dilluns, 28 de setembre del 2009

Sarnatxo

Quan jo era menuda i anava al mercat amb mon pare sempre agafava un parell de sarnatxos per a guardar i transportar la compra. Res de cistelles ni cabassos. Avui per fi m’he decidit a buscar el significat i l’etimologia. Vull reivindicar aquest nom, de la mateixa manera que ja ho vaig fer amb el joc de l’enxanc.

A l’Alcover quan busques el mot sarnatxo et remet al de senatxo i en una de les accepcions explica que és una bossa de xarxa que serveix per a portar-hi animals caçats. En aquest significat, propi del País Valencià, la forma del mot és sarnatxo.
Ara bé, si cerquem senalla (amb la mateixa etimologia) trobem que és un cabàs d'espart o de palma, més ample de boca que de baix, quasi tan alt com ample de boca; cabàs. Més a prop del significat que lo donem actualment al mot sarnatxo en les comarques de L'Alcoià o el Comtat.
Segons el Coromines l’etimologia d’aquestos mots és una mica incerta, però argumenta que el seu origen està en el mot mossàrab sannâg, que a la vegada té el seu origen en el plural neutre llatí cenacula, de cenaculum, que significava 'cambra alta' (de cenare ‘sopar’ perquè és on solia estar el menjador) i també 'graner', d’on hauria desplegat el significat de ‘recipient per a tenir o transportar grans’.

En terres valencianes escasseja o desapareix l´ús del mot senalla i començant per l'Ebre el substitueix el mossarabisme: senatxo. Al País Valencià apareix amb variant pròpia sarnatxo per a definir un sarró de caçador o pescador. Cenacho és la forma prístina, i aquesta variant té una explicació en la contaminació dels sinònims sària, sarió, sarró. Per tant senalla (cat) i cenacho (cast) signifiquen el mateix i tenen radical comú.

És a dir, originalment al País Valencià al sarró per a transportar caça i pesca se li deia sarnatxo, i amb el temps aquest mot s’amplià per a designar la cistella d’espart per a transportar fruita, verdura i d’altres queviures.

dissabte, 26 de setembre del 2009

Setembre (5a i última part)



M’imagine el setembre i veig la cara de mon pare sabedora que hem vençut la potestat dels números, la fúria del temps i el fàstic de l’oci. Mire per la finestra unes volves tan blanques com l’esperança i veig d’on vinc i sent una alegria immensa, i veig el que em resta per fer i ric folla, petita i folla, per totes les vegades que veuré caure aquesta neu. M’imagine setembre i els meus set anys. I d’altres set i d’altres set i d’altres set... Seré una bona mare amb els meus fills. Però hi haurà un que tindrà un somriure de mig dimoni que no em voldrà com els altres, i jo tampoc el voldré com als altres, perquè una no va abraçant-se per la casa i besant-se pels racons i dient-se a cau d’orella que s’estima.
No puc més que concloure aquesta història de números, o d’un de sol; aquest conte se setembre, on l’estiu ja va escurçant els dies i la primera frescor entra des del matí, aquest deliri d’immortalitat que em fa ballar i riure. Acabaré la història en el paper; l’altra, la de debò, no s’acabarà mai i anirà eixamplant-se per nous paisatges i per noves oliveres, i vosaltres no podreu vindre a veure com continua en altres vides aquesta vida que des del proper setembre deixarà de ser meva. Fins sempre...

divendres, 25 de setembre del 2009

Crònica Premis Vila de Catarroja 2009

Ahir 24 de setembre a les 22:00 h a la Plaça La Llotgeta de Catarroja se celebrava l’acte de lliurament dels XXXI Premis Vila de Catarroja, entre els quals estaven els Benvingut Oliver de Narrativa. Els guanyadors foren Lourdes Boïgues en el VI Premi de Narrativa Juvenil i Josep Ballester en el XXIII Premi de Narrativa Adulta. Enhorabona als guanyadors. (A Ballester vaig tenir l’oportunitat de felicitar-lo en persona).

Ja és el segon anys que els guardonats no baden boca, ni tan sols per donar les gràcies a l’Excel·lentíssim. I no perquè no tinguen res a dir, sinó més bé al contrari, potser són massa les coses que podrien dir. Des que guanyara Gemma Pasqual i pronunciara l’innominable en el seu discurs -llengua catalana- que han prohibit parlar grandíssims de la nostra llengua com Jaume Pérez Montaner, Francesc Mompó o Josep Ballester. Sí, i dic prohibit expressament, perquè per molt que ens vulguen vendre la burra amb la falta de temps, que són massa els guardonats, que hem volgut fer un acte curt... no ens ho empassem.

Però la nit ens guardava més sorpreses... En unes declaracions molt molt desafortunades l’alcalde tirà per terra les obres que havien rebut al llarg de totes les convocatòries el premi d’Escultura de la Vila i afegí que volia fer un premi seriós perquè ja anava sent hora de tenir obres de qualitat. (Estes declaracions segur que als periòdics apareixeran, però jo estava allí i tampoc no m’enganyaran). Òstres! i dic jo: que per a ser alcalde de Catarroja has de tenir un màster en Escultura?

El seu discurs encara amagava més perles. Que no conclou afirmant que passe el que passe mai faran es farà política amb la cultura. Que què! “L'Ajuntament de Catarroja mai promocionarà la llengua catalana ni res, sinó la llengua valenciana" Declaracions literals de l’alcalde l’any que Gemma Pasqual agraïa a l’ajuntament la promoció de la llengua catalana. No calen més comentarir.

I què estrany! Per arredonir la vetlada dels premis a les 23:00h actuava Pep Gimeno, el Botifarra. Un gran concert, on la veu de Botifarra i les melodies de les bandúrries, les guitarres i els guitarrons s’elevaven grandioses i netes pel cel catarrogí. I la guinda del pastís la posà Miquel Gil -a qui vaig tenir l’honor de conèixer en persona- que pujà a l’escenari per acompanyar Botifarra en un parell de cançons. Sospitosament una de les estrofes de la Malaguenya fou eliminada del repertori, aquella que et fa esborronar d’emoció, que et deixa la llagrimeta a la balconada dels ulls, que et posa un nus a la gola difícil d’engolir i que, sobretot, t'emplena el cabàs de ganes de continuar lluitant pel nostre país i per la nostra llengua. Féu les deduccions que cregueu.
Vinc del cor de la Costera
del poble dels socarrats
d'allà on renaix de les cendres
el meu País Valencià.

Aprofite i enganxe aquest vídeo amb la cançó no censurada:

Es parla també al blog Mentri m'entres.

dijous, 24 de setembre del 2009

PAÍS MALALT

Mentre esperava torn a l’ambulatori, em vaig fixar que hi havia alguns cartells de l’empresa NOVARTIS en català. Molt estrany, vaig pensar. Dissortadament només ocupaven un trosset de paret, el que proporcionalment corresponia a la consulta del meu metge de capçalera. Per iniciativa pròpia els havia penjat, això sí per no ferir sensibilitats i desesperar a aquell que “esperi”, canvià a mà l’acabament –i per –e. No fos cas que algú el titllaren de catalanista o agafara allí mateix un batistot perquè “mos ho volen furtar tot estos catalans”.
Encara com i hi ha gent individual i conscienciejada que, dia a dia, malgrat les contínues discussions i escoltar sovint que ets un mal educat i un radical, intenta suplir les mancances permanents de l'Administració, tot i que per a fer-ho hagen d’emprar mètodes primitius.
I és que hi ha massa persones que s’escaroten per una lletra, però en canvi no tenen cap empatx en substituir-les totes a favor del que ells anomenen la llengua comú "con la que nos entendemos todos, porque lo importante es comunicarnos".
El nostre país està malalt...

dimecres, 23 de setembre del 2009

Arenys de Munt i Benidorm d'Avall (Gàlim)

Republique el post de l'amic Pep Albinyana (Gàlim), per lapidari, encertat i de màxima actualitat:

Arenys de Munt i Benidorm d'Avall

Alfons Cervera ha escrit aquests dies que això de les mocions de censura fetes gràcies a trànsfugues és cosa de mala praxi política. Però també diu en benefici dels socialistes que, en el cas de Benidorm, fer com fan no és pecat. Jo també trobe que el transfuguisme és cosa més que discutiblement acceptable (i potser immobiliàriament culpable). En aquest cas concret, el partit despatxat de l'alcaldia, el PP, s'ha posat de volta i mitja i ha augurat la defunció de la democràcia perquè se li ha llevat el govern a qui el poble havia elegit lliurement en les urnes.No podria jurar-ho, però em sembla que les urnes de les eleccions municipals i les que que es van usar l'altre dia a Arenys de Munt eren iguals, de manera que les decisions dels votants haurien de meréixer el mateix respecte. Matise: les decisions dels ciutadans. Negar-se a admetre consultes perquè en temen el resultat, això sí que és preparar la mortalla a la democràcia.

dimarts, 22 de setembre del 2009

Escrit per a l'Anguila literària


Ritual amatori

M’havien parlat moltes vegades com era. Exquisida, deien alguns. Sublim, afirmaven d’altres. Molts asseguraven que era el millor mos del món. M’explicaven les sensacions que produïa tenir-la a la boca: un tacte fi, com de vellut; el joc de la llengua –exquisit ball de serps– per desfer-se d’allò que sobra; el sabor que aflora deliciós per la bocana del plaer.
Tots els enamorats descriuen el mateix ritual amatori dels sentits: la mirada emmudeix davant la seva esplendor, l’oïda percep com acaba de cuinar-se en el calor del fang, l’olfacte assaboreix a poc a poc les flaires que tot ho ensenyoregen, el tacte escolta la suau i melosa melodia del seu frec contra la llengua i el paladar, i el gust exhala la follia que s’apropa delicada al clímax.
Arribat el dia vaig seure a taula amb l’àpat tan anhelat al davant. Banyada amb un espés brou d’all i pebre semblava, efectivament, sucosa i ben abellidora. Abans de posar-me-la a la boca vaig preferir tastar un poc de la salsa encara fumejant. M’agradà el seu sabor: a terra i a mar alhora. I ansiosa, per fi, la vaig deixar escolar llavis endins...
Malastruc engany. La seva textura llefiscosa se m’havia enganxat a la punta de la llengua i l’esgarrifança que em produïa s’estenia per tots els racons del cos. Què fer? Ni perbocava la gola, ni engolia la boca.
Finalment me la vaig empassar només perquè els teus ulls enamorats em miraven. Només perquè eres tu qui me l’oferia en safata de plata. Només perquè m’havies convertit en una deixebla més del meravellós ritual.

dilluns, 21 de setembre del 2009

Setembre (4a part)


Jo fou immortal en nàixer, fins i tot abans. Mon pare, de qui em ve l’amor profund per la vida, em va elegir per perpetuar-se després que l’últim alè el deixe. Quan vaig nàixer, mon pare no va tenir cap alegria especial. Diu, m’ho diu, que amb la meva germana va plorar i tot, perquè era la criatura més dolça que havia vist fins aleshores i que una abraçada d’ella era com la carícia d’una son profunda sobre l’herba humida de l’estiu. Però va sentir la calma que és té quan hem acabat una tasca dificilíssima. Sabia que jo era la seva finestra per a viatjar pel temps fins l’eternitat, sabia que ja podia esperar tranquil·lament el final, jo era el seu bàcul per a veure més enllà de l’ocàs, en una alba nova i joiosa.
Mon pare i jo quasi que es parlem. No cal. Els dos ens mirem i cadascú sap que viu dins l’altre i sap de la nostra missió i del nostre secret. Els altres, els pobres mortals que dormen i mengen amb nosaltres no ho podrien comprendre i no ho deuen comprendre; només uns quants elegits ens despertem en la nit per veure en quin segle estem i si demà caminarem a gatameu o amb un bastó per les andanes.

diumenge, 20 de setembre del 2009

Anguila Literària al Port de Catarroja


Ahir dissabte 19 de setembre un bon grapat d'escriptors, poetes i amics de les lletres ens combregàrem al restaurant Casa Baina (Port de Catarroja) per degustar el plat típic de la zona: l'all-i-pebre.
Albert Forment, Beatriu Palmero, Berna Blanch, Carmina Naval, Isabel Robles, Jaume Pérez Montaner, Manel Alonso Català, Mari Carme Arnau, Marina Guillén, Mercè Climent, Lluís Roda, Paco Collado, Sento Beguer, Sergi Pitarch, Toni Contelles, Toni Cucarella, Toni Teruel, Vicent Penya, Xavier Aliaga i, com no, els responsables i organitzadors de tot aquest sarau, Francesc Mompó i Ramon Guillem.
Però la cosa no acabava ací, no. Després d'un menjar perfectament adobat amb l'all i pebre de la gent i de les converses, ens translladàrem a la Comunitat de Pescadors. Encara quedava la segona part d'aquesta ja batejada Anguila Literària. Perquè no era suficient fer acte de presència i fartar-nos de menjar i beure, no. També se'ns demanava als comensals fer una composició breu en què l'anguila fóra la protagonista. Un per un hem anat llegint els nostres escrits. I així, asseguts en rotglet, hem pogut escoltar contes i microcontes; poemes i proses poètiques; expreriències personals, memòries i records; fins i tot receptes, decàlegs i entrevites (llàstima que aquests últims no s'han llegit en públic perquè el temps se'ns tirà damunt).
Mentre esperem que alguna editorial es decidisca a publicar aquestes petites obres d'art s'aniran penjant al blog de Uendos, Greixets i Maremortes.
Qui sap, potser aquesta vetllada s'ha convertit, sense saber-ho, en la Primera Edició de l'Anguila Literària.
També n'han parlat als blogs:

dissabte, 19 de setembre del 2009

Setembre (3a part)


Potser molts siguen immortals com jo i no ho sàpiguen. Però, de què serveix la immortalitat si el que ho és no se n’adona i viu per a morir. I així tot el que fan és efímer, massa útil, perquè no els pertany més que un minúscul pedaç de temps.
Per això seria difícil començar aquesta història, que es concentra al voltant dels qui ja han mort i dels que encara no han nascut. Així i tot, no es pot començar si no des del centre, que no present, cap enrere, que és el meu avi, i cap avant que sóc jo mateixa endevinant les coses darrere de les meves ulleres, contra el vent que fueteja les branques i allarga el roig esgrogueït del crepuscle per entre l’estret que deixen les serres quan s’ajunten.
Quan va nàixer mon pare, justament un dia set, ningú hauria suposat que en ell es concentrava la raó de ser de la seva estirp. I supose, perquè supose que mon pare faria les mateixes coses que jo faig, mentre descobrisc les coses i els seus noms i l’olor i el soroll de les coses que passen i tornen, quan un dia escrigué un altre conte, el seu primer conte, potser també pensant que després de set anys vénen d’altres set i així, fins quan? Escrivia sobre el seu pare, el meu avi, i escrivia sobre ell perquè havia derrotat el pes insostenible de la seva ombra sobre ell mateix i tractava ara de reconciliar-se amb eixe home condemnat a no ser més que el seu ascendent. Allò era més humà que la covardia i minvava com un arbret que se seca enmig l’hivern. El va imaginar tot nu, sense la impressió del seu present i es va endevinar a ell mateix en el seu propi pare. De sobte, el comprengué i s’hi comprengué. No hi havia cap diferència entre aquell enfurismat home flac i sec, que no es reia mai, i ell mateix. Va notar com la sang d’aquell li bategava dins les seves venes i, per fi, va comprendre que ja no li tindria mai més por a la mort, perquè de la mateixa manera que son pare anava fent-se un cau dins d’ell, així ell també ho faria en un fill seu. I des d’aleshores em va imaginar i em va voler, voler de la manera que un es vol a ell mateix, sense estridències, sense cap tendresa, fins i tot amb duresa, eixe voler que és més fort i més profund que les arrels que fondegen la terra fins l’esgotament.

divendres, 18 de setembre del 2009

Microconte infantil


Aquesta setmana m'he animat a escriure un conte per al blog dels contes "divers". Cada setmana pengen una il·lustració molt naïf i conviden a tothom que vulga a fer un conte infantil de 150 paraules com a màxim que hi tinga relació. Doncs el que deia, aquesta setmana m'hi sume amb aquest:

Empastifant Drapi

Marc obrí la porta del bany i es trobà a Lina davant la pica, pujada damunt d’un tamboret i molt capficada en alguna cosa.
–Ja estàs tardant en anar-te’n que vull fer pipí.
–M’has esglaiat!
Lina girà una mica el seu cosset de cinc anyets per dirigir-se al germà que l’observava empastifant la seua nina de drap.
–Es pot saber què fas?
–Netejant Drapi –l’anomenava així perquè era de drap– que no ho veus?
–I per què no li la dones a la mare perquè la pose a la rentadora?
–A tu t’agradaria que et donaren voltes i voltes durant més d’una hora? Dons a Drapi tampoc!
–Almenys podries agafar sabó en comptes de gastar tota la pasta de dents?
–Els pares no deixen de repetir que si em raspalle les dents sempre les tindré netes, sanes i boniques. Jo també vull que Drapi estiga neta, sana i bonica.

dijous, 17 de setembre del 2009

126é joc literari proposat per Tibau



Jo també m'apunte al joc que proposa el Tibau: escriure una jota! He volgut continuar una que va rodant per la xarxa -la Corranda del Tibau l'han anomenada alguns-, on han paticipat en aquest ordre: Carme, FrancescJoana i d'altres. La veritat és que m'he perdut. En fi, ací va el meu granet d'arena:

Ací tombada al sofà
pense en mots rimats en -au.
Vull seguir la jota virtual
perquè al cap cesse el rau-rau.
Als joguinaires iniciadors
moltes mercès i adéu siau.

Setembre (2a part)


El setembre, quan encara no hagi acabat l’estiu i els teuladins es paren entre les primeres fulles daurades dels xop, serà un tornar a començar, per a mi que fa tan poc que he començat. I per això, com esperant un nou ser o un nou món, intente escriure el meu primer conte que també és l’últim, perquè després seré una altra, deixant el vestit d’eruga per a esperar algun dia aquell, majestuós, de papallona.
Escric amb la precisa ajuda de mon pare que vigila la cal·ligrafia encara vacil·lant damunt del paper, com si endevinés ja en mi eixa mutació de fràgil crisàlide en els ulls que esperen, encara en gener, el frec deliciós de l’ultima calor de setembre, mentre recorren la pols assedegada de les oliveres postrades al capvespre.
El meu conte no és un conte, o almenys, vull dir, no és una ficció. Vol ser com un esbós en què transcorrerà una vida rere una altra, entrelligades en un sol anhel: la immortalitat. Recorde que mon pare parlava en les seves conserves d’un senyor anomenat Jorge Luis. Jo crec que aquest senyor exagera amb les seves invencions sobre arribar a no morir mai i l’atrocitat que suposaria romandre aquí, mirant a través d’una finestra com tot passa i torna per aquest carrer, per aquest riu, o per aquestes oliveres que, malgrat tot, no canvien i sempre estan aquí, esperant l’hivern per descansar el negre pes dels seus fruits. I clar, perquè aquest senyor no és immortal i té tan a prop la mort, detesta la idea que algú ho puga ser. I així diu que és igual l’eternitat que l’infern i el plaer de la contemplació quieta i muda que el fàstic de no saber que fer en cap moment de tots el moments. Pobre home, morí sense fills i així acabà de cop la seva immortalitat, amb la sola prolongació d’allò que escrigué sobre un paper. Com podria tot açò que jo escric ara, i també tot el que ell va escriure, posar-se a mirar l’incommensurable paisatge d’aquestes muntanyes que es desviuen per esquinçar els núvols i amagar el sol? Només és lletra morta, un ressò apagat sense la consistència de la carn i de tot allò que respira.

dimecres, 16 de setembre del 2009

Setembre (1a part)


[...] No és just de cop i volta menysprear el set per ser un número difícil i de solitària aparença. És el major d’una sola xifra que no es deixa compartir amb cap altre. És un número tràgic, resignat a una solitud immerescuda: només podem donar set coses a un o donar una sola cosa a set. I si fórem dos els que haguérem de compartir set tresors? I si fórem tres, amb el sofriment d’esperar més que els altres? Que trist no ser just per raó de ser. Tu quatre i jo tres, i aparentar una generositat que a males panes podem mostrar.
Aquí està. És el set. Solitari i ombrívol, capficat, en un racó de l’estança esperant les passes perdudes d’algú. O potser una salutació, el furtiu retrobament de l’addició. Com el germà major, sense participar en els jocs dels infants, sempre disposat a desprendre’s d’alguna part per poder oferir-se als altres. El germà major que mai no va tenir sort, massa gran per rebre qualsevol indici d’estima; ni un senyal de fer l’ullet, ni una besada de tendresa maternal, res. No com el cinc que tot ho rep. Sempre junt a ell mateix per a lloar-se encara més o junt a res, ple de supèrbia, repetint-se: cinc i zero, cinc i zero. Prepotència i també simplicitat. Què fàcil preferir-lo!
Per això, en el darrer moment, hem elegit el set per marcar la nostra condició de mudables. És el major de tots, per damunt del vuit i del nou que ens insinuen ja la paritat o la multitud de tres. Set, la breu durada d’una metamorfosi o de tota una creació; el terme més ample d’una existència, després del qual no podem sinó tornar a començar. Com es torna el dilluns a l’escola després d’haver visitat els avis i el seu sol d’hivern que curen en un petit hort als afores del poble, amb dos magraners i dos gesmilers despullats i els seus tres tarongers verds, coberts tots d’una serenitat que s’apropen cada vegada més a la felicitat.

divendres, 11 de setembre del 2009

Microconte: Matèria grisa

El metge escarbotava amb parsimònia dins del meu historial. És gruixut. Molt gruixut. Sóc un hipocondríac i sovint visite l’ambulatori i les urgències dels hospitals. Estic neguitós. Fa setmanes que ho estic. M’espere el pitjor i sé que seré incapaç d’assumir-ho. De seguida que ha trobat el que buscava ha mitigat les meves cabòries. M’ha assegurat que els resultats de la ressonància cerebral són bons. M’ha dit que als pacients els feia molta curiositat mirar-se per dins així que mentre em parlava ha anat mostrant-me plaques i més plaques, des de tots els angles possibles. Ho he trobat un tant morbós –en realitat em feia por– i de seguida he intentat que em llevara de davant aquelles fotos en blanc i negre. I gris. Perquè no ha deixat de remarcar a cada moment que només s’hi percebia matèria grisa i que, per tant, podia estar ben tranquil. “Veus, tot gris. Només gris. Gris i més gris.”
Massa tranquil no m’he quedat, no. Perquè... on queden tota la saviesa i l’experiència acumulades durant tant de temps? I els pensaments? Pense cada dia, quasi a cada moment. I els records? Estava convençut que al llarg de tots aquests anys anava guardant-me’ls acuradament en algun raconet de la memòria.
De camí a casa se’m repetien incansablement les paraules del doctor: “Tot gris. Només gris. Gris i més gris”. Potser aquell fóra l’únic record vertader que el meu cervell podia servar.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Jo també vote

La campanya Vullvotar.cat supera les 3.000 adhesions en menys de 24 hores
Vullvotar.cat, la campanya impulsada per VilaWeb en ocasió de la consulta d'Arenys de Munt per proclamar que tenim el dret de votar en tot moment sobre el nostre futur, ha superat ja les tres mil adherits.
Per adherir-vos-hi, podeu omplir aquest formulari, perquè constin el vostre nom (o les vostre inicials) i la vostra comarca. En aquesta pàgina podeu veure la llista d'adhesions.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Trencant les ones

Trencant les ones (Braking the waves) és la primera pel·lícula que, juntament amb Ballar en l’obscuritat i Dogville, conforma la trilogia “Cor d’or” del director danès Lars von Trier.
Les més de dos hores i mitja de cinta es divideixen en 7 capítols i un epíleg, amb una narrativitat que manté una escrupulosa linealitat temporal. Cada capítol està encapçalat per un títol que ens avança el tema i acompanyat de meravelloses cançons de les décades dels 60 i dels 70 (Leonard Cohen , David Bowie...). Cal destacar també que la major part de la pel·lícula està filmada amb càmera de 35 mm al muscle per transmetre el vacil·lant ball de les emocions.
El film comença amb la boda de Bess, una jove que viu en una xicoteta comunitat d’Escòcia i protagonista d’aquesta commovedora història, i Jan, un estranger que treballa en una empresa petrolífera, malgrat la primera contrarietat del consell d’ancians de l’església presbiteriana.
Bess (Emily Watson, Les cendres d’Àngela) abans que res és un ser ingenu i bondadós, qualitats que es relacionaran amb la bogeria i amb una intel·ligència inferior; però també és capritxosa com una nena i no té cap empatx en expressar els pensaments quan els sent i les necessitats en l’instant que les vol. Jam manté una actitud múrria amb ella i es diverteix seguint-li el joc. És la seva manera particular d’estimar-se. Però després de la lluna de mel vindrà la separació i amb ella els entrebancs d’una relació complementada a la perfecció. I després de l’amor, vindran la malaltia, el sentiment de culpa, la frustració, el dolor, el sacrifici i la mort. La malaltia de Jan que ha sofert un accident i ha quedat tetraplègic. El sentiment de culpa de Bess que a tot preu havia pregat a Déu –un Déu despietat amb qui manté converses i a qui ella mateixa dóna veu– el retorn de l’amant. La frustració per la quietud perpètua de Jan i del tàlem dels amants. El dolor d’un amor que ha quedat ferit i li manca el frec de la pell. El sacrifici de Jan que no vol morir deixant Bess sola al món i la incita a buscar-se un amant perquè puga continuar donant tot l’amor que creix dins d’ella; el sacrifici de Bess per conèixer homes –en el sentit bíblic de la paraula– i reviure els instants de passió amb el seu marit. I la mort, la mort d’un amant per salvar l’altre. La mort que calma el dolor i les frustracions. La mort que calla el sentiment de culpa. La mort que cura la malaltia i retorna l’amor a l’estat més pur.
Ja ho diu la protagonista en un passatge: Com es pot estimar una paraula (referint-se a Déu). No es pot estimar les paraules. Només es pot estimar a un altre ésser humà. Eixa és la perfecció.
Història d’amor, feta de gestos i de silencis; visceral i tràgica, com ho exigeixen les grans històries d’amor. Imprescindible per als amants del bon cinema.

dijous, 3 de setembre del 2009

Avui...


Avui em regale un dels teus poemes. Avui no faig cas del títol i em trie en cadascun dels versos. Perquè avui faig anys.

Tria’t en un vers

Extrema lleugeresa com el batec d’una parpella
Gest contingut en un espai que giravolta
Frec de papallona que flaira als teus llavis
Illa eterna en una mar infinita
Detall d’orfebre en una generalització imprecisa
i també pedra i fang en el meu desassossec
Aigua fresca en la coentor dels dies
i un got de vocals quan camine pel fosc discurs
Absència cridanera en els quitranats periples
Llum entre revoltes i balmes
Ença melodiosa de l’au fènix
Flama permanent del calze blau
i força, molta força, volcà i vent, aigua i temps
i el teu rostre, sempre el teu rostre.

Francesc Mompó
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...