa poc més d’una setmana se celebrava la Diada de Sant Ovidi a ca les Senyoretes d’Otos, el nostre particular Shangri la, i amb esta ja van 7 edicions. Set edicions on han participat gent molt retllevant de tots els àmbits de la nostra cultura com ara les periodistes Núria Cadenes i Amàlia Garrigós; els cantautors Pau Alabajos, Hugo Mas o Miquel Gil; el grups Arthur Caravan o Sénior i el Cor Brutal; els directors de cinema Carlos Pérez i Toni Canet; el poeta Toni Canet... Perquè Ovidi era i és de tots.

A Alcoi es col·locava allà pel mes de febrer una placa en la casa on Ovidi nasqué, en el número 15 del carrer San Joan de Ribera i a principis de març s’inaugurava el Passeig amb el seu nom i també l’escultura feta per l’artista Antoni Miró. Ara els alcoians podem veure el cel a través de la silueta d’Ovidi, i des de quasi la Plaça de l’Ajuntament.

Aquestes fites et fan plantejar-te qüestions. Qui fa més per la memòria de l’Ovidi les institucions públiques o els col·lectius i associacions culturals? Potser caldria més el recolzament de les administracions? I què em digueu d’Alcoi, el poble que el va veure nàixer i a qui Ovidi ha cantat tantes vegades, quasi dos dècades ha necessitat per pensar-hi de fer una mica de justícia, quan ja hi havia localitats arreu dels Països Catalans que havíen batejat carrers, places o escoles amb el nom de l’Ovidi. I per què?

Bé, en realitat no són preguntes blanques, més bé són preguntes retòriques, d’aquelles que quan estudiàvem poesia el mestre ens deia que el poeta no esperava resposta. Tots la sabem i, si no, fent un exercici de reflexió podem arribar a intuir-la. Ovidi simbolitzava moltes coses, a grans trets: justícia, llibertat, cultura i país. Doncs encara, a dia de hui, hi ha gent que sent un odi profund per ell i pel seu símbol. Torne a dir, és preferible l’odi a l’oblit.

Us posaré un exemple real i ben quotidià, per desgràcia bastant extensible: El dia d’abans de la inauguració del passeig Ovidi Montllor, les grues Català (ho reconec, en eixe moment també vaig pensar un acudit fàcil) sostenien el rostre de l’Ovidi de no sé quantes tones. Em recorde a mi tota cofoia, com una xiqueta amb sabatetes noves, dient-me que quina sort haver passat per allí en eixe precís moment... Doncs vaig escoltar la conversa de dues dones en perfecte castellà queixant-se de por qué cojones el Ayuntamiento se tiene que gastar no sé cuantos miles de euros en esta escultura de hierro con la crisis que tenemos?. Em pregunte jo si aquelles dones, segurament immigrants espanyoles, sabrien qui era l’Ovidi i quines eren totes les causes que ell defensava. Perquè segurament si saberen, comprovarien que moltes eren compartides, i no un simple roig i nacionalista, com molts s’entesten a defensar.

Però com a contraposició fa uns dies que vaig fer un recital de poesia a un institut d’Alcoi amb versos de poetes valencians d’actualitat, un alumne em demanà si al final del recital podia llegir un poema que havia portat de casa. I quina era? Homenatge a Teresa... Em vaig esborronar. Els nostres joves encara porten a Ovidi com a estendard. Aquell dia de colp, un centenar de xavals van conèixer l’Ovidi.

No val a dir que una persona sola no pot fer res per canviar el rumb de les coses. Tots podem aportar el nostre granet d’arena. I en aquest sentit jo, com a professora –intermitent, això sí, i en algunes ocasions de català–, reivindique la figura d’Ovidi, quasi sempre a través de la poesia. Perquè un dia l’Ovidi m’obrí la porta a la poesia, i ara és la poesia qui em serveix per obrir una finestra que mira a l’Ovidi, i així cada any alguns centenars d’alumnes, com a mínim, no podran dir que no saben qui va ser Ovidi Montllor.

 

 

Article publicat en el DGS

el 27 de març de 2013.

Els invisibles, nova novel·la d'Isabel-Clara Simó

Entre les sorpreses que ens ha regalat aquest inici d’any, amb número de mal auguri, està la publicació de la nova novel·la de l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó, a qui la seva ciutat natal acaba de concedir la medalla d’or i ha nomenat filla predilecta.

Els invisibles passa a engrandir el catàleg d’Amsterdam, segell literari d’Ara Llibres, i dic conscientment engrandir perquè estem al davant d’un llibre gran que amaga grans històries i grans personatges, malgrat que estan sentenciats a acabar en els llimbs dels oblidats.

 

L’autora ens transporta a Volterà, un poble fictici, alegoria del que és un poble, una ciutat, un país, amb les seves gents i les seves vides plenes de petites felicitats, quotidianeïtat i, en molts casos, misèria i cruesa. Volterà, un poble migpartit per una serp d’asfalt, una carretera construïda pels interessos d’uns pocs i que cada any s’empassa la vida d’uns quants habitants, una frontera artificial. Volterà, més que un poble, un forat negre enmig d’un país també negre, que acull de bon grat la gent que hi va a viure per engolir-se-la després, sense ni tan sols deixar el cadàver del record. Volterà, una ciutat morta que calla, es conforma i oblida els seus veïns.

 

La desaparició de Victòria, una nena de quatre anys, quan anava d’excursió per la muntanya amb els pares, ens deixa ja desolats des del començament del llibre. No de bades l’autora escull el nom propi de Victòria per anunciar-nos que des del principi els volterans ja han perdut una batalla, potser la guerra sencera. Desesperançador. Com de vegades ho és la vida. I davant d’aquest fet, la culpa d’un poble sencer i el fracàs personal per la incapacitat de no trobar aquesta Victòria real i metafòrica. 

No és aquesta una història d’un sol personatge, sinó de molts, cadascú amb la seva pròpia història, però totes lligades per una mena de tela d’aranya que les uneix, les atrapa, les condemna, a l’espera de l’aràcnid famolenc: el temps, i amb ell, l’oblit.

Els invisibles és un retrat de la societat actual esculpit amb escenes i paraules punyents, on cap lector no quedarà indemne, i sentirà a cada pàgina com algú li esgarrapa la pell de la consciència; i és que l’autora, sense colpejar-nos amb cap bandera ni moralitat gratuïta, ens convida a reflexionar sobre molts aspectes que potser necessiten urgentment una revisió: la vida política, la justícia, les forces de seguretat, les fronteres imposades, el concepte de llibertat... Una novel·la coral que, a més, reivindica la memòria dels anònims, dels invisibles, que sempre hi són, però que mai veiem: una nena que desapareix quan els seus pares es despisten només uns minuts; un artista que ningú no reconeix, condemnat com Síssif a repetir sense descans el seu destí: pintar amb obsessió per després destruir els quadres a canvi d’aire i d’espai; les víctimes dels accidents de trànsit que es repeteixen cada any per culpa d’una maleïda carretera, un polític desterrat a un poble oblidat per interessos; una mare que perd part de vida a canvi de la vida sencera de la filla...

I és que viure no pot ser solament anar passant pàgines fins que ja no en queden, de pàgines, al llibre. La vida per sí sola no té cap sentit, potser, però el que no admet discussió és que l’home és qui ha d’injectar algun sentit a la vida. En aquest aspecte, la novel·la ens convida a pensar, a moure’ns, a no conformar-nos... a viure. Ara bé, és necessari tenir ben present el passat per poder avançar cap al futur que volem. L’autora ens ho resumeix amb unes poques paraules i ens dóna així una de les claus d’aquesta interessant obra: Pots fer el que vulguis amb el teu futur, però amb el teu passat no t’hi pots posar. El futur no està escrit, escrivim-lo doncs. Som autors de les nostres vides.

 

Isabel-Clara Simó suma a la seva bibliografia una altra història original i impactant, amb un bon grapat de personatges dibuixats amb mestratge i on torna a evidenciar el gran domini de la psicologia. Una història d’històries abillada amb una prosa madura, elegant, treballadíssima, escrita amb un llenguatge realment colpidor, sentenciós i jaspiat de frases que ben bé es podríem recopilar en un llibre d’aforismes, amb l’ús impecable del recurs no gaire senzill i que ella domina a la perfecció de l’oralitat.

 

Publicat en el DGS

6 de març 2013

ALCOI HOMENATJA L’OVIDI MONTLLOR

 

 

Comence a escriure aquest article un 4 de febrer, en aparença podria dir-se que és una data qualsevol que mai no recordaré. Escolte les cançons d’Ovidi Montllor, com també faig tants altres dies, però amb el sabor afegit que avui celebrem l’efemèride del seu aniversari. Sí, perquè un dia com avui, fa 71 anys, naixia a Alcoi aquest homenot que representà la lluita, la llibertat, l'inconformisme i la resistència; la música, el teatre, el cinema, la poesia; la llengua, la cultura, el país.

 

Repare en què les seves lletres van carregades de denúncia: a l'opressió, a la censura, a la fam, a la misèria, a la por, a l'explotació, a la corrupció, a la precarietat laboral o als sous de misèria... És evident que l'Ovidi –el nostre Ovidi, que també podríem anomenar-lo el clàssic, perquè sempre serà un model digne d’imitació– està  de total actualitat i que ens calen més Ovidis per a dur a terme la nostra lluita. Sí, Ovidi, volem guerra!

 

Però jo volia parlar de l’homenatge que dissabte passat la ciutat d’Alcoi li retia, començant així a fer justícia a la memòria d’Ovidi Montllor i Mengual (1942-1995), cantant, poeta i actor, fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals humanistes i llibertaris, posant una placa a la casa on va nàixer i viure.

 

Encara coberta amb les quatre barres de la bandera de la ciutat, la placa bategava amb l’actuació del cantautor, també alcoià, d’Hugo Mas que interpretà El meu poble Alcoi i obria així l’acte.

 

 

 

Jordi Tormo, regidor de política lingüística, dirigia les primeres paraules a un poble emocionadíssim que li tenia igual el fred de neu o la pluja que començava a caure i que es combregava al número 15 del carrer Sant Joan de Ribera. Tormo deixà ben clar que Ovidi Montllor no és de ningú, sinó de totes i tots, i que per tant l’acte no era de ningú, sinó de tothom. I és que com diria Ovidi, que té paraules per a totes les situacions, “perquè tot és de tots”. Continuava explicant que Ovidi Montllor era patrimoni d’Alcoi i de Barcelona, patrimoni del País Valencià, de Catalunya i dels Països Catalans, patrimoni universal, dels seus familiars, dels amics, dels que l‘estimen, de les entitats culturals que des de la resistència l’han mantingut sempre viu front a les adversitats, patrimoni de la cançó, poesia, cinema i teatre. Totalment d’acord.

 

Després d’anunciar el guió de l’acte, s’adreçà molt emotivament al record de l’Ovidi i exclamà: “Amic s’han acabat les teves vacances, hui no ets qui se’n va, ets qui torna. Benvingut de nou, Ovidi”.

 

 

I la placa s’agitava...

 

El següent en parlar fou Vicent Lluna, representant de la junta directiva del Centre Cultural Ovidi Montllor. Senzillesa i coherència, passió, serena violència, amb tan poques paraules féu un dibuix perfecte de qui fou aquest homenot a qui es retia homenatge. El Centre Cultural Ovidi Montllor des que obrí les seves portes en 2002 s’imposà entre els seus objectius principals donar a conèixer i difondre la seva obra. Lluna ens recordava que l’Ovidi mai no havia sigut de la devoció de la gent del puntet, desarrelats que tenien el desig que caiguera en l’oblit. Però res més lluny, malgrat les males arts i el poder, no ho han aconseguit. La vigència d’Ovidi Montllor, ja ho deia Francesc Bodí, no necessita justificació de cap classe, com els estels que veiem al cel, brilla intensament i persistent, i continua donant-nos llum amb la seva veu i el seu art.

 

Després de divuit anys de fer vacances i després que ciutats com ara Barcelona, Ontinyet, Aldaia, etc etc han posat el seu nom a places, carrers, avingudes i centres culturals, a Alcoi, la ciutat que el va veure néixer, a la que va cantar a tot arreu, la de costeres i ponts, música i telers, com deia Estellés, l’Alcoi que el desesperava i que alhora estimava tantíssim, es retroba amb un dels seus fills més il·lustres.

En nom del CCOM, Lluna concloïa el seu discurs afirmant que estaven satisfets, que donaven tot el suport a tots aquests actes i felicitaven al govern municipal per fer-lo possible.
 

 

I la placa es desbocava...

 

A continuació fou el torn del poeta David Peidro, que elaborà per a l’ocasió un panegíric a Ovidi i recità dos poemes seus: Als pares amb tota la impotència, per a ell una de les cançons més tendres i més crues alhora de l’Ovidi; i Voleu guerra? que dedicà a son pare.

 

Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva, llegí una carta que escrigué en el seu moment amb motiu del 70 aniversari del naixement de l’Ovidi, original perquè emprà únicament fragments inclosos a les cançons de l’Ovidi.
 

 

 

I la placa glatia...

 

Toti Soler, el guitarrista que tants anys el va acompanyar i el seu germà Xavier Montllor van descobrir la placa que s'amagava darrere la senyera d'Alcoi, encapçalada per uns versos de l’emblemàtica Cançó del cansat i on queda de manifest el seu treball en el camp de les arts i els seus valors cívics. L’altre Montllor digué que era un dia especial, agraí a l’Ajuntament aquell gest perquè creia que el seu germà bé que ho mereixia i afegí que, encara que l’Ovidi no era d’actes públics, haguera estat orgullós d’estar-hi en aquell moment.

 

 

El punt i final dels parlaments el posava el senyor batlle, Antoni Francés, que parlava d’aquest com un acte de Justícia i llevava tot mèrit al govern municipal per donar-li’l al poble, ja que gràcies a la veu i el clamor de la ciutat d’Alcoi es feien actes com aquest. I afegia que continuarien els propers mesos fent actes, no solament per homenatjar l’Ovidi sinó recuperar la seva veu que sempre estigué al costat dels oprimits i que té més vigència que mai.
 

 

Perquè aquest només és el primer pas, d'uns quants, per homenatjar la figura d’Ovidi Montllor, un dels fills més destacats de la ciutat, que no havia estat abans reconeguda per l'ajuntament, fins fa poc a mans del PP. La petició d'un carrer amb el seu nom també havia estat objecte d'una campanya a la xarxa, és per això que el nom del passeig del Viaducte passarà a anomenar-se Passeig d’Ovidi Montllor, nom que es farà oficial el 10 de març, coincidint amb el divuitè aniversari de la seva mort. Paral·lelament, al jardí del passeig s'instal·larà l'Espai Ovidi Montllor, on s'exposaran textos escrits per unes quantes personalitats sobre la relació d'Ovidi amb el cinema, el teatre, la música i la poesia. Al passeig també s'hi inaugurarà una escultura d'Ovidi Montllor, que l'ajuntament ha encarregat a l'artista alcoià i amic Antoni Miró.

 

Alcoi retorna una mica a Ovidi Montllor tot el que ell ha fet pel nostre poble, país, llengua, cultura... Han passat molts anys i encara dura la vida dura, però nosaltres de part dels bons fins a la mort.

Article publicant en el DGS

6 de febrer de 2013

Concert per la Revolta: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia

 

Passió, valentia, compromís, il·lusió, voluntat, esperit combatiu, crítica, convicció... són alguns dels trets d’identitat de Ca Revolta, un espai de llibertat expressiva i artística, independent de les institucions, un referent de múltiples projectes, de diversitat, de pluralitat, generadors d’idees al servei de lluites i iniciatives diverses, amb la finalitat d’escapar de l’asfíxia cultural valenciana. Perquè sí que hi ha altres maneres de fer, d’estar, de relacionar-se, de viure, de combatre, i la família Ca Revolta és defensora d’aquesta filosofia, perquè saben que pot haver una altra València: una ciutat més viva, més crítica, més solidària, més amable. Un lloc emblemàtic situat al Barri del Carme on la gent, de tant en tant, es reuneix per escoltar música en directe, gaudir amb la presentació d’un llibre, emocionar-se amb un recital de poesia o, senzillament, fer una copa amb els amics i gaudir d’una bona conversa.

Però Ca Revolta no passa per un bon moment. Ve arrossegant des de fa alguns anys una cadena de ferro amb una bola molt feixuga en l’última de les seves baules: l’assetjament i l’ofegament econòmic a què els sotmet l’Ajuntament de la ciutat. De fet, van haver de fer front a més de 60.000 euros en multes i sancions, diuen aquells que per excés de música ambiental i no tenir el local en condicions (açò és no tenir el cartell d'avís sobre l'aforament del local o el de prohibició de venda d'alcohol a menors), a més del tancament del local, per sort, de manera provisional, o negar el permís d’activitats artístiques i musicals. El coordinador de Ca Revolta, Enric Valero, ja ha declarat en diferents ocasions que l'ajuntament els sotmet a una persecució des de fa anys, concretament 13, el temps que fa que van obrir.

Ofegar econòmicament una entitat com ca Revolta que no rep ajudes ni subvencions, que no té influències de cap partit polític, és la manera que tenen aquells de deixar-la morir i, de pas, delectar-se en la seva agonia. El mateix ofegament econòmic que ha patit Acció Cultural del País Valencià per les emissions dels repetidors de TV3 i també la Companyia Teatre Micalet, que va haver de tancar la porta de la sala Teatre Micalet per la inviabilitat econòmica del seu projecte de programació teatral en català. Sempre el mateix atac contra la llibertat d’expressió, contra la cultura no institucional, contra els drets mínims de convivència democràtica. Sempre els mateixos: aquells.

 

Malgrat les dificultats els de Ca Revolta no es creuen de braços, i acompanyats de tants i tants amics (persones i organitzacions), continuen amb la seva revolta, la nostra revolta. En aquest sentit, aquest dijous 31 de gener, tindrà lloc a la ciutat de València un concert solidari: Concert per la Revolta. Serà al Palau de Congressos, on hi caben més de mil quatre-centes persones, amb un cartell de luxe: Al Tall, Maria del Mar Bonet, Joan Amèric i Carles Dénia, de fet quan encara mancaven dues setmanes per al concert, ja no hi havia entrades a la venda. Una gala que estarà presentada per Maria Minyana i Josep Manel Casany.

Quatre dels grans del nostre país –també gran, per molt que aquells el vulguen menut, ningunejat, callat i submís– es pugen a l’escenari per recolzar la causa de ca Revolta, que no és una altra que la de tots nosaltres, que cada dia lluitem per allò que creiem just: llengua, cultura, drets, igualtat...

Un concert especial per molts motius. En primer lloc per la finalitat solidària de l’acte en sí, però també serà un gaudi escoltar la formació Al Tall a València, quan fa molt poc de temps que han anunciat el seu comiat; el fred no impedirà que el públic desitge nedar en la mediterraneïtat de la Maria del Mar Bonet; els cors s’ompliran de joia amb la veu i les melodies del Joan Amèric que ens presenta nou treball –Directament– després de més de dotze anys de silenci discogràfic; i la sang serà saba, la pell escorça i els dits arrels quan Carles Dénia ens delecte amb cançons que tenen la saó de la terra.

Música al servei de la revolta.

 

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

30 de gener de 2013