dimecres, 30 de maig del 2012

SOMIANT AMB ALEIXA A CALP



El passat dia 18 de maig l'Aleixa jo ens vam passejar per la comarca de la Marina Alta. Va ser a última hora de la vesprada a la Casa de la Cultura Jaume Pastor i Fluixà de Calp i comptà amb un presentador d'excepció: Francesc-Joan Monjo i Dalmau, i també excel·lent amfitrió, tot s'ha de dir. L'acte esigué organitzat per l'Institut d'Estudis Calpins i les Regidories de Cultura i Joventut de l'Ajuntament.
Em vaig trobar molt a gust al Saló Blau, on vaig parlar del gènere eròtic en general, de la gènesi de la novel·la Somiant amb Aleixa, del procés de creació a dues veus i d'altres aspectes importants. Com no, faig fer un tast del llibre llegint un fragment. Per acabar vaig signar exemplars de la novel·la.

dimarts, 29 de maig del 2012

PREMIS SAMARUC




Els Premis Samaruc arriben a la seva 20a edició aquest divendres 1 de juny. Durant un sopar de gala celebrat a l'Hotel Beatriu-rei en Jaume de València es donaran a conèixer els Premis Samaruc a la millor novel·la infantil i a la millor novel·la juvenil publicades en 2011 per autor valencià. A més es lliurarà el Premi Bibliotecària d'Honor a Rosa Regàs i el Premi Bibliotecària de l'Any a Pepa Salavert. 
Podeu reservar telefonant al 961217084. Serà una gran festa!

diumenge, 27 de maig del 2012

DOS OCELLS



Sóc l’ocell d’ales gegants i plomes cendroses
que s’enlaira sobre un oceà d’aigües blanques
i s’afronta a tempestes de llum encegadora.
L’ocell que vola i de sobte s’atura,
que desdibuixa l’horitzó de l’esperança
després d’assaborir les menges més dolces.
L’ocell que mor i mata,
que viu i dóna vida.
Sóc el teuladí esporuguit caigut del niu
que busca el refugi de les teves mans,
i sóc també l’àguila imperial
que es vesteix amb escames d’acer
sempre que s’allunyen els teus ulls.
Sóc dos ocells: un que estimes
i l’altre que defuges.
Dos ocells que som jo:
un que s’ofega en una mort de cendra,
l’altre capaç de renàixer de les ombres del fum.
Tanmateix, dos ocells que t’estimen.

diumenge, 20 de maig del 2012

LA NIT MÉS LLARGA



Les agulles tatuades a la pell
s’entesten a que el dia llostrege
mentre la nit més llarga
ha decidit quedar-se amb tu.
Una finestra per on mirar el pas del temps
–i de l’espai–, els noms que no entens
i que t’esgarren l’ànima en finíssimes tires,
el llançol pulcre que cobrirà la teva mort
amb les darreres paraules no dites.

divendres, 18 de maig del 2012

La dona que habita l'espill



Com és de fidel la dona que habita l'espill... Avui quan hem coincidit he comprovat que s'havia tallat els cabells amb forma cleopàtrica, com jo. M'ha mirat amb els seus ulls de mel, orfes ja de tantes llàgrimes plorades, i els somriures s'han vestit amb el color dels seus llavis . No ho digueu a ningú, però crec que l'estime.

diumenge, 13 de maig del 2012

50 anys de "Nosaltres els valencians"




Ahir s'acomplien 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians un llibre fonamental en la recuperació nacional del País Valencià i el llibre que encetava també una editorial, Edicions 62, que ha resultat fonamental en l'àmbit cultural del conjunt dels Països Catalans.
Em vaig abocar a les pàgines d'aquest llibre senzillament per la mateixa raó que ell es posà a escriure-la: per comprendre el perquè de tot plegat; la necessitat de saber d’on venim, on estem i cap a on volem anar els valencians.
És evident que Fuster és un gran crític amb una capacitat immensa d’analitzar, processar i sintetitzar. Un mestre de la lògica, la deducció i els possibilismes. Simbolitza, a més, el llindar entre la desaparició irremeiable, castellanitzadora i uniformitzadora del País Valencià i un país lliure amb llengua i cultura pròpies. Amb Fuster hi ha un abans i un després no solament al País Valencià, sinó a tots els territoris de parla catalana. A ell devem la nostra memòria nacional, és el pare dels Països Catalans i la seva obra, que tant necessitàvem, s’ha convertit en la nostra bíblia.

dissabte, 12 de maig del 2012

DGS: 43 Fira del Llibre de València




Un nou article per al Diari Gran del Sobiranisme:

Des que vaig venir a València, fa ara ja més de deu anys, no he faltat mai a la Fira del Llibre que se celebra als Jardins de Vivers, una cita imprescindible per a qualsevol persona interessada en la lectura, els llibres i la cultura en general. És molt agradable passejar per les casetes de fusta i endinsar-se en el món màgic dels llibres. Ara, els últims anys han estat encara més especials perquè he anat en qualitat d’escriptora. L’excusa és la de signar exemplars dels meus darrers llibres, però per a mi no hi ha plaer més gran que gaudir de la companyia d’escriptors, llibreters, editors, lectors... en definitiva, amants fidels de les lletres. I arribat a aquest punt és inevitable que em recorde del llibreter i amic Vicent Beguer, gran absent en aquesta fira i perfecte amfitrió d’Els llibres de Sento, on sempre he trobat bona companyia, alegria, somriures i amables converses.

dimecres, 9 de maig del 2012

APARAULA'M: SARNATXO


En l'any de la Paraula Viva, l'IEC i Víctor Pàmies ens convoquen perquè participem en la iniciativa d'apadrinar una paraula de la nostra llengua (veure enllaç). Jo he apadrinat la paraula SARNATXO.

A l'Alcover quan busques sarnatxo et remet al de senatxo i en una de les accepcions explica que és una bossa de xarxa que serveix per a portar-hi animals caçats. En aquest significat, propi del País Valencià, la forma del mot és sarnatxo.
Ara bé, si cerquem senalla (amb la mateixa etimologia) trobem que és un cabàs d'espart o de palma, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca; cabàs. Més a prop del significat que lo donem actualment al mot sarnatxo en les comarques de L'Alcoià o el Comtat.
Segons el Coromines l’etimologia d’aquestos mots és una mica incerta, però argumenta que el seu origen està en el mot mossàrab sannâg, que a la vegada té el seu origen en el plural neutre llatí cenacula, de cenaculum, que significava 'cambra alta' (de cenare ‘sopar’ perquè és on solia estar el menjador) i també 'graner', d’on hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’.
En terres valencianes escasseja o desapareix l´ús del mot senalla i començant per l'Ebre el substitueix el mossarabisme: senatxo. Al País Valencià apareix amb variant pròpia sarnatxo per a definir un sarró de caçador o pescador. Cenacho és la forma prístina, i aquesta variant té una explicació en la contaminació dels sinònims sària, sarió, sarró. Per tant senalla (cat) i cenacho (cast) signifiquen el mateix i tenen radical comú.
És a dir, originalment al País Valencià al sarró per a transportar caça i pesca se li deia sarnatxo, i amb el temps aquest mot s’amplià per a designar la cistella d’espart per a transportar fruita, verdura i d’altres queviures.

dimarts, 8 de maig del 2012

PER SANT JORDI, UNA PLUJA DE PÈTALS I DE LLETRES


Encara se senten els efectes de la pluja de pètals i de lletres que dilluns, dia de Sant Jordi, ens mullava a tots els ciutadans dels Països Catalans. A les cases, les roses esclaten i ens regalen l’aroma del país que estimem. A les prestatgeries, els llibres reclamen dits, esguard i vida.
Avui vull omplir el sarró de Sant Jordi amb tres noves aventures: tres novel·les escrites per autors valencians, publicades recentment i adreçades a lectors de diferents edats.

Per als més menuts de la casa he escollit La col·leccionista de taques, de Pep Castellano (Ed. Edelvives-Baula, 2011), una novel·la, amable, tendra, rodona i molt ben escrita, com ja ens té acostumats –malacostumats, diria jo– el seu autor. L’argument se centra en una xiqueta que fotografia taques que després col·lecciona. Taques de xocolata, de fang, d’oli… Taques amb formes de coses: un gosset, un xumet, la cara d’un amic… Taques que per art de màgia anticipen fets que succeiran en un futur pròxim. Una xiqueta que ens conta en primera persona tot allò que li passa pel cap, sense pèls a la llengua, i d’una manera molt pròxima als lectors als quals va dirigit. Castellano mostra un gran respecte pels ells, que de segur llegiran amb gust aquesta novel·la. Una història molt recomanable si volem que la finestra dels somnis romanga oberta. Amb obres com aquesta queda ben clar que la literatura infantil també pot ser literatura amb majúscules i que és injust que estiga relegada a la categoria de subgènere.

Per al públic adolescent m’he decidit per Els papers àrabs, d’Ivan Carbonell (Ed. Bullent, 2011), XXX premi Enric Valor de Narrativa Juvenil. No és fàcil escriure per a joves, mantenint un tremp literari tan alt i una estructura narrativa rica. Els papers àrabs trena aquestes tres variables amb mestratge: una història divertida i trepidant, un exquisit tractament del llenguatge i un paradigma narratiu ben teixit.
Una història de misteri i aventura que reuneix dos colles de joves a la comarca del Camp de Túria per resoldre un misteri. Un misteri lligat a enigmes, cartes xifrades, bruixeria, antics tresors àrabs i pactes malèfics. Una trama que arranca des del present i que intercala escenes de l’Edat Mitjana, on el mestre Jaume Roig juga un paper important.
Ivan Carbonell torna a delectar-nos amb el seu impecable i personalíssim estil: un maridatge impossible entre la maduresa del llenguatge i la calidesa de la prosa poètica.


Finalment, per al públic adult, he triat El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana (Ed. Bromera, 2011), Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2011. No calen molts personatges quan ens acarem a una història tan apassionant com aquesta, la d’un home que viu atemorit per un ésser que l’habita –l’hoste, l’anomena ell– que li nega la consciència i la identitat, que té el seu rostre i que fa coses no sospitades. Un home perseguit pel seu passat que viu –sobreviu– ancorat en un present ple de desesperança i absències. Un home que només troba consol recopilant fragments de llibres –i de vida– que vol salvar de l’oblit, amb l’esperança de salvar així també el reu record. En aquest sentit es podria dir que és un llibre de llibres, farcit de referències literàries que s’entrellacen de manera magistral amb la trama.
Aquesta novel·la és mereixedora de formar part d’un altre quadern de vides perdudes. Vessa literatura per tot, hi ha un treball d’orfebre amb la no gens fàcil primera persona –que alterna amb la tercera– per bastir un monòleg interior carregat de profunditat, amb una prosa madura, elegant i, en moltes ocasions, propera al llenguatge poètic.

Publicat en el Diari Gran del Sobiranisme,
el dia 25 d'abril de 2012.

divendres, 4 de maig del 2012

UN TROS DE NIT




Vaig agafar un tros de nit,
perquè il·luminara els nous dies.
Però en travessar el cel nocturn
de fa tres primaveres
i dos mil quilòmetres,
perquè tornares a mirar-me
amb els teus ulls de nit,
estengueres les teves ales
de plomes òrfenes de mots.
Ara, quan l’alba trenque el dia
no escoltaré els udols de la ira;
i quan les ombres descansen
m’ofegaré en l’oceà de les absències.

dijous, 3 de maig del 2012

EL PATI DE L'ABANDÓ




EL PATI DE L’ABANDÓ

Benvinguda de rovell
al pati de l’abandó.
Ahir el sol s’emmirallava
en les parets emblanquinades de calç,
avui l’espill de les imperfeccions
es nega a tornar-te la imatge del record.
Els murs s’esquincen cansats de temps
i el terra es cobreix amb el verd de l’absència.
Totes les portes s’obrin a l’oblit
i tu t’ho mires des de la finestra de la càmera
per posar límits al dolor
que, com l’heura que perviu,
se t'arrapa a lànima.

dimarts, 1 de maig del 2012

Entrevista a la Fira del Llibre de València

Entrevista que em féu Manolo Gil el passat dissabte a la Fira del Llibre de València sobre la novel·la infantil "Lina Panxolina i el quadern màgic".

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...