divendres, 30 de novembre del 2012

77 ANYS SENSE PESSOA


 
 
 
Avui fa 77 anys que Fernando Pessoa dorm i, nosaltres, els desperts, encara continuem somiant amb els seus versos. Obrigado.

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ingnorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

dimarts, 27 de novembre del 2012

Vídeo presentació Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi


Vídeo complet de la presentació de la novel·la Somiant amb Aleixa al Centre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 22 de novembre, per Diània.tv, la televisió online de les comarques centrals.
 

dissabte, 24 de novembre del 2012

Somiant amb Aleixa, per Jordi Botella


Tot seguit reprodues l'escrit que llegí l'escriptor i amic Jordi Botella en la presentació de Somiant amb Aleixa al Cenre Ovidi Montllor d'Alcoi el passat 22 de novembre.
 
Jordi Botella, Mercè Climent i Vicent Luna 
 
I
 
Molt abans que arribaren psicoanalistes i surrealistes amb les seues cantarelles fabuloses,  el gravat número 43 de la sèrie “Caprichos” de Goya ens féu saber que “El sueño de la razón produce monstruos”.  Sobre la taula un home, al capdavall el propi autor del gravat,  amaga el seu cap   assetjat per la presència d’unes criatures que sota un aspecte híbrid, entre rates penades i mussols, aletegen  damunt seu. L’abandó del seu cos delata la impotència davant l’amenaça d’aquells éssers  que envaeixen el seu cervell.
 
“Els somnis de la raó produeixen monstres”. Els somnis de la raó són criatures que habiten l’altra cara de la lluna, presències familiars que la nebulosa onírica emmascara, converses  de despús-ahir que hui bramen com un eco dins del túnel de la memòria,  resurreccions de la carn, escenes de la infantesa amb veus del present, i experiències immediates  llustroses per la pols dels segles.
 
Més enllà d’interpretacions cabalístiques, quan en obrir els ulls ens retrobem amb la realitat, en el fons agraïm el paisatge familiar dels llençols  i la llum lleganyosa que talla els badalls de la persiana. No perquè fugim dels monstres que fins fa una estona habitaven  en nosaltres, sinó per admetre que la nostra vida és un cóctel de  màgia i vulgaritat, xerrameca i poesia, enginy i perversió. Es a dir, com diu el celebre conte  de Monterroso “al despertar  el monstre encara estava allí” : la realitat onírica és tan versemblant com la realitat immediata i, per tant, el “monstre” forma part de la nostra existència. Per això es fa servir l’adverbi “encara” que certifica la seua presència ahir, hui i demà.
 
Aleixa, la protagonista de la novel.la de Mercè Climent i Francesc Mompó conviu amb aquest “monstre”  que la fa viure experiències eròtiques. El seus somnis, però, no acaben en el seu propi magí sinó que  provoquen la reciprocitat  de tots els participants, de manera que Aleixa  en retrobar-se amb ells en la vida quotidiana  creu també haver compartit la mateixa experiència.
 
Aquest do, heretat de la mare i l`àvia, la fa viure en un "estat constant de bipolaritat” (pàg.141). Aquest transtorn provocarà en la protagonista una sensació de pànic ja que arribarà un moment en què va a ser-li ben difícil destriar entre la realitat i el somni, i el que és pitjor: viurà  l’angoixa de preveure que aquest somni condicione la realitat ja que les fantasies sexuals van a estar condicionades per la reciprocitat.
 
Així, cada volta que Aleixa es trobe amb algun dels participants en els seus jocs onírics  detectarà la complicitat o el recel, el desig o el xantatge. Tant farà, doncs,  que siga el cap d’estudis del col·legi, les companyes de la botiga on guanya el sobresou o fins, i tot, els alumnes que reben les seues lliçons, perquè al capdavall qualsevol persona serà susceptible de compartir una experiència  amb ella. Aquesta circumstància farà que ens introduïm en un món en el què el mite de Freddy Krugger -aquell assassí que executava les seues víctimes introduint-se en els seus somnis-,  esdevindrà artefacte sensual en el que les cutxilles del montre d’Elm Street es convertiran en llavis i mans perpetrant un sacrifici darrere de l’altre en l’altar del plaer.
 
El pes específic d’una heroïna marcada per la confusió i el dubte,  compta com  un dels grans mèrits de la novel.la. Front a la linialitat característica de molts personatges del gènere eròtic, Aleixa copsa, gràcies a les seues contradicccions, la càrrega humana que la fa vulnerable i alhora versemblant. Els autors faran de la feblesa d’Aleixa la seua  carnositat: en cadascun dels jocs ella es mostrarà incapaç de reaccionar. A voltes s’abstindrà, però, d’intervindre-hi i,  immòbil, -a meitat de camí entre la creença de viure una fantasia  i la fascinació de descobrir un plaer que fins aquell moment ignorava-  es limitarà a presenciar escenes que l’exciten; o fins i tot, es mostrarà, passiva, quasibé diria inhibida, com si no acabara de creure’s que ella forma part d’aquell quadre on els cossos  s’alliberen en un frenesí d’ombres i llums.
 
En certa mesura els somnis reviscolen el seu desig adormit i la converteixen en una reina lúbrica. Cada volta que es desperta d’un dels seus somnis,  més enllà  del penediment per sentir-se una partícep involuntària o del plaer descobert, o del temor a l’encontre amb qualsevol dels protagonistes, poc a poc se li va revelant una nova dona, una altra Aleixa que ella retenia dormida en un atzucac del cervell. Ací el “monstre” de què ens parlava Goya  esdevé una criatura nascuda per a la deliqüescència;  el “dinosaure”  de Monterroso es convertirà en una bacant mentre Freddy Krugger acaba essent una mantis religiosa sota els braços de la qual tots voldríem dormir un somni etern.
 
 
 
 
II
 
Mercè Climent i Francesc Mompó mitjançant una escriptura ben quallada en la què va a ser impossible distinguir una veu de l’altra s’acaren a un univers complex en el què els clixés del gènere massa sovint encotillen el llenguatge. Tots dos autors van a mostrar una gran habilitat a l’hora d’ampliar el repertori a què, malauradament, ens ha acostumat l’erotisme literari: un sota-cavall-i-rei mecànic i previsible. Ací no hi ha prou amb jocs malabars ni  amb  les pirotècnies que ens han amollat uns films llastrats més que per mitjans econòmics restringits, per una imaginació  gallinàcia i un repertori fossilitzat a mercè  del botox, tupersex, làtex i altres paraules acabades en "x” que semblen suggerir concupiscència  i només són, la gran part de les voltes,  paradisos de cartró-pedra.
 
El recurs del “somni” per part dels nostres autors permet trencar la rigidesa d’aquest univers a què ens han acostumat la proliferació de músculs, cabells cardats, nyonyeria de seda, brofegada des de dalt d’un taló d’agulla y aquí-te-cojo-aquí te-mato, pur reflex d’un món precipitat per la urgència i la compulsió histèrica, on s’aprén l’anglès en  1000 paraules o s’assoleix l’aparença d’un Adonís  amb quatre sesions de gimnàs. La literatura, l’erotisme o la intel.ligència són una altra cosa: mai en saps prou, per això tornes una i altra volta  a acarar-te a la fulla de paper, al cos o a la reflexió com l’assassí que sempre acaba per acudir al lloc del crim. El temps –ací l’escriptura o les fantasies de la protagonista – afavoreixen les condicions d’un temps dosificat que només va a la recerca d’un territori,que a l’igual que lacreació artística o tot acte de refelxió,  només accepta una única llei que és la llibertat més absoluta.
 
Caldria destacar, a més,  l’exaltació d’un llenguatge arrelat en una tradició com la nostra crescuda sobre els camps lèxics que ens ofereix la flora i la fauna tractats amb absoluta  quotidianeïtat. Figues i xones conviuen amb pardals i moniatos com una reivindicació del nostre patrimoni natural.
 
Per damunt de tot, però, d’aquesta lexicologia que revela el nostre atàvic esperit ecologista, subratlle una paraula –pixorro-  que ve a ser un símbol indesxifrable tant de l’aparell masculí com d’una manera d’anar per la vida. Amb el mot “pixorro” definim allò que penja entre les cames d’una manera descreguda i pròxima; i també una forma de conducta –entre badoc, balòstia o menfot - que respon a una metafísica espenjollada en la què haurem de  destriar entre “estar pixorro” que correspon a una situació provisional,  o “ser pixorro”, que defineix aquell que s’encabota una i altra volta en el despropòsit. A pesar de la seua ressonància pejorativa valorem del “pixorro” una resposta a la sacralització, la contundència o la cursileria  amb que el sexe es tractat en els llenguatges artístics. En eixa paraula  hi ha una mena d’escepticisme insòlit en un terreny com el del sexe, massa procliu, als gestos grandiloqüents.  Es l’ambivalència de la paraula allò que permet conjugar el fal·lus amb  la irreverència, el desig i la quotidineïtat, el plaer i l’escepticisme.
 
Finalment, al costat de la reividicació d’un llengatge desacralitzat tenim, gràcies al viatge eròtic d’Aleixa, l’experiència espititual que li permetrà el coneixement d’ella mateixa a través d’una consciència dormida que només se li revela en els somnis. A partir de l’acceptació d’aquest univers latent dins d’ella,  la protagonista entendrà les relacions sexuals d’una forma tan desinhibida com ho és el llenguatge que fa servir el narrador. Es com si, desproveïda de la culpabilitat que representa la mala consciència  que provoquen les experiències oníriques, Aleixa assumira que fantasia i realitat poden ser la mateixa cosa.
 
D’alguna manera Aleixa reivindica la funció alliberadora de Morfeu, el déu grec dels somnis. Més enllà del seu ànim enjogassat en provocar visions en els homes i en les dones mentre dormien, ell es desplaçava amb unes ales veloces a qualsevol racó del món amb la intenció de contribuir a què els mortals, encara que fóra per un sol moment,  s’escaparen de les intrigues dels déus sobre les seues vides. Mercè Climent i Francesc Mompó, a través del personatge d’Aleixa, també afavoriran que els lectors trenquen amb les cadenes que la realitat imposa al desig, perquè en la mesura que la imaginació no s’escape del camp clos d’aquest univers gris que ens embolcalla, la fantasia eròtica es rovellarà en la matexia proporció que la mediocritat i la perversió del poder va rovellant dia a dia la nostra experiència quotidiana. 
 
Per a a tal fi confie que Mercè Fullana i Francesc Mompó, com ja han demostrat en aquest llibre -i espere que així ho continuen en les seues creacions futures-, s’entesten en el repte  de descobrir-li al lector, com han aconseguit en aquest novel.la, un nou món com el que bategava en la imaginació de la protagonista i, fins i tot si convé, els encoratge a que s’arrisquen com Morfeu a desafiar Zeus quan aquest el castigà per revelar als homes quin era el seu veritable destí.
 
 
                                                                                                              Jordi Botella
 

dimarts, 20 de novembre del 2012

La rosa blanca

 
 
 
Avui a la porta del cementeri hi havia una rosa blanca que ha fet que em decidira a entrar-hi i visitar la tomba del pare. Quan he arribat he comprovat que al ram de flors li mancaven 2 roses blanques, només hi havia 8. Però tot just quan m'he apropat ha caigut una a terra i el ram s'ha quedat amb 7 roses blanques. El número màgic. Tot just, el dia 1 de desembre, farà 7 anys que marxà. És temps de roses negres, però al meu ram ja n'hi ha una de blanca...

dijous, 15 de novembre del 2012

LLIURAMENT DELS PREMIS LITERARIS CIUTAT D’ALZIRA


 

 
El passat 9 de novembre Alzira es vestia de llarg per lliurar els seus Premis Literaris. La cita, un any més, era a les nou de la nit al rebedor de la Sala Rex Nature de la ciutat, que a eixes hores bullia d’escriptors, professors, polítics, homes i dones tocats per la literatura i gent vinculada al món de la cultura del País Valencià.

Al voltant de set-centes persones ens vam deixar emportar per la música del grup Trio Albignoni que ens amenitzaria al llarg de la vetllada, les copes de martini i les trobades. Després, amb una organització d’enveja, el personal anà entrant a la sala on, entre plat i plat, retall de conversa, glop de vi i salutacions des de la llunyania a algú que ataüllaves o t’ataüllava, s’anaren deixant caure els guardonats en les diverses modalitats.

La periodista M. Carme Cano fou l’encarregada de conduir, amb batuta d’experta mestra, l’acte. L’editor de Bromera ens regalà les primeres paraules de la nit. Contundent i seré, Josep Gregori, féu un discurs impecable que rematava amb una frase lapidària i encertadíssima: “només si resistim i lluitem, guanyarem”.  

Els primers a recollir l'estatueta dissenyada per l'artista Manuel Boix van ser els guanyadors de les modalitats de narrativa infantil i narrativa juvenil que es van fer públics en dies anteriors (el guardó de teatre aquest any es quedà orfe de mans). Jordi Sierra i Fabra guanyà el XVII Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre per l’obra El dia que en Gluck va arribar a la Terra, una història que ens parla de l’amistat d’un jove anomenat Steve i un simpàtic extraterrestre boig per les pomes; i Vicent Enric Belda, el XVII Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil amb Les ombres del bosc, una novel·la policíaca amb altes dosis d’intriga.
 
 

La resta de premis, que encara no es coneixien, es lliuraren després del sopar.

Emili Rodríguez-Bernabeu va ser el guanyador del VI Premi de Poesia Ibn Jafadja amb l’obra Talismans, una indagació sobre les vivències, els objectes, les situacions, els paisatges exteriors i interiors que han format part de l’impuls estètic i de la reflexió filosòfica que sempre acompanya a l’autor.

El XVIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General va ser per a l’obra Genes y genealogías. Sobre nuestra herencia cultural y biológica, de Susanna C. Manrubia i Damián H. Zanette, una reflexió sobre els nostres trets culturals i biològics amb l’ànim de comprendre com apareixen determinades regularitats i desfer alguns mites sobre la rellevància de la nostra herència.

El XIV Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta va recaure en l’obra Café del temps, de Joan Borja, un recull d’anècdotes, experiències, personatges, records... on reivindica un tot un univers fet de paraules.  

Es reservà per al final el lliurament del més antic dels guardons: el XXIV Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira, que va recaure en l’obra El retorn de Macbeth, de l’escriptor Francesc Puigpelat, segons el jurat una novel·la excepcional, amb una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïts hàbilment sobre un engranatge metaliterari perfectament elaborat, que permet interpretar el clàssic des d’unes dimensions noves i que converteix l’obra en una continuació que convida al redescobriment del personatge de Shakespeare.

Una nit plena d'il·lusions i joia. De bell nou l’enhorabona a l’editorial Bromera i enhorabona als escriptors guardonats. Els ho vaig dir en persona i ara ho deixe escrit en paper.

13 de novembre de 2012

diumenge, 11 de novembre del 2012

Ruta literària sobre Júlia, d'Isabel-Clara Simó a Alcoi


El passat 28 d’octubre tenia lloc a Alcoi la ruta literària sobre Júlia, la primera novel·la escrita per Isabel-Clara Simó. La trama se centra en l’anomenada Revolució del Petroli esdevinguda a Alcoi en 1973, on Júlia, una jove obrera, esdevé senyora després de casar-se amb l’amo de l’empresa on bescanvia la major part del seu temps a canvi d’un míser jornal. L’escriptora s’atrevia així amb el repte que Joan Fuster llançà als escriptors alcoians perquè escrigueren una novel·la sobre els fets del petroli. 

En un principi la Regidoria de Turisme només havia programat un torn per aquesta visita, però tanta era la gent interessada en assistir-hi que finalment s’organitzaren dos grups: a tres quarts de deu i a dos quarts de dotze. S’espera, a més, que es torne a repetir més endavant, perquè més d’un centenar de persones es quedaren en llista d’espera.

Begonya Nebot, historiadora, i Ivan Gisbert, filòleg i autor d’una tesi sobre l’obra de l’escriptora alcoiana, anaren detallant-nos alguns aspectes relacionats amb la novel·la, com ara la construcció de les vivendes, la diferència de classes que existia, els aliments que conformaven els àpats, les condicions d’insalubritat de la gent més pobre, els costums d’empresaris i obrers...

I era bonic veure com l’autora, els personatges i els lectors ens passejàvem pels escenaris de la novel·la Júlia quasi un segle i mig després. I com les façanes i les llambordes ens observaven des de la seva història. Màgic, diria.

La primera parada era en el número 13 del carrer Sant Francesc, on l’actriu Montse Francesc es vestia amb la pell de Júlia i Loles Sanjuán amb la veu de la narradora. I nosaltres, lectors i espectadors, ens transportàvem al temps de la novel·la, el segle XIX, en plena Revolució del Petroli. I quan Júlia, tota carregada de presses, es dirigia a la fàbrica on treballa, nosaltres tornàrem a la realitat de mà dels nostres excepcionals guies. 



Un home amb vestit de jaqueta negre i bombí també negre, el senyor Miquel (Jona Garcia), irromp en plena ruta i desapareix també ple de presses. Què passa que tots els personatges tenen pressa? No ho sabem encara però ens esperarà a la porta del “Círculo Industrial” –societat recreativa cultural priva fundada l’u de gener de 1868 com a lloc de trobada i relació de la societat empresarial alcoiana– on assistirem a l’escena de confessions i promeses de l’amo Josep Romeu (David Galbis) a l’obrera Júlia, i la conversa de l’encarregat Andreu (Gabriel Sanchis) davant les vagues abans del Petroli.


Ciutat envoltada de barrancs, Alcoi construïa les seves fàbriques en les conques del riu, així que una altra parada obligatòria era el que queda de les antigues fàbriques tèxtils, així com l’Escola Industrial d’Alcoi, als peus del pont del Viaducte, creat a principis del segle XX. 


I l’antiga plaça de bous, i l’hospital d’Oliver, i la plaça d’Espanya, i la de Dins, i l’Església Sant Jordi, i...

...i l’Ajuntament, on l’alcalde Agustí Albors, Pelletes, es refugià de la massa obrera abans de morir a les seves mans; on Isabel-Clara Simó s’emocionava cent trenta-nou anys després davant d’aquest homenatge que li ret el poble alcoià.   

I és que entremig dels dos torns programats tenia lloc la inauguració oficial de la ruta literària al Saló de Plenaris, amb la presència d’Isabel-Clara Simó. Paraules d’agraïment, afecte i reconeixement de la regidora de turisme, Maria Llopis; del regidor de Polítiques Lingüístiques, Jordi Tormo; i del filòleg Ivan Gisbert que parlava de l’autora alcoiana com un dels vèrtex del triangle de personalitats importants de la ciutat, juntament amb el pintor Antoni Miró i el cantautor Ovidi Montllor.


Emocionada, Isabel-Clara Simó, declarava als organitzadors i assistents la seva amistat per sempre i ens advertia que mai no posaren un micròfon davant d’una persona reivindicativa, i acte seguit, amb una espurna de maliciosa rebel·lia que ens encanta d’ella, demanava un carrer per a Ovidi Montllor. I nosaltres li corresponíem amb un improvisat aplaudiment.

Aquesta dona lluitadora i combativa, defensora de la llengua i del país, confessà que quan començava a escriure sa mare li digué si escrius en valencià serà com si dugueres espardenyes, en canvi si ho fas en castellà serà com si calçares sabates. Isabel-Clara Simó escoltà el consell, però decidí que ella caminava més còmoda amb espardenyes. Finalitzava el discurs amb un agraïment a l’Ajuntament perquè malgrat les dificultats econòmiques continuava travessant per la cultura, perquè aquesta és l’únic manera d’assolir el progrés i la llibertat, i de cap de les maneres ha de quedar arraconada una Ventafocs qualsevol. Rematava el seu discurs dient que no hem d’oblidar la memòria històrica, ni la dels morts ni la dels vius.

6 de novembre de 2012 

dimarts, 30 d’octubre del 2012

ACTES LITERARIS A L'OCTUBRE


Divendres passat vaig tornar a l'Octubre –no al mes, sinó al centre–, feia temps que no hi anava i em va encantar retrobar-me amb els amics de sempre i companys de paraules i muses. El motiu: un parell de conferències a les que volia assistir.


La primera, la presentació del poemari Vetlla (premi Octubre de poesia 2011) a mans de l’editora Laia Climent, de l’escriptor Vicent Alonso i del mateix autor, Jordi Llavina, a qui vaig tenir el privilegi de conèixer en persona. Climent ens llegí alguns retalls de crítiques que ha rebut aquest fantàstic llibre; Alonso, per la seva banda, féu un estudi acuradíssim del poemari –o poema– i, finalment, Llavina ens parlà dels tres grans pilars del llibre: l’argument d’aquesta novel·la en vers, que reencarna la memòria d’una relació amorosa; el sentit de crònica que té, que queda de manifest amb el relat de la mort de dos amics de SIDA, l’incendi del castell... en definitiva, la manera d’entendre i patir el món a partir de la dècada dels ’80; i la part més lírica, formada especialment pels versos d’un presumpte llibre, personatge principal d’aquesta obra, i que inclouen alguns temes recurrents al llarg de la seva bibliografia, com ara el pas del temps o el suïcidi.
La meva experiència amb aquesta joia vestida de blanc i de versos és que no vaig poder estar-me’n de llegir-me-la dos cops i vetllar-la durant moltes nits seguides. Pose l’enllaç d’una ressenya que li vaig fer al DGS.



L’altre acte literari al que vaig assistir, corresponia a la 2a sessió del cicle Converses Fusterianes organitzades pel Centre Octubre: Fuster i la poesia, a càrrec de Francesc Calafat, Sebastià Alzamora i Enric Sòria. Se'm va fer curta, especialment perquè tenia molta fam per saber. La conversa girà al voltant de la pregunta: per què Fuster deixà d’escriure poesia, quan era evident que la poesia l’havia escollit? I no solament això, sinó per què, fins i tot arribà a parlar de la seva poesia amb una cruesa injusta. Hipòtesis tantes: econòmiques, de censura, fracassos, orgull ferit, voluntat literària al servei del país, creure que el que volia fer era impublicable, absència de lectors... Com proposà el poeta Ramon Guillem, que també assistí a l’acte, potser fou la poesia que l’abandonà a ell i no a l’inrevés. Sòria replicà que la poesia t’abandona si la maltractes i potser açò és el que havia fet Fuster. Camí de casa nosaltres ens preguntàvem per què s’havia parlat tant de la raó per la qual Fuster deixà de fer poesia i no s’havia fet cap esment a per què Fuster començà a fer poesia?

Reconec que he llegit poc el Fuster poeta, però tres llibres vaig apuntar a la meva llibreta de notes i que engrandeixen des de ja la meva llista de llibres pendents: Terra en la boca, Escrit per al silenci i Ofici de difunt. 

dimecres, 24 d’octubre del 2012

Omplim els blogs de biblioteques?

 


Avui, 24 d'octubre, és el Dia de la Biblioteca... Felicitats, per tant, a totes les llars de lletres i somnis. I també a la meva, és clar, el meu gran tresor, que creix dia rere dia.

Què tal si omplim les nostres cases virtuals de biblioteques reals?

dissabte, 20 d’octubre del 2012

La ignorància fent escola: nou article per al Diari Gran del Sobiranime

 
 

La ignorància fent escola

Avui m’he decidit a ordenar paperassa: títols, expedients, nòmines, diplomes... que havien quedat deixats de qualsevol manera a la taula després de presentar documentació i mèrits per a la convocatòria d’interins docents a les Illes Balears...  Em crida l’atenció un paper, que més que un títol sembla la prova d’un delicte: homicidi voluntari o directament assassinat. Es tracta del certificat de Nivell Avançat de Valencià de l’Escola Oficial d’Idiomes. Però en quin país normal s’ha de justificar que tens un nivell elevat de la teva llengua?  
Recorde perfectament la vesprada que vaig anar a l'Escola Oficial d'Idiomes per arreplegar aquest certificat “oficial” signat pel Conseller d'Educació de la Generalitat Valenciana el 28 de juliol de 2009, i com em vaig sentir d’indignada. La imatge que encapçala l’article és real, solament he esborrat el document oficial d’identitat.
No cal fer massa comentaris, en realitat. Què més fa si ara escrivim el mes de desembre amb “c”, si total la majoria dels valencians la pronuncien sorda. I els accents?, tampoc és massa important posar-los en català, ningú no se n’adonarà de l’absència, ni tampoc de la presència. I què dir de les sigles?, amb punts o sense punts és evident que llegim la mateixa paraula i tothom ens entenem. I els noms de les persones?, doncs els escrivim com ens rota independentment de tenir al davant dels nassos les dades personals escrites pel mateix destinatari del títol (he arribat a veure escrit Beatriu amb accent amb la i)... També és veu que el director és menys important que el secretari perquè el primer l’han escrit amb minúscula i el segon amb majúscula, encara que a mi els temes de jerarquies m’interessen més bé poc o gens.
Ara, hi ha una cosa que m’intriga molt: per què en la versió en català no figura "Certificat de Superació del Nivell Avançat en l’Idioma Valencià" (com en castellà), sinó "Certificat de Superació en Llengües Espanyoles: Valencià"? A veure si em queda clar: als que parlem valencià se’ns permet dir que allò que parlem és un idioma sempre i quan no oblidem que és una llengua espanyola. És això? Ho he entès bé, senyor Conseller? Em pregunte si la nova Consellera d’Educació de la Generalitat Valenciana, na Maria José Català, que en alguna ocasió demanà disculpes per parlar l’idioma valencià –o la llengua espanyola valencià– també signa sense més aquests títols amb errades i aberracions. 
 
Doncs això: la ignorància fent escola.
 
18 d'octubre de 2012
 

dimecres, 17 d’octubre del 2012

ARXIPÈLAG...


 
 
Ja feia uns anys que anàvem darrere d'un exemplar d'Archipiélago, un poemari (o poema) del Jordi Botella i del Joan A. Climent. Avui, per fi, el tinc a les mans. L'acarone, l'olore, el mire, el fullege, el sent... I llig amb obsessió la dedicatòria que feres molt probablement a un lector anònim, com si d'alguna manera poguera apropiar-me de la part de tu que quedà presa en aquells mots escrits el 15 de novembre del 78 a Alacant.
Et sent tan a prop de mi estos dies...

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Joanot & cia preparen la 1a Setmana de Literatura Eròtica



La botiga Joanot&Cia comença a fer els preparatius per a celebrar la seva Primera Setmana de Literatura Eròtica (del 5 al 10 de novembre). Per a qui no conega aquesta tenda de València cal dir que té la gràcia de maridar llibres amb productes de la terreta, com ara vins, formatges, olis, melmelades i un llarg etzètera.
Josep Miquel Aparicio, amfitrió d'aquesta llar de lletres i sabors, m'ha convidat a participar en una xerrada-tertúlia sobre literatura eròtica el dissabte 10 de novembre, juntament amb la periodista Amàlia Garrigós. Encara cal concretar detalls que aniré anunciant per ací i pel féisbuc.   
Ací us deixe el vídeo promocional que han preparat Joanot&cia i el maridatge que proposen per aquesta primavera d'hivern.
 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

Cap de setmana de presentacions al Principat




El passat cap de setmana Aleixa viatjava al Principat, per ser presentada en societat, segurament per penúltima vegada.
Així, divendres 5 d’octubre, el restaurant El Setial de Barcelona acollia la primera de les presentacions. Els conductors de l’acte foren els escriptors i amics Joan Pinyol i Cinta Arasa, que no veia des de la Trobada Anual d’Autors al Matarranya, allà per l’agost de 2011. Havíem de treure’ns el mal sabor de boca que ens deixà aquell dinar i reprendre les converses que havien quedat en l’aire. Mitjançant un diàleg, en aparença desenfadat, anaren parlant del llibre, sense deixar cap punt sobre les is: llenguatge, estructura, personatges, trama, estil... Fins i tot la veu de Pere Calders s’escoltà en la sala quan Pinyol llegí la carta que temps enrere li havia escrit com a resposta a la pregunta què eren per a ell els somnis. També la de Villalonga i la d’Estellés, els versos dels quals tancaren la intervenció dels dos presentadors. Em féu molta gràcia el que digué Pinyol sobre el llibre: “No et deixa indiferent, sinó que et deixa diferent”. Poques coses havien quedat sense comentar sobre la novel·la, així que jo vaig parlar bàsicament de la llavoreta que donà origen a aquesta història de somnis i realitats trenades, del procés de creació a quatre mans (o dues veus) i algunes anècdotes que Somiant amb Aleixa ens ha regalat. En acabant vaig llegir –com vaig poder, perquè em quedava sense veu per moments– un fragment del llibre. Com que anava de trios vaig escollir l’escena eròtica que viuen l’Aleixa, la Marga i el Sergi. Ens quedàrem a sopar una bona colleta al mateix soterrani on havíem fet la presentació, acompanyats d’exquisides menges i bona cosa de vinet. No contaré tot el que s’esdevingué durant l’àpat perquè açò ja pertany a l’àmbit privat ;) Només dir que vam acabar dormint al carrer de la Independència, bon auguri del que ha d’arribar.


A l’endemà la presentació era a Berga, al restaurant La Guita, i amb l’ambient de festa que es vivia al carrer El Roser com a motiu de la celebració de la festa del bolet. Aquest cop el responsable de conduir l’acte fou el Quirze Grifell, director de la Sobregaia Companyia i organitzador de tots dos actes, dinamitzador cultural –com a ell li agrada dir– i excel·lent amfitrió –açò ho dic jo–. Després l’actor Marcel Tuyet féu una lectura dramatitzada d’un parell de fragments de la novel·la. Arribat el meu torn vaig allargassar el discurs que ja havia fet a Barcelona. Marcel Tuyet posà la cirereta al pastís llegint algunes pàgines més de l’obra. Amb la signatura de llibres es va donar per finalitzat l’acte.





No vull estar-me’n de repetir els agraïments que vaig fer al llarg de les dues presentacions. En especial al Quirze Grifell, per fer possible els dos actes, per la seva generositat, per fer-nos sentir com a casa, per contar-nos tantes coses interessants (m’encantà que em presentares el savi català del que parla Garcia Márquez); als amos i cambrers dels restaurants El Setial i la Guita, per ser-nos escenari, pel seu tracte exquisit; a la Cinta Arasa i al Joan Pinyol, per acceptar la meva proposta deshonesta, per les paraules, per l’amistat, per les abraçades sinceres, per tot el que encara ha d’arribar; al Marcel Tuyet per acompanyar-me en el passeig per les pàgines de Somiant amb Aleixa; i a tots aquells que decidiren canviar de plans per assistir a la presentació d’un llibre. 

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Vetlla, de Jordi Llavina



Nit de pluja que convida a l’enyorança i a la vetlla d’uns bons versos, com aquests que conformen el darrer poemari publicat per l’escriptor Jordi Llavina, guardonat amb el Premi Octubre de Poesia 2011.

Vetlla (Ed. 3i4, 2012) més que un llibre de poemes és el poema d’un llibre –o una novel·la en vers, com arriba a confessar el mateix autor– i de tot allò que guarda, serva o vetlla. Llavina desgrana, en format de tríptic i amb gran domini del llenguatge poètic, la història d’un llibre i també la història d’una noia, d’un amor, d’un temps viscut (i per tant perdut, recordat i enyorat).

La primera part, la més extensa, està formada per estrofes de dotze versos octosíl·labs, capaces d’amagar petits universos. Quan obrim el llibre –Vetlla– veiem com el narrador-protagonista també obri, per enèsima vegada, un altre llibre, aquell llibre de versos que li regalà una amiga, vint-i-sis anys enrere, quan comptava només amb disset anys.

Aquest llibre és com Vetlla, un poema trist, que amaga moltes històries. En primer lloc la seva pròpia –editat l’any 15, a Boston, adquirit per ella (l’amiga) de vell, en una llibreria històrica del carrer de la palla–. Obrir el llibre és tornar a furgar la memòria, habitar de nou el record, enyorar-se del temps passat... i tenir la certesa que la pell, com el paper, ha criat taques; que la cinta que li marcava el vers que encara havia de llegir està rebregada i els versos ja han estat llegits, rellegits, viscuts i plorats. I és que “la vida es va infectant de temps / i, doncs, de mort”. El temps de creure que la vida duraria molt s’ha quedat ancorat en el passat, ara el pas del temps li desvetlla tots els somnis esmicolats que li rellisquen dels dits.

L’amiga ja no està, “ja no recordo on, en quin vers del passat”, diu el poeta, que intenta fer-nos una semblança d’ella. Alhora que passa les pàgines del llibre, passen les pàgines de la memòria, una memòria que guarda colors, olors, melodies, dolor, odi, enyorança, tristesa... I un fet, la llum del desencant, que va fer que ella es perdera per sempre, i amb ella tantes altres coses: la innocència, la joventut, el paradís, la certesa del sempre... I tanmateix va quedar el llibre com un cos viu, amb una endreça escrita amb foc en la primera pàgina: Jo no hi seré, i tu em vetlaràs. Dedicatòria, sentència, divisa, auguri fosc, epitafi...?  O tot alhora? I la pregunta de sempre: per què va decidir ratllar el pronom que els vinculava. “Ella, no hi és? I jo, què vetllo”. Perquè no és tan evident quin és el subjecte i quin l’objecte directe de la vetlla. Potser el llibre al protagonista, ell mateix al llibre, el narrador a l’amiga... O tots vetllen i són vetllats al mateix temps?

Un poema, Les butxaques, inclòs en el llibre regalat, i un verb butxaquejar, serveixen per a glossar el que intenta fer l’autor amb els seus versos: fer una semblança de l’amiga, encara que de vegades aquesta se li va fent escàpola, avança i retrocedeix sense previ avís, s’hi intercala quasi per atzar històries, anècdotes, llocs, gents que van omplir la seva dècada dels ´80..., també la música, el cine, l’art i, és clar, la literatura, aquelles lectures que han format part del seu viàtic. En definitiva, tot el que fa que entenguem què érem i en què ens hem convertit. I una i altra vegada ha de reconduir la trama.

És aquest un poemari –o poema– ple de simbologia, com ara la taca de café que abilla una de les pàgines del llibre i que el transporta a un moment de mans tocant-se per evitar que s’esborrés la imatge que un futur recordaria, l’abric de llana negra i la bufanda verda, els seus dits jugant amb coses, o aquell jersei lila que “em va vestir per sempre el meu primer record”.

I també un cant a la literatura en totes les seves formes. Llavina ens regala tot un passeig pels llibres i autors visitats al llarg de tots aquells anys, lectures que l’han acompanyat i marcat. Encara que “no hi ha cap altre llibre / que m’hagi acompanyat mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el son”. I què dir del fet d’escriure? L’escriptura, diu ell, aconsegueix salvar-lo de la mediocritat, d’una felicitat només aparent, fingida (“escric ¿per salvar què? No pas els mots... ¿potser per salvar-me jo?”) i al final la certesa que l’única cosa eterna són els versos: “un llibre sobreviu a l’home, / que ahir l’obria i avui és mort”. Fins ací la primera part.

El segon bloc, molt més breu, consta de quartets alexandrins amb rima alterna, on l’ara és una nit de juny que sorprén l’autor volent estripar aquell llibre que li crema a les mans i que continua bategant encara que amb un sentit nou... Amb l’evidència que “el llibre de poemes és una partitura / d’aquest concert del temps”.
Finalment, l’última part, formada per versos decasíl·labs, és un matí de juny, fet de revelacions i certeses. La ràbia es fon amb cada pedra llançada contra un passat que el fereix, contra l’amiga per haver-se esvaït, contra el jo adolescent que va ser tan fràgil... I ja per fi, tants anys després, l’assumpció que l’amiga ja no tornarà i que ha quedat soterrada en aquell munt de pedres. La convicció d’haver vetllat tantes coses: els records, a ell mateix, el cos d’altres dones, els sues nens, els seus pares, els seus morts... i les pàgines que han acollit els seus versos. Tot just el jo poètic troba el gest necessari per continuar endavant sense que el passat que el perseguia el torne a ferir “com naix el dia d’un temps nou” perquè “ja no espero el que no ha de tornar”.
 
Article publicat en el Diari Gran del Sobiranisme
2 d'octubre de 2012
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...