dilluns, 11 de gener del 2016

Rutes de llegenda: Alcoi, ciutat del Nadal


Il·lustració de Maria Rubio Tortosa

Enguany ha decidit canviar els Tiernapojat pels Reis d’Orient; el dialecte arcaic d’Oulu pel valencià que es parla a Alcoi; els personatges d’Herodes, el Rei dels Moros, Knihti i Mänkki, per Melcior, Gaspar i Baltasar; les espases i l’estrella, per l’or, l’encens i la mirra; i els vestits austers i blancs, per teles coloraines molt més riques. Principalment ho fa per treball, però també per plaer. Li sembla fascinant pertànyer al Comitè de Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO i ser testimoni directe de les grans meravelles que hi havia repartides arreu del món. 
Alcoi és una ciutat mediterrània envoltada de muntanyes, travessada per rius i barrancs, que havia tingut la necessitat de construir desenes de ponts per unir els seus barris. Ell n’havia sentit parlar per primera vegada amb motiu de la seua trilogia festera de Moros i Cristians. Fa poc, però, s’ha assabentat que aquesta ciutat també és famosa per una altra trilogia: la del Nadal. I justament ell és un dels vint-i-un membres que han de valorar si aquesta festa ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Quina responsabilitat!
L’estada a Alcoi serà només de cinc dies, temps suficient per acudir a tots els actes i les desfilades importants i veure la representació d’un betlem de titelles que té més d’un segle. Anirà acompanyat d’alguns membres més del comitè, amb qui té molt bona relació, malgrat les diferències que existeixen entre ells pel que fa a l’origen, l’idioma i la manera de treballar. A diferència de la resta, ell encara no ha llegit ni una línia dels informes que parlaven d’aquesta festa que cal avaluar, ni tampoc no ha visualitzat cap imatge ni vídeo que la il·lustre. Ell prefereix fer-ho a la seua manera: la primera sensació és la que compta. Cal veure i viure, escoltar i sentir, fins i tot, tocar i tastar quan és necessari. 
En arribar a Alcoi els espera un grup de persones que els faran d’amfitrions durant els cinc dies. Els acompanyen a l’hotel perquè desfacen l’equipatge i puguen descansar del llarg viatge. Per davant tenen una agenda ben atapeïda: visita als llocs més emblemàtics de la ciutat, reunions amb personalitats del món de la cultura i la política, dinars de negocis, assistència als actes més representatius del Nadal alcoià... 
Comencen amb una visita al centre de la ciutat. La Casa de la Vila llueix amb orgull el cartell de la CXXXI Cavalcada dels Reis d’Orient. La silueta d’una xiqueta retallada en la nit més màgica de l’any, l’emblemàtic pont de Sant Jordi que acaben de travessar al fons, i l’ombra de Ses Majestats els Reis a lloms de tres camells en primer pla. El regidor de cultura d’Alcoi fa l’incís que és més antiga que això, ja que està documentada des de 1885, cosa que la converteix en la més antiga no solament de l’Estat sinó del món. Els membres del comitè de seguida en prenen nota.
La plaça que queda just al davant, coneguda pels alcoians com la Bandeja està bellament engalanada amb dos escenaris nadalencs. Un els és ben familiar a tots, representa el naixement de Jesús, amb les figures de la Mare de Déu, Sant Josep, la mula i el bou. L’altre, en canvi, els és totalment desconegut. La regidora de turisme, a la pregunta Qui són aquells personatges tan estranys?, els explicà que pertanyen al betlem de Tirisiti, que tot just veuran representat al Teatre Principal, que queda ben a prop. Hi ha un bon grapat de gent fent cua, i és que tothom vol fer-se una foto amb Tirisiti, Tereseta, el sereno i l’auelo.  
Són els únics adults que entren sense la companyia de cap xiquet, però una vegada dins potser són els més innocents de tots. L’espectacle de titelles els deixa bocabadats, malgrat que no entenen què diuen els personatges, ja que els actors que els doblen empren una llengüeta metàl·lica, perquè les veus resulten més còmiques. El que sí que aprecien –i en prenen bona nota– és el maridatge perfecte entre els elements religiosos per tots coneguts amb d’altres populars i costumistes de la societat industrialitzada alcoiana de meitat del segle XIX, moment en què començà a representar-se aquest betlem. Els ninots van muntats sobre varetes verticals i corren per l’escenari per mitjà d’unes guies. El paper de la narradora estimula la participació del públic (especialment l’infantil) que a tothora increpa el sereno per preguntar-li Quina hora és? o es burla de l’auelo amb la cançoneta Auelo, xixero, cara de putxero. 
Tantes emocions ja, i encara no han presenciat cap acte de l’anomenada trilogia nadalenca.
L’endemà, diumenge dia 3 de gener, toca veure Les Pastoretes, una cavalcada infantil on els xiquets vestits de pastors, uns damunt de carros engalanats, d’altres dansant, reparteixen caramels i papers amb al·leluies. Desfilen acompanyats dels seus ramats des del carrer de Sant Nicolau fins el Betlem vivent que hi ha a la Bandeja per obsequiar el Jesuset. 
Es palpa a l’ambient un estat general d’emoció i nerviosisme, i és que manca molt poc per a la nit més màgica de l’any, aquella en què els Reis d’Orient passegen per totes les localitats alhora –què voleu?, són màgics!– i reparteixen llum i color, sobretot entre els més menuts. És la vesprada del 4 de gener i a Alcoi se celebra el preludi de la Cavalcada dels Reis. L’Ambaixador, emissari de Ses Majestats, muntat en una carrossa tirada per dos bous, recorre la ciutat dels ponts i anuncia la imminent arribada de Melcior, Gaspar i Baltasar, vinguts de l’Orient. El seguici de l’Ambaixador està format pels personatges del Betlem de Tirisiti, patges carregats amb torxes enceses, grups de música, balls tradicionals i, és clar, les burretes: dos ases que porten sobre els lloms dues alforges buides per poc de temps. A mesura que avancen en el seu recorregut, la mainada d’Alcoi va dipositant dins d’aquelles particulars bústies les cartes que han escrit als Reis. Aquesta nit, Ses Majestats tindran feina, llegint totes les cartes de totes les bústies de totes les ciutats de tots els països de tots els continents de tot el món. També el nostre amic finès ha dipositat la seua. Només ha demanat una cosa. Té ganes de veure aquesta preciosa ciutat vestida de neu, com la seua Oulu, que per aquelles dates sempre està coberta de blanc. L’enyora.
La nit del 5 sembla encara molt lluny. Vint-i-quatre hores en el món dels xiquets, de vegades, pot arribar a ser una eternitat. Tanmateix, tot arriba... Fa hores que s’acumulen emocions i nervis. A les voreres, als balcons, a les finestres, s’aboquen ulls innocents, àvids de la màgia que ja s’anuncia amb soroll de tambors i foc de torxes. Primer Melcior, amb els cabells i la barba blancs, reparteix besos a tots els xiquets que s’apropen en braços de pares i mares amatents. Després Baltasar, amb la seua pell negra que va esborrant-se pel frec amb altres pells. Cobreix les seues mans amb guants també negres i el roig dels seus llavis va tatuant-se en les galtes dels menuts. Finalment Gaspar, amb el roig no en els llavis sinó en els cabells. També a les galtes i a la punteta del nas. Aquest rei és el que menys besades rep, perquè els xiquets ja estan impacients per veure què els han deixat a casa. 
L’excitació és màxima i els cors bateguen amb més força que els tambors. Encara queda l’últim ritual: posar alguna cosa de menjar i beure per als Reis, els patges i els camells. Ah! i tenir cura que finestres i balcons queden una mica oberts perquè puguen entrar i deixar els regals. Alguns tindran sort i veuran com els patges, negres i mínimament coberts amb algunes peces de roba de color roig, pugen carregats de paquets per escales llarguíssimes de fusta a les seues cases.
Ja a l’hotel els companys de la comissió s’acomiaden fins el dia següent quan volaran de nou cap als seus països d’origen. Estan esgotats. Han estat uns dies molt intensos, però també feliços. Ell, però, encara té temps de demanar a recepció tres trossos generosos de tortell i tres gotets de vi dolç. Deixa aquest senzill àpat al balcó. La temperatura està baixant, així que tanca.  
En plena matinada un soroll el desperta. És molt lleu, com un frec continu, però ell té l’oïda molt sensible i el son molt lleuger. Sembla que ve de fora. S’aboca al balcó i observa meravellat com els carrers van desvestint-se del seu gris habitual per abillar-se amb el més pur dels blancs. Neva! El seu desig s’ha acomplit. Màgia? D’esma mira cap al terra i comprova com els plats i els gots estan buits de menjar i beguda.
Entra apressadament a l’habitació i comença a redactar l’informe on explica per què Alcoi ha de ser declarada Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.


dimecres, 6 de gener del 2016

Rutes de llegenda: El faroner de Tabarca


Il·lustració d'Aurelio Ayela

Va saber que volia ser faroner aquell dia que, havent pujat al castell de Santa Bàrbara, va veure el far de Tabarca. Només tenia set anys, però no imaginava un altre futur que no fóra ser la llum per a grans i petites embarcacions durant les nits. Els anys que vindrien lluitaria de valent per esquivar el destí que aquell temps i espai li reservaven. No volia fer olor de peix cada dia, com sa mare, que es dedicava a netejar-lo i envasar-lo, i molt menys haver d’estar lluny de casa tants dies i tantes nits, com son pare, que era pescador des dels deu anys. 
El temps anava passant i el somni d’infantesa de Pasqual havia quedat soterrat per les necessitats familiars. Continuava estudiant, però molts dies acompanyava el pare a pescar. Un d’aquells dies, la seua barca va ser arrossegada per una forta marejada fins a Tabarca i acabà encallant-se en la Cova del Llop Marí. Decidiren fer nit a l’illa fins que el temporal remetera.
Pasqual mai no havia estat a l’illa Plana, i això que només quedava a huit quilòmetres de Santa Pola (una mitja horeta amb una barqueta amb motor). Li va cridar l’atenció les dimensions tan reduïdes de l’illa i la seua forma allargada com de corbata. A la part del nus es concentraven les vivendes de les famílies que encara es resistien a viure en una terra tan hostil. Just a l’altre extrem se situava el cementeri, com si els tabarquins volgueren allunyar-se tant com fóra possible de la mort i dels morts. 
El pare de Pasqual li va explicar que per evitar les incursions dels pirates barbarescs el rei Carles III, allà per l’any 1769, va ordenar emmurallar l’illa i va instal·lar-hi una setantena de famílies genoveses originàries de la ciutat tunisiana de Tabarka. Curiosament, els genovesos anaren perdent la seua llengua materna, que va ser substituïda pel valencià que es parlava a la costa alacantina. Només els seus cognoms eren la prova fefaent del seu origen.
Però a Pasqual el que més li va sorprendre i corprendre va ser el far, situat a la part més allargada de l’illa. Era una construcció de dues plantes de base cúbica sobre la qual s’alçava una torre que amagava el mecanisme d’il·luminació. Es va assabentar que el faroner que hi vivia era ja gran i prompte es retiraria i que al far s’impartien cursos de tècnic en senyals marítims. Però com s’ho faria per pagar-se el curs i l’allotjament a l’illa?
Va decidir que treballaria de valent i estalviaria. El seu cos adolescent aviat es va enfortir i la pell va començar a sofrir les inclemències del sol i de la sal. Havia après prompte i ja pescava com a qualsevol dels de la colla. El pare n’estava orgullós perquè el fill es dedicaria, com ell, a pescar. La mare també perquè podria casar-se i mantenir una família sense problemes. Però el que no sabien, pare i mare, és que el somni d’infantesa del seu fill havia emergit de les profunditats i estava més viu que mai. 
Al cap d’un any, Pasqual va confessar els seus plans als pares. Se n’aniria a viure a Tabarca. Estudiaria i treballaria. I quan el faroner es jubilara, potser en dos o tres anys, en trauria l’oposició. Els va entristir molt haver de dir adéu al fill, però no s’hi van oposar.
Va llogar una habitació en una casa on vivia una dona vídua amb les seues tres filles. Quan va veure la major d’elles, Carme, va experimentar la mateixa sensació de quan tenia set anys i va veure el far de Tabarca. Ella es convertiria en el seu destí, la seua llum, la seua guia.
I així va ser. En pocs mesos Pasqual i Carme començaren a festejar d’amagat, encara que era ben difícil ocultar-se en una illa tan menuda i on tothom es coneixia. A l’hivern solien passejar pel cementeri i els seus voltants, a l’estiu es banyaven a les cales on els pescadors no feinejaven. A la casa mai no es dedicaven gestos d’amor, tot i que la mare de Carme ho intuïa i n’estava encantada. 
Dos anys després, Pasqual va aprovar l’oposició de tècnic de senyals marítimes i va rebre de mans de l’antic faroner la clau d’aquella torre arrelada a la mar. Volia recordar sempre la primera nit que dormiria al far, així que convidà la seua estimada a sopar. Per a l’ocasió havia preparat un sopar deliciós a base, com no, de peix i havia comprat en una joieria d’Alacant un anell de plata amb un cor tallat. Va ser la primera nit, de moltes que en vindrien, que feren l’amor amb la remor de mar de fons. Pasqual li regalà a la seua estimada el cor de plata i, definitivament, el cor de sang i batecs. Sí, va ser l’única síl·laba repetida per Carme una vegada i una altra quan Pasqual li demanà si volia casar-se amb ell i fer del far la seua llar. 
Mai un far no havia emès tanta llum. Llum de dia i llum de nit. Llum que es projectava mar enllà i llum que irradiava far endins. Res no feia sospitar que el destí els reservava la més fosca de totes les ombres. La que deixaria el far a les fosques, malgrat el complex mecanisme d’il·luminació que funcionava a les nits. Una malaltia molt lletja s’apoderà del cos de Carme. Res no pogué fer el metge de l’illa ni el poder miraculós que sempre se li atribueix a les aigües salines. Carme es moria sense remei i Pasqual es començava a vestir amb tots els tòpics dels faroners. 
Quan donaren sepultura al cos de Carme, Pasqual es convertí en un home solitari i ermità –com  aquells llops marins que de tard en tard acudien a l’illa–, enamorat del mar i dels records, acostumat a la sal del seu plor. Li venia al cap aquella frase que el seu iaio repetia: “Som d’aquell lloc on tenim soterrats els morts”. Ara, ja, definitivament s’havia convertit en tabarquí.
Va ser una nit de Nadal, fosca, de lluna nova, que la llum de l’illa se’n va anar. El far es quedà encara més a les fosques. Pasqual intentà buscar amb desesperació el motor de recanvi del far. Aquella nit havien de passar prop de l’illa alguns vaixells que transportaven mercaderies i, com era habitual, uns quants pescadors estarien feinejant pels voltants, entre ells molt probablement son pare. 
Pasqual no creia en déus ni àngels, però s’encomanà a tots ells alhora. Si no trobava el motor hi hauria una terrible tragèdia i ell en seria el culpable. Com no podia recordar on havia deixat aquell maleït motor? Va pensar que el més lògic era que estiguera a dalt, a la sala de màquines. Quan pujava desesperat per l’escala que conduïa a la torreta, féu un mal pas i caigué, amb tan mala sort que es girà un peu. Es posà a plorar. Per la catàstrofe imminent, sí, però sobretot perquè se sentia més sol que mai. Va pensar que no l’importaria gens estavellar la seua barca contra qualsevol illa i morir ofegat, bressolat per sempre més per les onades. 
De sobte va sentir com algú li estrenyia la mà i l’ajudava a incorporar-se. Estranyament Pasqual no sentia cap temor. Al contrari, se sentia segur al costat d’aquell misteriós Virgili que el conduïa de nou cap amunt, on es trobava el motor que venia buscant feia estona. Justament en aquell moment el tacte de la mà amiga es va esvair i quan Pasqual va obrir el puny que encara s’aferrava amb força al no-res, va notar que hi havia un petit objecte que no pogué reconèixer. Se’l guardà a la butxaca i es disposà ràpidament a canviar el motor.
Ho havia fet tantes vegades, que fer-ho amb els ulls cecs no fou cap problema. Als pocs minuts el far va emetre una intensíssima llum blanca que per poc no encega els capitans i els timoners dels vaixells que ja estaven molt a prop de la costa tabarquina i que van poder girar a temps el seu rumb. 
Pasqual va eixir a la balconada per contemplar la nit a la llum del far. Sentia una mena de joia al cor, potser perquè havia salvat desenes de vides. La llum al poble encara no s’havia restablert. Només unes poques famílies s’havien quedat a l’illa aquella nit de Nadal. Se’ls imaginava sopant feliços a la llum de les espelmes. Com tantes nits havien fet Carme i ell. Va posar les mans a la butxaca en un moviment involuntari i va sospirar. Els dits van ensopegar amb aquell objecte que feia una estona s’havia guardat. El va traure i gràcies a la llum blanquíssima que emetia el far va reconèixer aquell anell de plata amb un cor tallat. 


dimarts, 5 de gener del 2016

LECTURES 2015




Entre Hotel Indira de Melcior Comes i El traductor de Jovi Lozano-Seser han passat més d'una setantena de llibres per les meus mans i, és clar, pels meus ulls. Aquestes han estat les lectures de 2015:

NARRATIVA


1. Hotel Indira. Melcior Comes. 

2. L’home de Melbourne. Juli Capilla.
3. Obabakoak. Bernardo Atxaga.
4. El árbol de la ciència. Pio Baroja.
5. Pell de gat. M. Victòria Lovaina
6. Mi color favorito es verte. Pilar Eyre.
7. Córrer sense por. Giuseppe Catozzella.
8. Espiral. Manuel Baixauli. 
9. Si menges una llimona sense fer ganyotes. Sergi Pàmies.
10. Cançons d’amor i de pluja. Sergi Pàmies.
11. Els avantatges de ser un marginat. Stephen Chbosky.
12. Tu eres la reina. Maria Jesús Bolta. 
13. El vigilant en el camp de sègol. J.D.Salinger.
14. Stoner. John Williams. 
15. Sostiene Pereira. Antonio Tabucchi.
16. Caín. José Saramago.
17. El perquè de tot plegat. Quim Monzó. 
18. La dona infidel. Santiago Forné. 
19. Naufragi a la neu. Esperança Camps. 
20. Ensayo sobre la ceguera. José Saramago. 
21. Fantasmes al palau. Tradicions esotèriques valencianes. Ivan Carbonell.
22. La mort del pare. Karl Ove Knausgård.
23. La vostra Anita. Lluís Antón Baulenas.
24. Fernando Pessoa. José Luís García Martín.
25. Marta dibuixa ponts. Carles Cortés.
26. Nosaltres els Cateura. Joanjo Garcia. 
27. Amb molt d’amor, un pessic de sal, un polsim de pebre i un poema. Gemma Pasqual.
28. David i la flauta màgica. Josep Millo.
29. Amor i més amor encara.Francesc Gisbert.
30. La dona de l’ermita. Vicent Sanhermelando.
31. Cadenes. Lucia Pitrielli. 
32. El traductor. Jovi Lozano-Seser. 

POESIA

33. Laia. Eva Baltasar.

34. Amor de muchos días. Antologia poètica.
35. Nómina de huesos y otros poemes. César Vallejo.
36. Alfonsina Storni. Antologia.
37. Octavio Paz. Antologia. 
38. Poemes d’amor. Joan Margarit. 
39. València Nord. Teresa Pascual
40. Ancia. Blas de Otero.
41. Nueve novísimos poetas espanyoles. José María Castellet.
42. Bukowsky. 20 poemes.
43. Tantes mudes. Mireia Calafell. 
44. Els rossinyols insomnes. Pilar Cabot. 
45. Historia del corazón. Vicente Aleixandre. 
46. Insomnios y duermevelas. Mario Benedetti.
47. La destrucción o el amor. Vicente Aleixandre. 
48. Vol vallar un tango amb mi, senyor Vivaldi? Pilar Cabot.
49. Tres mujeres. Sylvia Plath.
50. Dos punts. Wislawa Szymborska.
51. Ciència exacta. Manuel Forcano.
52. Obre les mans. Xavier Macià.

INFANTIL I JUVENIL


53. La noche estrellada. Jimmy Liao.

54. A l’altra banda de les muntanyes. Maria Jesús Bolta.
55. En línia. Jaume Monzó.
56. Alisson i l’enigma de l’amor. Maurici Belmonte. 
57. Robbie i altres contes. Isaac Asimov.
58. Moisès, estigues quiet. Lliris Picó.
59. Van ploure estrelles. Raquel Ricart.
60. Una casa diferent. Daniel Nesquens i Goyo Rodríguez.
61. Quan xiula l’avi. Clara Berenguer i Cèsar Barceló.
62. Històries de por. Angela Sommer-Bodenburg.
63. Mi primer viaje. Paloma Sánchez Ibarzábal. 

ASSAIG


64. Café del temps. Joan Borja.

65. Un son profund. Enric Iborra 
66. Els enfonsats i els salvats. Primo Levi.
67. Amb els ulls d’una nena de dotze anys. Janina Hescheles.
68. Dillatari. Ponç Pons.
69. Mentre parlem. Enric Sòria.
70. Ovidi. Un obrer de la paraula. Jordi Tormo.
71. Moros i cristians. Una festa. Albert Alcaraz i Santonja.
72. El mito de Sísifo. Albert Camús.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...