dimecres, 29 d’octubre del 2014

ENTREVISTA A RÀDIO ALCOI



La flauta màgica és el títol de la nova novel·la de Mercè Climent. Es presenta este dijous 30 d'octubre al Centre Ovidi Montllor, a les 19'30 hores. L'escriptora avança a Hoy por Hoy Alcoi el contingut i l'elaboració de la novel·la basada en la cèlebre òpera de Mozart. Mercè Climent, escriptora "per necessitat", es confessa molt còmoda amb el públic infantil, a qui està destinada la seua novel·la, "el públic infantil és exquisit i sincer". 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista sencera (a partir del minut 26)



dilluns, 27 d’octubre del 2014

ENTREVISTA A ARAMULTIMÈDIA



L'escriptor Francesc Gisbert m'entrevista per a ARAMULTIMÈDIA amb motiu de la que serà la primera presentació de La flauta màgica. Tot seguit reproduesc la nostra "conversa".

L'escriptora alcoiana Mercè Climent presenta aquest dijous, 30 d'octubre, la seua última obra, La flauta màgica. Un llibre juvenil editat pel nou segell SM Arrels (El Vaixell de Vapor). La presentació serà a les set i mitja al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. Mercè Climent ens avança alguns pensaments en aquesta entrevista que proposa l'escriptor Francesc Gisbert en exclusiva per a ARAMULTIMÈDIA.

FRANCESC GISBERT. Després de Somiant amb Aleixa, una novel·la d'adults, vas publicar dues obres infantils, Lina Panxolina i el quadern màgic i Marc i el poder sobre el temps. D'on et ve aquest interés per la literatura per als més joves?

MERCÈ CLIMENT. Si et sóc sincera, al principi no tenia un interès especial pels lectors més joves. Tampoc pels altres, jo senzillament necessitava escriure. Lina Panxolia i el quadern màgic aparegué una mica per provatura i, sobretot, per repte. Moltes vegades els escriptors ens proposem reptes. Jo venia de fer relats per a adults, bàsicament. Un dia em vaig proposar fer una història per a xiquets i després d'un temps la publicaren. I llavors vingué el vertader món màgic: el món dels xiquets. Havia escrit una obra adreçada a ells de manera molt intuïtiva, sense quasi tractar amb ells; però aquesta primera obra m'apropà a ells (xerrades en col·les, animacions lectores...) i això em va fer ganes de continuar creant-los històries. El que més m'agrada d'ells és que són sempre sincers i busquen el mateix en tu, no pots enganyar-los, si alguna cosa no els agrada t'ho diuen. I a l'inrevés, els veus de seguida la joia i la il·lusió a la mirada, al somriure. Si un llibre meu ha servit per sembrar la llavoreta d'un futur lector, només un, ja ha valgut la pena haver-lo escrit.

FG. La teua última obra, La flauta màgica (SM Arrels), parteix de la trama argumental de l'òpera La Flauta Màgica, de Mozart. Què pretenies en escriure aquest llibre?

MC. Sempre he sigut una enamorada d'aquesta òpera, des que els meus pares em dugueren al Teatre Principal d'Alacant a veure-la, amb només vuit anyets. Ja d'adulta vaig pensar que seria una vertadera llàstima que els xiquets d'ara no s'endinsaren, com ho vaig fer jo, en aquesta meravellosa història d'amor, fantasia i aventures. Si normalment és la música la que ens apropa a la literatura, jo he volgut amb aquesta obra just el contrari, que acostara els lectors a la melodia que la inspira. Eixe ha estat el meu principal objectiu. És per això que he treballat molt perquè aquest siga un llibre que sone, que cante i que balle. Fins i tot, he inventat un personatge molt simpàtic que s'anomena Melodia.

FG. La flauta màgica és, per damunt de tot, una obra on domina la fantasia, tant pel que fa als personatges com a la trama. La imaginació més lliure sura en totes les teues obres infantils. Per què?

MC. Potser associe la màgia amb un món innocent, de puresa, on no hi ha lloc per a les mentides ni els desenganys: el món de la infantesa. Em trobe còmoda en aquest món, i de tant en tant, amb ajuda d'un bolígraf (o d'un teclat) viatge allí. Ara bé, no és necessari veure fades, elfs o nans per creure en la màgia. La màgia, en realitat, està a tot arreu i a cada moment. El nostre món és màgic ja només amb allò que podem veure i tocar cada dia. Només que hem de mirar bé per a veure-la.

FG. Quins ingredients creus que ha de tindre un bon llibre per enganxar als més joves? Quins secrets de l'escriptura has abocat en La flauta màgica?

MC. No sé exactament quina és la fórmula, si ho sabera començaria a escriure ara mateix el Harry Potter valencià. Està clar que escriure per a joves no és el mateix que escriure per a adults: has d'intentar un llenguatge més senzill (que no simple), treballar amb capítols més curts perquè potser molts d'ells encara no tenen l'hàbit de la lectura, buscar temes que els resulten atractius, que els personatges els siguen simpàtics i, fins i tot, que s'hi puguen identificar... Independentment del destinatari dels meus llibres, sempre he escrit històries, que per unes coses o d'altres, m'apassionaven. Estic convençuda que si l'autor no escriu des de l'emoció, des de les entranyes, serà impossible que entusiasme ningú.

Bé, el cas de La flauta màgica ha estat tot un repte. No solament havia de convertir una òpera a novel·la per a xiquets, sinó que funcionara per ella sola. No era una tasca fàcil, però amb molta estima i dedicació crec que me n'he sortit. L'essència de l'òpera està en la meua obra, encara que és cert que he hagut d'actualitzar un poc alguns temes, era necessari extraure la violència, el racisme o el masclisme. Per exemple, Pamina és molt més valenta en la meua novel·la que en l'òpera; he volgut donar molta importància a la música, l'obra està plena de cançons, de balls, d'instruments màgics, i com he dit abans he hagut de crear a Melodia, un cuquet que s'enreda en forma de clau de sol; les descripcions dels personatges i dels espais són essencials perquè el lector penetre en l'atmosfera d'aquell món dominat per la Reina de la Nit...

Això sí, un dels secrets d'aquesta novel·la és que mentre l'escrivia, de fons sempre sonava La flauta màgica de Mozart; així que no serà difícil que mentre llegiu aquest llibre sentiu alguna melodia...

dissabte, 25 d’octubre del 2014

ENTREVISTA A CAFÈ MONTCAU (RÀDIO ALTEA)




Quantes converses caben a dins d'un cafè? Moltes i molt variades. Això ho saben ben bé els cafeïnòmans que formen part de Cafè Montcau, un programa presentat i dirigit per Joan Borja, en Ràdio Altea.
Un honor compartir amb ells cafè (i un deliciós pastís de llima) en el programa que enceta, ni més ni menys, que la huitena temporada. 

A l'enllaç podeu trobar l'entrevista/conversa completa.

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Presentació "La flauta màgica" a Alcoi



Compte enrere per a la primera presentació de La flauta màgica (SM Arrels, Vaixell de vapor, 2014). Serà el dia 30 d'octubre a les 19.30h al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi. 

divendres, 10 d’octubre del 2014

LES ILLES FÈRTILS, PER MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ




Jordi Botella, Joan Antoni Climent i Fullana, Archipiélago/Arxipèlag. Germania, col·lecció Plaerdemavida de poesia núm. 13, Alzira, 2014. Pròleg de Julio Icaza Gallard i Martín Pacheco. Versió catalana de Mercè Climent.

· · ·

Fou en 1978 quan els autors d'Archipiélago publicaven el seu primer poemari a la petita editorial valenciana Lindes, que comandava Pere Bessó amb altres poetes de la seua generació i que en un breu però intens lapse de temps donaria a llum un bon estol del millor que llavors es feia en espanyol a la ciutat de València (entre d'altres el volum Imágenes del mateix Bessó). Els joves amics, per a sorpresa de no pocs i amb el silenci que sol acompanyar les fulguracions poètiques realment importants, s'hi van colar per carambola empesos pels escassíssims vents que alçaven llavors l'edició de poesia com ocells exòtics de les comarques del sud valencià, aus de pas cap a illes més llunyanes i fites més sòlides. Archipiélago, des del punt de vista de l'opció lingüística, fou l'obligat peatge que els seus autors havien de pagar per l'herència literària i cultural rebuda, la terra diglòssica de pas d'uns poetes que veien el món des de la pròpia llengua i que només havien d'esperar que madurés la fruita d'un idioma que ja brillava en algunes de les seues composicions i s'expressava amb perfecta consciència en els seus noms literaris i civils. Per altra banda, la potència verbal d'aquest llibre escrit a quatre mans necessitava els camins desbrossats del castellà poètic (ben llaurats per mestres com Octavio Paz, un dels més llegits en aquells anys) per no quedar embullada entre les espines d'un català encara poc dúctil entre les seues mans. L'aventura d'Archipiélago havia estat precedida per les singladures que a Joan Antoni (Muro del Comtat, 1957) van dur a l'antologia Migjorn (1977) i a Jordi (Alcoi, 1958) a la composició de cançons amb lletres esquinçades amb regust a rock i revetlla d'estiu. El primer, poeta des del bressol de l'adolescència d'una gracilitat desacostumada per al vol poètic, a penes si tornaria a trescar els camins de la literatura, una reaparició escadussera a l'antologia Llampec d'espurnes (1991), poemes inèdits i perduts en les carpetes del temps fins al mutis final que ens el va arrancar un dissortat dia de 2005. Per la seua banda, Archipiélago representà per a Jordi Botella l'inici (fulgurant i excepcional, ja ho hem dit) d'una llarga carrera que ens donà, a partir d'ara sempre en català, Bolero (1983), Cobles vallesanes i Disciplina (1990), Oxymoron (2001) i La nit transfigurada (2004) en poesia i La sagrada família (1997), Carta als reis (1998), Estació terminal (2002) o La caixa negra (2002) entre d'altres en narrativa i novel·la així com estudis literaris i un bon feix d'articles i columnes de premsa i unes quantes peces teatrals dissortadament inèdites.

Archipiélago, doncs, fou –és– l'aventura radical de dos amics que compartien estudis, casa, agòniques manifestacions antifranquisttes, àvides lectures i, sobretot, la passió per la poesia que llavors es desbordava des dels novísimos, Paz, Pound, Eliot i un llarg etcètera que inclou els poetes xinesos de la dinastia Tang que tan brillantment en Botella ressuscitaria en un dels seus darrers treballs poètics en castellà. I fou una aventura –sense a penes precedents ni continuadors– singularitzada per l'anonimat en què suren les illes poètiques del llibre: impossible discernir per al lector no iniciat en certs secrets què és de Botella i què de Fullana. Perquè la jugada consistia precisament en això, a la manera mallarmeana, en la dissolució del jo de l'autor (i el del lector) en la mar del llenguatge poètic, en els laberints i jocs verbals que celebren la passió eròtica, l'íntim sil·labari que dóna nom als misteris dels cossos, la creació d'un univers clos però perpètuament en moviment i obert a noves possibilitats significatives, completant-se tothora en el diàleg mut de la lectura.
Trenta-sis anys després d'aquella meravella (heus-ne ací un petit tast: "y sin embargo estás tan cerca / que con solo estirar mi brazo / alcanzaría / a desvelar el misterio de tu noche // pero no quiero / descubrir tus tatuajes / cubiertos de polvo milenario / ni oír tu voz de mansión abandonada / entre sílabas de jaramagos // prefiero estar cerca / tan cerca que el reverbero de la luna / me anegue / en los jeroglíficos / de tus muros desconchados / hasta que con el nuevo día / lance mis dagas / contra tu piel de barro"), hem d'aplaudir la iniciativa i el treball desplegats per Mercè Climent (filla de Joan Antoni i escriptora també al seu torn) i Germania. Amb aquest gest filial i gràcies a una versió en català en general molt ajustada a l'esperit primigeni excepte en algun detall menor, Archipiélago ja no només s'incorpora amb sentit i nom propi, Arxipèlag, al cabal fèrtil de la nostra literatura, sinó que ens brinda l'oportunitat del balanç històric i la ubicació en el lloc pertinent de dues de les més fèrtils i interessants illes poètiques de la nostra mar.

[Publicat a Saó núm. 396, setembre de 2014.]

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...