LLADRES!

 

 

Ahir vaig a BANKIA perquè m'explicaren perquè s'han embutxacat 23 euros pel morro. Resposta: 6 euros trimestral per manteniment de la targeta i 17 euros anuals per manteniment del compte. I jo pense: hi ha dret a d'açò? Ells fan el que els plau amb els meus -nostres- diners, quan tenen beneficis no reparteixen, quan necessiten calès l'Estat els en dóna... Manteniment de targeta? La targeta la duc jo en la cartera, no veig que ningú li traga la pols. Manteniment del compte? A hores d'hara havien de pagar per mantenir els nostres diners en el seu banc. Lladres!

BONA DIADA!!!!

 

 

Avui, pels carrers de Barcelona, s’hi passejarà un cor sense cos i l’eco del meu crit es fondrà amb milers de veus: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A // ♥ //

Bona Diada a tothom i totadona!

FALLERS INCÍVICS

M’agrada anar al cinema, especialment si passen una pel·lícula que em fa goig veure-la. Però no m’agrada anar-hi només amb l’objectiu de fugir de ma casa. Açò és el que ens va passar dissabte a la nit. Per enèsima vegada el casal faller que tenim baix de casa tancava el carrer per sopar al carrer i muntar una macrodiscoteca fins a altes hores de la matinada.
Escollírem d’entre totes les possibilitats El retrat de Dorian Gray –fluixa, plena de tòpics i amb poca profunditat psicològica del personatge– a la sessió de les 23.00h. A la 01.00 eixírem de la sala, cansats, però disposats a cremar un poc més de temps perquè la malícia no ens cresquera quan arribàrem a casa. Total ens férem, sense massa ganes, un gelat i allargassàrem la conversa en un banquet solitari tot el que poguérem. Cap a les dues estàvem a casa. I els fallers perculers també.
I jo em pregunte, és necessari molestar més de 500 veïns perquè una vintena de persones -no hi havien moltes més- facen veure que es diverteixen. A mi em van semblar patètics. Per favor mireu aquest vídeo i a veure què em dieu. El vaig prendre des de casa perquè escolteu el soroll que ens arriba al veïnat cada cop que els socis d’aquesta falla decideixen tallar el carrer i muntar-se la festa. I dissabte que ve altre cop. Motiu? No en necessiten.
Per què l’Ajuntament permet açò? Que no hi ha suficient amb els dies de Falles que inexplicablement comencen per a ells quasi dues setmanes abans? Algú pot explicar-me per què es permet aquest incivisme que ens obliga a fugir de les nostres vivendes per no cometre alguna bogeria o no ser víctimes d'un atac d'ansietat?
En fi, ací va el vídeo. S'admeten opinions.

Difusió a la xarxa dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

L'amic Pep Albinyana ens ha dedicat -ex aequo- unes paraules en el seu blog (Gàlim) pel premi acabat d'estrenar i la cançó Els poetes de Léo Ferré. També l'exquisida ironia que ens demostra que triem bé els amics. Moltes gràcies.

"Xe, tu! És que és casar-se i ja tenen fins i tot els premis a mitges. No vull dir un per als dos, sinó que els han donat el mateix premi però a cadascun dels dos. Els de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (amb perdó) convoquen els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians i va i donen ex aequo el de la Difusió de la Literatura a Mercé i a Francesc pels seus blocs. Enhorabona i enhorabona. Dissabte ho banyarem això ben banyat. I també amb el Jaume Pérez Muntaner, guanyador d'un altre dels premis. No sé si tindré temps de guanyar-ne cap d'ací al dissabte, per no sentir-me desplaçat entre tant de poeta prestigiat..."

Com que el Premi és a la Difusió, avui és obligat fer difusió de la difusió que han tingut els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians al món aquest virtual. N'han parlat:

• El diari digital L'informatiu (entrevista amb el seu col·laborador, Francesc Mompó)
• La plataforma Vilaweb, en l'edició local d'Ontinyent.
• El diari digital Levante.
• El diari digital El Punt.
• I és clar, el blog de Gàlim.

Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians

Ja fa uns dies que ho sabia, però encara no era oficial. Avui ja ho és:

Els blogs Els primers gestos del verd, del qual en sóc “propietària” i el gestionat per Francesc Mompó, Uendos, Greixets i Maremortes, han estat guardonats ex aequo amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a la Difusió de la Literatura Catalana al País Valencià. Crec que la primera impressió fou repetir a l’uníson com uns babaus “com?, com?”. Després sorpresa i alegria, molta alegria que encara ens dura..

Els Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, convocats per l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) arriben enguany a la vintena edició, i els guanyadors en cadascuna de les modalitats són:

· Poesia: Solatge, de Jaume Pérez Montaner (Ed. Perifèric)

· Narrativa: AZ, de Núria Cadenes (Ed. 3i4)

· Assaig: La casa que vull, d’Enric Balaguer (Ed. Arola)

· Teatre: Dones, dones, dones, de Manolo Molins (Ed. 3i4)

· Difusió: ex aequo Mercè Climent (blog Els primers gestos del verd) i Francesc Mompó (blog Uendos, Greixets i Maremortes).

L’acte de lliurament serà divendres 4 de juny a les 21h a l’Hotel Intur de Castelló (C/ Herrero, 20), on també es retrà homenatge a l'escriptor Joan Pla, i hi haurà parlaments de Josep Antoni Fluixà i Vicent Usó.

Des d'ací ENHORABONA a tots els "companys" de guardó.

Campanya per l'ús del preservatiu (molt divertida)

Supose que molts ja haureu vist aquest vídeo en què s'intenta conscienciejar la població de la importància de l'ús del preservatiu per evitar el contagi de la SIDA.

És molt divertit i suggeridor. Esperem que també efectiu.

(Dura menys de 2 minuts. No te'l perdes!).

RECITAL DELS INNOCENTS A L'ALCÚDIA

Ahir, 28 de desembre dia dels Sants Innocents mentre la gent anava fent broma per qualsevol indret jo vaig acudir al Recital dels Innocents que se celebra a l’Alcúdia des de fa cinc anys, de la mà del cantacançons Dani Miquel i del polifacètic, cantant i showman Toni de l'Hostal.

Cap broma! El Teatre La Clau, un casalot al carrer Sant Pere de la localitat, s’emplenava a gom de gent ansiosa d'escoltar veus valencianes. Durant més de tres hores vam gaudir de la música de grups de la terra com ara Arthur Caravan, Carles Pastor, Dani Miquel, Eva Dénia, Hugo Mas, Rapsodes, Pau Alabajos o Toni de l'Hostal i d'alguns versos dels poetes Elies Barberà i Toni Espí. També hi hagué temps per als homenatges quan Paco Muñoz dedicà unes paraules a Joan Monleon, que ens deixava ahir de matí. Això sí, tot dempeus! perquè allà no cabia ni un ànima de tants que hi érem. Una vesprada-nit màgica, on hi hagué ocasió per riure -ara mateix em ve al cap el tango finès de Toni de l'Hostal o el Romanç bilingüe recitat per Jacint ; però també per emocionar-nos amb els records de Paco Muñoz o amb el duet format per Hugo Mas amb sa mare. Llàstima no dur la càmera, com sempre acostume a fer, i que el record que ens quedarà siga de pocs píxels. Per sort el mòbil mai no ens l'oblidem a casa.Per rematar la feina els artistes i part del públic –al voltant d’una seixantena de persones– ens n’anàrem de sopar a un bar de la localitat. Amb la panxa plena i embriagats de nit uns pocs elegits ens esborronàrem amb l'acústic personalíssim d'algun artista, això sí, no dic qui.

Una altra nit per al record.

Ramon Guillem, premi Vicent Andrés Estellés de Poesia 2009

Amb Ramon Guillem, Fira de Torrent (agost de 2009)

Fa uns dies es conegué el veredicte dels XI Premis Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot. El jurat format per Antoni Defez, guanyador de l'edició passada, i els poetes Marc Granell i Josep Lluís Roig decidiren per unanimitat que el guardó recaiguera en l’obra que duia per títol “Abisme i ocell”, presentada pel poeta catarrogí Ramon Guillem i Alapont. Aquest premi, juntament amb el de Narrativa Científica que ha anat a parar a a l’escriptor d’Ontinyent Joan Torró per l'obra "Pluja a la mar", seran lliurats en un acte cultural el pròxim mes de març.

Però no només ha guanyat Ramon Guillem aquest certament, també ho hem fet els assidus de la poesia, els col·leccionistes d’imatges, els amants de les paraules, els ferits per la sageta de l’escriptura...
Des d’ací, la meva personal enhorabona.

Com que encara trigarem un temps a tenir el poemari a les mans he copiat una prosa poètica del seu llibre Maregassa.

Defallença

Cansat, del ritme en el poema, de les pestanyes de foc en la màscara repintades, del joc de daus carregats, del parany inclement de la mort, cansat del cor, de la seua presència, de la cacera perpètua dels mots en tots i cadascun dels recolzes de la síl·laba, com ulls inabastables de daina, sempre a l’aguait. Cansat de tantes veus sordes, de tanta llum perduda, de tanta tristesa vanejant pel dèdal dels carrers. Cansat, amb l’esgarrifança del gel en l’esquena, escric. I escric. I escric.

Ramon Guillem
Maregassa, Edicions Proa, 2002.

MANIFESTACIÓ CONTRA LA CORRUPCIÓ A VALÈNCIA

Dissabte passat era la manifestació convocada per a dir NO A LA CORRUPCIÓ i demanar la DIMISSIÓ DE CAMPS. Isquérem ben mudats de casa per anar a l'Acte de lliurament dels Premis Octubre, i cap a les 19.00h -ja feia més d'una hora que havia començat- ens trobàrem a l'altura de Sant Agustí un camí de gent que semblava no tenir fi (fore m'ha sortit un apariat). Càmera en mà, anàvem avançant-los per poder donar testimoni.

El riu de gent, més de mig quilòmetre segur, desembocava en la Plaça de la Verge, on s'amuntegaven milers i milers de persones més. Tots estàvem ben sorpresos de la capacitat de convocatòria del poble mitjançant el boca a orella i la xarxa. 40.000 segons les fonts organitzadores.

Era impressionant veure gent de totes les edats i de tribus urbanes ben diferents -no només catalanistes radicals, com s'entesten a dir aquells governants del PP- i tots a una mateixa veu demanant la dimissió d'un president que ens ha tocat aguantar ja massa temps. I nosaltres, com tants altres, pujàvem a les taules dels bars per immortalitzar el moment i poder donar testimoni almenys per la xarxa, perquè si hem d'esperar que Campsnal 9 diga alguna cosa, ja podem esperar asseguts.

Total, que a la Nit dels Octubres vaig arribar xopà de suor i amb un mal de peus insuportable -és el que té anar a una mani amb unes sabates de 7 cm de tacó.

Us deixe un vídeo que férem a la Plaça de la Verge, no té massa qualitat però queda clar que allà érem més de 2.200 catalanistes radicals que assegura la polícia de la Generalitat.

Homenatge Primer Aplec del País Valencià a Llíria

Allà per l’any 1960 –en plena dictadura franquista– una vuitantena de joves impulsaren el Primer Aplec de la Joventut del País Valencià. Fou al Parc de Sant Vicent de Llíria, on quasi mig segle després, els seus fills i els fills dels seus fills -amb el Casal Jaume I del Camp de Túria com a amfitrió i organitzador de l'efemèride- retíem un merescudíssim homenatge a aquells que encara són joves d’esperit i de força per continuar lluitant. El 18 d’octubre de 2009 el recordarem com un diumenge festiu. Envoltats d’un paisatge idíl·lic, quasi bucòlic; els homenatjats –en presència i en absència– rebien el calor del públic i el color de les quatre barres en un socarrat amb versos de Marí i Pol. Entre d'altres Lluís Alpera, Vicent Arlandis, Antoni Bargues, Empar Bargues, Alfons Bonafont, Eliseu Climent, Josep Lluís Codonyer, Francesc Codonyer, Francesc Cuevas, Enriqueta Matalí, Àngel Sàez, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga... La dolçaina i el tabal posaven fi a aquesta primera part de l’acte commemoratiu. La muixeranga alçà de les cadires a tot el públic assistent i les quatre barres en forma de dits s’enlairaven, com un prec, al cel. La música de Dani Miquel + Dos ens acompanyà fins l’hora de dinar. Cap a les dos, cadira en mà, ens dirigírem cap a la zona habilitada per menjar. Vora dos-centes persones ens combregàrem davant de dues enormes paelles, l’estelada i la mirada escrupulosa d'un tronc, que com nosaltres, també aixecava un braç reivindicatiu. A l’hora del cafè tornàrem de bell nou a la crua realitat. Un “poliol” desencadenà la batalla de cada dia. “¿El què?... ¿Cómo?... Yo llevo toda la vida detrás de la barra y nunca me han pedido eso. Es la primera vez que lo oigo. Todos los valencianos dicen poleo” Fotre, no em digues; no serà perquè t’ho diuen en castellà. Avui no teníem ganes de discutir, així que ens menjàrem un poc l’orgull i deixàrem que la sang ens bullira durant uns minuts. (Vos convide als que aneu al restaurant Porta d’Aigua que en demaneu un altre poliol a veure si ho senten algun cop més).
Deixàrem que les hores s’esmunyiren dolces acompanyats per les cançons de Titot i de David Rossell.

PLAGA DE NOMOS I BLAVENYOLS A VALÈNCIA

Avui 9 d'octure, diada al País Valencià m'he regalat una passejada pel centre de València i amb ella he tingut l'oportunitat de veure uns quants personatges curiosos que habiten pel cap i casal.

Tornant al títol, més que plaga havia d'haver-me referit a ells com a plagueta, perquè en realitat n'eren ben poquets -encara que a canal 9 s'entesten a posar imatges des dels millors angles-. No sé jo si encara caldria fer una instància per protegir-los. En primer lloc tenim els NOMOS, que són uns éssers que surten dies com els d'avui, plens d'orgull i de fanfàrria, amb el cos decorat d'enganxines i la blavera al coll o grapada a un palet de fusta. I van pel carrer traient pit i fent que es veja l'anganxina que duen on podem llegir "No mos faran catalans", d'ací el nom de NOMOS, és clar.

Tenim un altre grup d'especímens, els BLAVENYOLS, que són aquells que sempre parlen castellà, defensen l'espanyolitat de València i únicament (mal) parlen en valencià quan arriba l'època de les eleccions i han de fer algun míting en zona catalano-parlant.

M'he creuat -i promet que em desinfectaré en arribar a casa- amb dos blavenyols de primera línia: Juan Costa (germà de l'ESPIJO PÚBLICO) i Carlos Fabra, amb les seves millors gales, els millors vestits de jaqueta, vaporitzats amb els millors perfums i abillats amb els millors rellotges.

Ais! Llástima de país!

In memoriam: Alfonsina Storni i Mercedes Sosa

Ahir per la vesprada rellegia la novel·la L’ull de Zeus, de Francesc Mompó per fer-ne la guia de lectura. A les primeres pàgines hi ha una escena preciosa en què dos de les protagonistes s’emocionen escoltant la cançó Alfonsina i el mar en un pub mexicà de la platja de la Malva-rosa. No l’havia sentida mai, així que vaig buscar la lletra en internet. Hi ha moltes versions però vaig anar a parar a la de Mercedes Sosa, a qui tampoc no tenia individualitzada.
Aquesta cançó està basada –com molts sabreu, però que jo fins ahir no– en uns versos de la poetessa argentina Alfonsina Storni. Els últims que escrigué abans d’endinsar-se a les aigües del Mar de la Plata als seus 46 anys, per calmar el sofriment d'una malaltia que se li arrelava per dins i que estava consumint-la. Aquests estaven dirigits al seu únic fill, Alejandro, i fou ella mateixa qui els envià al periòdic “La Nación” on foren publicats juntament amb la seva necrològica.

VOY A DORMIR

Dientes de flores, cofia de rocío,
manos de hierbas, tú, nodriza fina,
tenme prestas las sábanas terrosas
y el edredón de musgos escardados.

Voy a dormir, nodriza mía, acuéstame.
Ponme una lámpara a la cabecera;
una constelación; la que te guste;
todas son buenas; bájala un poquito.

Déjame sola: oyes romper los brotes...
te acuna un pie celeste desde arriba
y un pájaro te traza unos compases

para que olvides... Gracias. Ah, un encargo:
li él llama nuevamente por teléfono
le dices que no insista, que he salido.

Avui mentre llegia les Prosas Profanas de Darío, tombada al sofà, m’ha semblat reconèixer la veu de Mercedes Sosa per la ràdio de la cuina. M’hi he dirigit emocionada pensant en les casualitats de la vida. Però no era Alfonsina i el mar la que sonava, sinó Gracias a la vida. I és que avui mateix Mercedes Sosa també se n’ha anat a dormir.

XENOFÒBIA: 'valencià' per 'català'

Amb motiu de la Diada al País Valencià (9 d'Octubre) s'interpretarà al Palau de la Música de la ciutat del Túria la sarsuela "Roger de Flor" del valencià Ruperto Chapí.

Avui mentre em desdejunava se m'ha parat el bocí en sentir a la SER la següent notícia: Alguns dels membres del Cor de la Generalitat valenciana que participen en els assajos d'aquesta sarsuela han denunciat que se'ls ha exigit -segons el director, per "ordres de dalt"- canviar el text original i substituir les al·lusions al "poble català" per "valencià o aragonès".

Si voleu llegir la notícia a l'AVUI feu clic ací.

Al cap acudeixen les paraula xenofòbia i xenòfobs. Les busques al diccionari, enciclopèdia i wikipèdia. Clares les definicions.

• Xenofòbia: odi o adversió a l'estranger, o a persones o coses estrangeres; o, en general, als grups ètnics diferents o a les persones amb fisonomies socials, polítiques i culturals diferents.
• Xenòfob: Que sent xenofòbia.

Crec que no calen més comentaris.
País malalt, xenòfob dels seus propis orígens.

Arenys de Munt i Benidorm d'Avall (Gàlim)

Republique el post de l'amic Pep Albinyana (Gàlim), per lapidari, encertat i de màxima actualitat:

Arenys de Munt i Benidorm d'Avall

Alfons Cervera ha escrit aquests dies que això de les mocions de censura fetes gràcies a trànsfugues és cosa de mala praxi política. Però també diu en benefici dels socialistes que, en el cas de Benidorm, fer com fan no és pecat. Jo també trobe que el transfuguisme és cosa més que discutiblement acceptable (i potser immobiliàriament culpable). En aquest cas concret, el partit despatxat de l'alcaldia, el PP, s'ha posat de volta i mitja i ha augurat la defunció de la democràcia perquè se li ha llevat el govern a qui el poble havia elegit lliurement en les urnes.No podria jurar-ho, però em sembla que les urnes de les eleccions municipals i les que que es van usar l'altre dia a Arenys de Munt eren iguals, de manera que les decisions dels votants haurien de meréixer el mateix respecte. Matise: les decisions dels ciutadans. Negar-se a admetre consultes perquè en temen el resultat, això sí que és preparar la mortalla a la democràcia.

Jo també vote

La campanya Vullvotar.cat supera les 3.000 adhesions en menys de 24 hores

Vullvotar.cat, la campanya impulsada per VilaWeb en ocasió de la consulta d'Arenys de Munt per proclamar que tenim el dret de votar en tot moment sobre el nostre futur, ha superat ja les tres mil adherits.

Per adherir-vos-hi, podeu omplir aquest formulari, perquè constin el vostre nom (o les vostre inicials) i la vostra comarca. En aquesta pàgina podeu veure la llista d'adhesions.

Xiulada monumental a l'himne en la Final de Copa

Els qui no tinguérem l'oportunitat de triar la cadena per veure el partit de Final de Copa, haguérem de fer-ho en la TVE1. Sí, sí, una televisió molt democràtica. En el vídeo es veu la censura inicial i la pasterada que van emetre per silenciar les crítiques.

He rescatat un vídeo al Youtube on apareixen les imatges que es veieren a TV3 a l'inici del partit:

Sense comentaris, no?
FORÇA BARÇA! Ja tenim el primer!

Perogrullades

Avui m'he desdejunat amb unes declaracions que m'han fet esclatar de riure.

No sé si ho sabeu però diumenge 29 hi ha una manifestació a Madrid contra la futura Llei d'avortament organitzada pels grups Dret a viure, Grup Provisa, Metges per la Vida i no sé quin grup més. Bé, el lema de la mani és "Marxa per la vida". Bé, fins ací res graciós, més bé patètic...

No sé quin representat ha afirmat que era una manifestació a l'americana, tota una demostració (demostration, ha dit) que s'està millor viu que mort (no? Això és el que jo anomene un clar exemple de perogrullada). Que serà una manifestació constructora, sense atacar ningú. I, paradoxes de la vida, declarava que març serà un mes de guerra, de guerra de guerrilles.

Por altra part, la campanya contra l'avortament costa a l'església -a l'esgésia?- 250.000 euros: la meitat, aportats por les diòcesis, i la resta, per la Conferència Episcopal.

No sé què pensar?

Falles folles fetes foc

Aquestes són les vistes que tenim des del balcó de casa. Bé no totes, perquè la càmera només podia agafar una tercera part de la carpa. Però tan de bo foren només les vistes. Soroll de petards i cridòria tot el sant dia, música patxanguera a tot volum, la veu estrepitosa de la gent davant dels micròfons, fallers i falleres ofrenant noves glòries a EspaNa... Ni per casualitat se senten veus, i molt menys música, en la nostra llengua. (Forasters vindran, que de casa ens trauran).

Bé, nosaltres no estarem ací per veure l'histerisme col·lectiu que es genera en aquestes festes "tan tradicionals". Marxem a la Ciutat dels ponts.

Adjunte un vídeo que ja té algun temps, però que no té pèrdua (250.000 visites al youtube). Ahir em moria de riure veient-lo: El Tio Masclet.