Vetlla, de Jordi Llavina

Nit de pluja que convida a l’enyorança i a la vetlla d’uns bons versos, com aquests que conformen el darrer poemari publicat per l’escriptor Jordi Llavina, guardonat amb el Premi Octubre de Poesia 2011.

Vetlla (Ed. 3i4, 2012) més que un llibre de poemes és el poema d’un llibre –o una novel·la en vers, com arriba a confessar el mateix autor– i de tot allò que guarda, serva o vetlla. Llavina desgrana, en format de tríptic i amb gran domini del llenguatge poètic, la història d’un llibre i també la història d’una noia, d’un amor, d’un temps viscut (i per tant perdut, recordat i enyorat).

La primera part, la més extensa, està formada per estrofes de dotze versos octosíl·labs, capaces d’amagar petits universos. Quan obrim el llibre –Vetlla– veiem com el narrador-protagonista també obri, per enèsima vegada, un altre llibre, aquell llibre de versos que li regalà una amiga, vint-i-sis anys enrere, quan comptava només amb disset anys.

Aquest llibre és com Vetlla, un poema trist, que amaga moltes històries. En primer lloc la seva pròpia –editat l’any 15, a Boston, adquirit per ella (l’amiga) de vell, en una llibreria històrica del carrer de la palla–. Obrir el llibre és tornar a furgar la memòria, habitar de nou el record, enyorar-se del temps passat... i tenir la certesa que la pell, com el paper, ha criat taques; que la cinta que li marcava el vers que encara havia de llegir està rebregada i els versos ja han estat llegits, rellegits, viscuts i plorats. I és que “la vida es va infectant de temps / i, doncs, de mort”. El temps de creure que la vida duraria molt s’ha quedat ancorat en el passat, ara el pas del temps li desvetlla tots els somnis esmicolats que li rellisquen dels dits.

L’amiga ja no està, “ja no recordo on, en quin vers del passat”, diu el poeta, que intenta fer-nos una semblança d’ella. Alhora que passa les pàgines del llibre, passen les pàgines de la memòria, una memòria que guarda colors, olors, melodies, dolor, odi, enyorança, tristesa... I un fet, la llum del desencant, que va fer que ella es perdera per sempre, i amb ella tantes altres coses: la innocència, la joventut, el paradís, la certesa del sempre... I tanmateix va quedar el llibre com un cos viu, amb una endreça escrita amb foc en la primera pàgina: Jo no hi seré, i tu em vetlaràs. Dedicatòria, sentència, divisa, auguri fosc, epitafi...?  O tot alhora? I la pregunta de sempre: per què va decidir ratllar el pronom que els vinculava. “Ella, no hi és? I jo, què vetllo”. Perquè no és tan evident quin és el subjecte i quin l’objecte directe de la vetlla. Potser el llibre al protagonista, ell mateix al llibre, el narrador a l’amiga... O tots vetllen i són vetllats al mateix temps?

Un poema, Les butxaques, inclòs en el llibre regalat, i un verb butxaquejar, serveixen per a glossar el que intenta fer l’autor amb els seus versos: fer una semblança de l’amiga, encara que de vegades aquesta se li va fent escàpola, avança i retrocedeix sense previ avís, s’hi intercala quasi per atzar històries, anècdotes, llocs, gents que van omplir la seva dècada dels ´80..., també la música, el cine, l’art i, és clar, la literatura, aquelles lectures que han format part del seu viàtic. En definitiva, tot el que fa que entenguem què érem i en què ens hem convertit. I una i altra vegada ha de reconduir la trama.

És aquest un poemari –o poema– ple de simbologia, com ara la taca de café que abilla una de les pàgines del llibre i que el transporta a un moment de mans tocant-se per evitar que s’esborrés la imatge que un futur recordaria, l’abric de llana negra i la bufanda verda, els seus dits jugant amb coses, o aquell jersei lila que “em va vestir per sempre el meu primer record”.

I també un cant a la literatura en totes les seves formes. Llavina ens regala tot un passeig pels llibres i autors visitats al llarg de tots aquells anys, lectures que l’han acompanyat i marcat. Encara que “no hi ha cap altre llibre / que m’hagi acompanyat mai tant / al llarg dels anys. Ni de cap més / en goso dir de capçalera / fora d’aquest que em vetlla el son”. I què dir del fet d’escriure? L’escriptura, diu ell, aconsegueix salvar-lo de la mediocritat, d’una felicitat només aparent, fingida (“escric ¿per salvar què? No pas els mots... ¿potser per salvar-me jo?”) i al final la certesa que l’única cosa eterna són els versos: “un llibre sobreviu a l’home, / que ahir l’obria i avui és mort”. Fins ací la primera part.

El segon bloc, molt més breu, consta de quartets alexandrins amb rima alterna, on l’ara és una nit de juny que sorprén l’autor volent estripar aquell llibre que li crema a les mans i que continua bategant encara que amb un sentit nou... Amb l’evidència que “el llibre de poemes és una partitura / d’aquest concert del temps”.

Finalment, l’última part, formada per versos decasíl·labs, és un matí de juny, fet de revelacions i certeses. La ràbia es fon amb cada pedra llançada contra un passat que el fereix, contra l’amiga per haver-se esvaït, contra el jo adolescent que va ser tan fràgil... I ja per fi, tants anys després, l’assumpció que l’amiga ja no tornarà i que ha quedat soterrada en aquell munt de pedres. La convicció d’haver vetllat tantes coses: els records, a ell mateix, el cos d’altres dones, els sues nens, els seus pares, els seus morts... i les pàgines que han acollit els seus versos. Tot just el jo poètic troba el gest necessari per continuar endavant sense que el passat que el perseguia el torne a ferir “com naix el dia d’un temps nou” perquè “ja no espero el que no ha de tornar”.

 

Article publicat en el Diari Gran del Sobiranisme

2 d'octubre de 2012